Ets competent en lectura digital?

Per Nivard Arboix González, professor col·laborador de CTIC a la UOC

En una societat de la informació tant consolidada com variable, la lectura i l’escriptura segueixen ocupant un paper fonamental en la comunicació. Això no obstant, aquestes habilitats han anat evolucionant per respondre a les noves realitats i necessitats comunicatives, donant lloc a la literacitat. Aquesta competència suposa anar més enllà, implica: saber llegir, escriure, comprendre i produir informacions escrites en una gran varietat de contextos, bona part dels quals són nous i digitals.

De fet, segons Vaca i Hernández (2006), en el context digital s’hi identifiquen fins a 32 tipologies de textos electrònics, fruit de la combinació de quatre criteris: la temporalitat de la comunicació, la hipertextualitat del text, les modalitats discursives i la interactivitat. La majoria d’aquestes tipologies no només no existien abans de la digitalització de la lectura, sinó que els lectors no han rebut mai una formació específica per fer-la. Actualment les tipologies de textos electrònics segueixen diversificant-se, mentre que l’aprenentatge de la lectura és essencialment el mateix i basat en el model analògic.

S’ha publicat força literatura comparant la lectura digital i l’analògica. Alguna orientada a determinar els avantatges i inconvenients de cadascuna de les lectures; altres a analitzar l’impacte en l’aprenentatge; o d’altres en determinar les habilitats del lector. Tot i els diferents matisos d’aquests estudis, es desprenen dues qüestions diferenciadores entre aquests dos contextos. La primera diferència es troba en la finalitat de la lectura: mentre el text en paper es concep com una unitat de principi a final, en la que el lector tendeix a aplicar una lectura vertical i precisa per comprendre la globalitat del text; en el text digital, el lector tendeix a la lectura hortitzontal i ràpida per comprendre la idea general del text. La segona diferència resideix en les especificitats lèxiques, lingüístiques, gramaticals, discursives i de registre pròpies de cadascun d’aquests dos contextos, que si bé comparteixen alguns elements comuns, difereixen en alguns matisos clarament significatius.

És per això que alguns autors, com Cassany (2007), parlen de la literacitat crítica, entesa com una lectura crítica i plural del text que inclou tots els factors necessaris, perquè la comprensió en els nous contextos sigui també completa. En aquest sentit, un bon lector digital hauria de reunir un conjunt d’habilitats que principalment són les que es descriuen a continuació:

• Anticipació: és l’acció de preveure els coneixements previs i establir les expectatives de la lectura. El grau d’anticipació és inversament proporcional a la dificultat de la lectura.
• Inferència: és el procés racional a través del qual es completa o determina la informació implícita del text per fer-la explícita i així assolir una comprensió completa.
• Identificació de les idees principals: és el reconeixement de les paraules clau del text i les seqüències que les interrelacionen, construint les idees essencials, jerarquitzant-les i diferenciant-les de les secundàries.
• Lectura entre línies: és la capacitat de trobar la informació no explícita del text, perquè depèn de qüestions com l’estil o la intenció de l’autor, del to, de la tipologia textual o de la ideologia.
• Lectura multimodal: és la capacitat de llegir textos que es combinen amb imatges, àudio, vídeo o animacions per enriquir-ne el contingut i que cal saber llegir com un tot.
• Navegació hipertextual: és el procés de lectura no lineal, més horitzontal que vertical, en la que es llegeixen informacions de diversos documents vinculats a través d’enllaços, que el lector ha d’accionar en funció dels seus objectius.
• Integració de coneixements: és l’acció de connectar i sintetitzar informacions de diverses fonts per adquirir o ampliar coneixements.
• Identificació el context sociocultural: és el reconeixement del punt de partida sociocultural del text per a determinar els elements subjacents que poden tenir efecte sobre la comprensió.
• Avaluació: és l’acció de valorar el rigor, la fiabilitat, la neutralitat i les credencials text.
• Autoavaluació: és la presa de consciència del lector sobre el grau de comprensió i d’assoliment de l’objectiu de la lectura.
• Metacognició: és el coneixement, la selecció i l’aplicació de les pròpies estratègies de lectura.

Des de fa alguns anys, s’estan realitzant investigacions per demostrar l’efecte de les habilitats digitals sobre la comprensió lectora. Per exemple en la de Fajardo, Villalta i Salmerón (2016), una de les darreres en aquesta línia, van observar que accions vinculades amb el botó d’anar enrere del navegador, desar a preferits, seleccionar enllaços o seleccionar una opció en un menú dinàmic, tenien incidència en la comprensió lectora degut a errors i desviaments respecte a la informació objectiu. És per això, que les habilitats que integren una bona literacitat crítica no es poden deslligar de les que conformen una bona competència digital. En aquest sentit, van Deursen i van Dijk (2014) ja havien definit quatre dominis seqüencials que establien les habilitats digitals vinculades a lectura: l’operacional, el formal, l’informatiu i l’estratègic. El primer domini fa referència a les habilitats que permeten utilitzar les eines de la interfície (com clicar botons, desplaçar barres o desplegar menús) i gestionar informació (com introduir una adreça web o desar un document). El segon se centra en ubicar el lector en el medi on es troba, més enllà del camí seguit a través de l’hipertext. El tercer domini fa referència a les habilitats per cercar, seleccionar i avaluar informació en qualsevol format (textual, gràfic o audiovisual). Finalment, el quart consisteix en l’habilitat per utilitzar la informació per assolir l’objectiu inicial plantejat.

Així, doncs, l’èxit de la comprensió lectora dependrà essencialment del domini i aplicació de totes aquestes habilitats com un tot. El procés d’adquisició d’aquestes destreses és un procés llarg i complex, que requereix de la maduració de variables socials, biològiques i psicològiques i, per això, es va esdevenint al llarg de tota l’escolaritat fins a l’universitat. Paradoxalment, però, segons Porro (2001), les deficiències d’aquestes destresses s’aguditzen a l’edat adulta, quan la comprensió lectora ha d’assolir els nivells màxims en una gran diversitat i complexitat de textos. Per aquest motiu esdevé també cabdal que el lector (adult, madur, universitari…) tingui la capacitat d’autorregular-se. És a dir, que sigui capaç de seleccionar les estratègies adequades segons el context i els objectius de la lectura.

D’aquesta manera, i responent a la pregunta inicial, el lector digital serà competent quan faci una lectura diferent en funció del context, perquè s’hi adapta, aplicant les habilitats i les estratègies més pertinents, per optimitzar la comprensió.