COVID-19 i salut planetària: la importància de la petjada ambiental

Què és la salut planetària? Quina relació hi ha entre la degradació del medi ambient i l’aparició de malalties infeccioses noves? Cristina O’Callaghan-Gordo, membre de l’equip directiu i professora del màster universitari de Salut Planetària (UOC i UPF, en col·laboració amb ISGlobal) i investigadora de l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal); Fernando Valladares, professor investigador del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), i Manolis Kogevinas, coordinador científic de la distinció Severo Ochoa a ISGlobal, van conversar sobre COVID-19, salut planetària i vacunes en el marc de la cinquena conversa del cicle “Accés global a les vacunes contra la COVID-19. Claus multidisciplinàries per a un problema complex“.

Què és la salut planetària?

La primera ponència de la sessió la va impartir Cristina O’Callaghan-Gordo, qui va definir la salut planetària com “la consecució del nivell màxim de salut, benestar i equitat assolit a tot el món respectant els límits dels sistemes naturals de la Terra per mitjà de la integració de diversos sistemes humans (polítics, econòmics i socials)”. Es tracta d’un concepte, doncs, que implica entendre que la salut dels humans no és independent de la salut de l’entorn en què viuen.

Al llarg dels últims segles, i especialment a partir de la segona meitat del segle xx, hi ha hagut una clara millora en els diferents indicadors de salut i benestar: a partir de 1950 van disminuir l’analfabetisme, la pobresa extrema i la mortalitat infantil, i van augmentar la població i l’esperança de vida a escala global.

No obstant això, l’evolució dels indicadors ambientals ha estat totalment diferent: a partir de la segona meitat del segle xx s’accelera la degradació dels ecosistemes terrestres, la sobreexplotació dels ecosistemes marins, augmenten les emissions de CO₂, l’acidificació dels oceans i es mantenen les taxes de desforestació dels boscos tropicals. “Aquestes dades demostren que les millores que s’han aconseguit pel que fa a la salut global en les últimes dècades han estat possibles a costa de la sobreexplotació dels sistemes naturals”, va assegurar la professora del màster universitari de Salut Planetària. I va afegir: “Hem arribat a un punt en què el canvi climàtic no solament posa en risc la salut de les generacions presents i futures, sinó que també compromet les millores en salut global que s’han aconseguit al llarg de les últimes dècades”.

Un clar exemple d’aquest fet és l’aparició d’infeccions noves, com ara la COVID-19. Aquest fenomen no és un risc nou, ja que al llarg de la història de la humanitat hi ha hagut diverses plagues, epidèmies i pandèmies. No obstant això, des de començament de segle hi ha hagut una acceleració notable de l’aparició de malalties infeccioses noves, com la MERS, l’ebola, la SARS, la grip porcina, i ara, la COVID-19.

O’Callaghan-Gordo va concloure la seva ponència assegurant que aquests fets no són casuals: “l’entrada en contacte entre humans i diferents espècies d’animals que de manera natural no estaven en contacte facilita l’aparició de nous patògens. Aquesta situació és provocada pel canvi d’usos del sòl i la pèrdua de l’hàbitat“.

Per analitzar i contribuir a revertir aquesta i altres problemàtiques globals, la UOC, la UPF i ISGlobal han posat en marxa el màster universitari de Salut Planetària, un programa que té com a objectiu formar professionals de diferents àrees de coneixement i capacitar-los per a l’anàlisi dels riscos que la crisi ambiental i climàtica global planteja per a la salut humana, avaluar-ne el possible impacte i proposar solucions d’adaptació i mitigació.

Immunitat de grup enfront d’immunitat de paisatge

“La pandèmia de la COVID-19 ens ha demostrat que la importància de la biodiversitat és cada vegada més evident per al medi ambient i la salut humana”. Així és com el professor investigador del CSIC Fernando Valladares va començar la seva ponència sobre la immunitat de paisatge, els ecosistemes resilients i la restauració ecològica com a servei de salut pública.

El ponent va assegurar que “la biodiversitat és una mesura clau per a la protecció de la salut, ja que ens protegeix de possibles infeccions mitjançant tres mecanismes: el control demogràfic, la dilució i l’amortiment“. I va afegir: “Un exemple d’això és el cas del virus del Nil occidental: un estudi va demostrar que la diversitat d’ocells a la zona feia disminuir de manera significativa el risc de la malaltia en humans i actuava com a mecanisme de dilució”.

Al llarg de la seva ponència, Valladares va parlar de les diferències entre la immunitat de grup i la immunitat de paisatge, així com de la rellevància d’aquesta darrera. “La immunitat de grup s’assoleix quan hi ha un nombre suficient de persones o membres d’una determinada població que són immunes a la infecció“, va explicar. En canvi, va afegir, la immunitat de paisatge és “la configuració d’ecosistemes en els quals s’estableixen els processos biològics de control demogràfic, dilució i amortiment que fan que disminueixi el risc que els patògens arribin a l’espècie humana”.

L’investigador del CSIC va apuntar que “cada vegada hi ha més estudis que demostren que la degradació mediambiental ens concedeix menys immunitat i menys protecció“, per la qual cosa “s’hauria de donar cada vegada més prioritat a l’estat dels ecosistemes”. I va assegurar: “És molt més econòmic preservar la natura que fer front a les pandèmies: segons un informe de Dobson et al. (2020: 369,6592), prevenir una pandèmia a escala global (aturar la desforestació en zones tropicals, limitar el comerç d’espècies, establir una xarxa d’alerta primerenca de pandèmies, etc.) pot costar entre 17 i 27 bilions de dòlars. Però els costos per fer front a una sola pandèmia com la de la COVID-19 s’estimen mil vegades superiors: de 8 a 16 trilions de dòlars”.

Per concloure la seva ponència, Valladares va destacar els 8 objectius de Reaser (2020) per aconseguir la immunitat de paisatge:

• Reconèixer la salut humana com a servei ecològic
• Promoure una bioseguretat integral
• Protegir i restaurar els ecosistemes
• Institucionalitzar una salut única o planetària com a enfocament fundacional
• Establir índexs d’impacte de l’ús del sòl
• Fomentar els estudis mecanístics
• Abordar la dinàmica de la proximitat en l’ordenació del territori
• Fer servir contramesures ecològiques

L’impacte de la COVID-19 en el medi ambient

L’última xerrada de la sessió la va impartir Manolis Kogevinas, coordinador científic de la distinció Severo Ochoa a ISGlobal. Kogevinas va compartir les principals dades epidemiològiques de la pandèmia de la COVID-19 i va analitzar l’impacte de la pandèmia en el medi ambient. “Les malalties infeccioses emergents han augmentat notablement durant les últimes dècades i no hi ha cap indicació que això s’hagi d’aturar”. També va comentar que “malgrat que les emissions de CO₂ van disminuir durant el confinament, ara han tornat a augmentar”.

Kogevinas va explicar que “la vacunació ràpida en l’àmbit mundial contra la COVID-19 és essencial“, però que no hem d’oblidar que “també té un impacte sobre el medi ambient“. En aquest sentit, va assegurar que “la vacunació augmenta les emissions contaminants d’hidrofluorocarbonis, la instal·lació d’infraestructures que no s’utilitzaran en el futur com ara congeladors, les emissions de CO₂ provinents del transport massiu i l’augment dels residus”. Tanmateix, també va comentar que “no hi ha estudis que hagin quantificat aquests impactes, ni si són majors o menors que els que tindria tractar les persones no vacunades als hospitals, ja que això també comporta una font important d’emissions a escala global”.

Per acabar la seva xerrada, Kogevinas va destacar les diferències que hi ha entre els diferents països en la severitat de la malaltia i el procés d’immunització. “Estem vacunant els països rics i s’estima que les vacunes no arribaran als països en vies de desenvolupament abans del 2023. Això és un problema per a aquests països i també per a nosaltres: si tenim infeccions actives en altres països, tenim més possibilitats que hi hagi mutacions del virus en un futur”, va concloure.

Sobre el cicle “Accés global a les vacunes contra la COVID-19”

L’accés universal a les vacunes de la COVID-19 és un repte global per posar fi a la pandèmia. Per això, a mitjan juny, la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) va obrir un cicle de cinc converses en línia per analitzar les relacions necessàries entre la ciència, la sanitat, l’economia i la política per garantir un accés equitatiu a les vacunes.

Recupera la conversa “COVID-19, vacunes i salut planetària: la importància de la petjada ambiental” aquí: