Lola Costa: “No tot ha de ser aplicable al món laboral. Necessitem més pensament abstracte”

Lola Costa és professora dels Estudis de Ciències de la Informació de la Comunicació ara i docent de l’àmbit de la comunicació. Sempre ha estat docent des que va finalitzar el doctorat i s’ha especialitzat en l’àmbit de les habilitats de comunicació, principalment en comunicació escrita i també en l’àmbit de les polítiques de comunicació als mitjans públics. Va fer el doctorat en Polítiques de Comunicació, específicament amb ràdio musical i servei públic a l’Estat espanyol. A més, també té un paper destacat com a divulgadora (UPM-Una Profesora de Murcia) a les xarxes socials i a diverses plataformes de podcàsting. Ha aconseguit portar el món acadèmic als principals canals de difusió digitals, dos mons que a vegades estan massa separats.

Entres a la UOC com a professora després d’una etapa com a substituta. Què hi faràs a partir d’ara?

M’incorporo amb un perfil de comunicació corporativa, però els professors de la UOC són molt transversals. És una característica nostra. Tinc assignatures de l’àmbit de publicitat, comunicació institucional i disseny, entre d’altres.

Per què et doctores en comunicació?

Bé, degut a dues coses. Una és la meva motivació per la recerca. M’agrada molt la tasca d’investigadora, i la manera de vehicular-ho era fer un doctorat. Vaig estudiar Publicitat i Relacions Públiques, que és una disciplina que m’agrada molt, també en docència. Però volia que el meu doctorat fos en un àmbit més útil socialment, com és l’estudi dels mitjans públics. Quan vaig acabar els estudis vivíem un moment de forta crisi econòmica, una variable que em va influir a fer el doctorat més aviat del que pensava. Estic molt contenta perquè m’agrada molt la meva feina, i no la canviaria per res del món.

Per què vas escollir concretament aquest doctorat en ràdio pública?

Per mi, com et deia, era important fer un doctorat que servís d’alguna manera a tothom, i penso que la meva tesi compleix amb l’objectiu perquè totes les persones tenim un contacte amb els mitjans de comunicació. En el meu cas m’agrada molt la ràdio i tot l’ecosistema de mitjans públics. I, dins d’aquesta, l’àmbit musical és essencial. 

Les principals conclusions van ser que hi ha molta diversitat. Hi ha moltes maneres d’entendre què ha de ser o com ha de ser la música a l’àmbit dels mitjans públics, si ha de ser per a tothom, si ha de ser una cosa més reduïda i de nínxol… O sí, en canvi, hauríem de trobar un equilibri entre allò d’autor i la música comercial. La principal conclusió de la tesi és que no hi ha una definició de ràdio musical de servei públic, sinó que n’hi ha moltes i hauríem de garantir una miqueta més que aquests mitjans continuessin existint, ja que sempre estan una miqueta amenaçats perquè no tenen molta audiència, tot s’ha de dir…

T’agrada més la docència o la recerca?

M’agraden les dues coses. En els últims anys m’he dedicat més a la tasca docent pel que fa a recerca, també. O sigui, tot el que té a veure amb la innovació educativa, que és un àmbit molt maco, però que també exigeix molt de temps. Per tant, ara et diria que estic a cavall entre un món i l’altre, però la docència és una cosa que m’apassiona.

Estem en un bon o mal moment, pel que fa a la ràdio musical pública, a Espanya?

Jo vaig acabar la tesi el 2015. En aquell moment la situació era diferent. Ara penso que estem millor. Per exemple, a Catalunya tenim l’exemple d’iCat, que és una emissora que clarament ha pujat des que jo vaig fer el doctorat. Ràdio 3, en canvi, potser està en un altre moment no tan bo. Ara, però, s’estan fent intents. Penso que el moment sempre és dolent perquè és un mitjà que rep menys finançament que d’altres com ara la televisió. Però penso que anem bé. S’estan fent esforços, o almenys això és el que jo valoro, i penso que l’audiència també. Si vas a qualsevol emissora pública, trobaràs un programa musical. I això no passa sempre.

Com d’important és la teva faceta de creadora de contingut, en el context acadèmic en el qual et trobes?

Tinc un pòdcast, un perfil d’Instagram i també soc a LinkedIn, on intento fer divulgació de coses que ja coneixem, però que penso que són importants. Intento parlar de coses que m’interessaria escoltar com a professora, eines, tècniques, consells… De fet, a mi em costa trobar companys i companyes de l’àmbit de l’educació superior o educació per a adults que creïn contingut a xarxes. Instagram, en canvi, està ple de professores de primària i d’infantil. La resposta, segurament, és la manca de temps per poder dedicar a altres coses.

Què és el que més t’agrada de ser professora universitària, és a dir, el que més t’atrau o consideres que té conseqüències palpables en la teva feina?

Aplicar les meves capacitats creatives en la docència és el més maco de la meva feina. Quan he d’impartir una assignatura, sempre dins d’uns límits i un marc pedagògic, puc fer el que considero més adequat per als alumnes. Crec que és un factor molt important a valorar, i que no està present en molts altres llocs de feina que sí que t’has de cenyir a una sèrie de normatives més estrictes. Crear és una de les coses més boniques, però també pot acabar resultant molt estressant. Aquest esforç creatiu provoca una fatiga també, i bé, és un dels motius que pot acabar afectant la nostra salut mental.

Creus que el món professional i l’acadèmic haurien de convergir una mica més? De vegades fa la sensació que estan molt allunyats, especialment pel que fa a docents i professionals.

La resposta és que sempre haurien de convergir. També hi ha una altra perspectiva del que planteges, però. I és que ara també passa que a les escoles no s’ensenyen coses que no siguin aplicables al món laboral, i de vegades també necessitem un pensament més abstracte. Tinc la sensació que el que no serveix per a la feina, no s’ensenya. Estem perdent una mica l’oportunitat de reflexionar i de fer coses una mica més abstractes.

Dit això, sí que s’haurien de connectar més tots dos mons. En el meu cas, vaig aprendre a fer això a la UOC perquè el sistema d’aprenentatge està molt vinculat al repte diari. És el que es diu ara en primària i secundària, la situació d’aprenentatge. Si tu has de situar l’aprenentatge en un context real, això et porta a fer connexions en l’àmbit professional, ja sigui amb recursos d’aprenentatge, materials, casos d’estudi… Hi ha moltes maneres de connectar tots aquests, però has de fer les coses reals. Has de connectar l’aprenentatge amb la realitat, per descomptat.