Economia de l’atenció, societat del coneixement i temps històric

De vegades visitar països pot arribar a ser psicològicament terrible. Un s’adona del lloc on habitualment viu i del moment temporal real en què està aquest lloc —sovint lluny del temps que marquen els calendaris. Aquesta situació ha estat la viscuda per qui signa aquestes ratlles a causa de dos viatges, la distància dels quals ha estat menor de seixanta dies…, encara que la distància històrica és de gairebé un segle.

Fou a inicis d’octubre quan vaig efectuar un viatge al passat segle. El lloc on vaig aterrar em va mostrar uns tristos carrers deserts en ple diumenge. El paisatge, llevat dels elements geogràfics —rius, planes i muntanyes—, estava esquitxat de barraques i barraques que em recordaven algunes que havia vist en els marges de les carreteres en les meves anades a Barcelona a meitat de la dècada dels 60. Estava a la capital del Paraguai, a Asunción, on malgrat les excepcions digitals —sí que havia vist gent que anava com aquí penjada del mòbil (poca gent però, també per motius de seguretat)—, la majoria estava sacsejada per les bàsiques preocupacions del món analògic.

Passada la primera quinzena de novembre, París va mostrar-me de nou una panòplia d’enginy i avenç. Van ser també molt pocs dies, però un d’ells va permetre’m visitar algunes botigues on els metros quadrats prestatgeries plenes de revistes sempre m’han provocat una enveja pecaminosa. Revistes mensuals de diferents temàtiques que provoquen al curiós visitant un sacseig neuronal i una propensió a continuar alimentant l’ànima amb la compra i posterior lectura.

Què dir de les revistes dedicades a l’ampla temàtica de les TIC. Publicacions sobre tablets i smartphones, llibrets (algunes revistes superen el centenar de pàgines), tutorials de la darrera versió d’Android, o de l’últim model de Samsung o des l’iPad. Publicacions sobre marketing online, presentant les darreres tendències i propostes —aquest és un sector trepidant que podria servir de model i lliçó. En resum, que França —per no parlar de països de parla anglesa—, pot exemplificar una bona mostra de futur. Ja que, si existeix aquesta profusió de revistes culturals és perquè hi ha un mercat intel•lectual en auge i, diria, si ho comparo amb altres visites, en creixement.

A banda d’això, Paris també és una mostra d’empenta. Els Champs Elysées ja són aparadors d’un nou tipus de botiga on es ven “marca”, més que objectes per a ser utilitzats. Hi ha un nou tipus de comerç que ha sabut entendre de què va el present històric. S’ha adonat de l’economia de l’atenció. I en aquest sentit saben ser espectaculars. Pot il·lustrar això les botigues-aparador de la Mercedes-Benz, Toyota, Citroen o Renault, on els sorprenents models exposats poden ser tocats i manipulats pels visitants. En la botiga no es venen els cotxes de carreres exposats; ni cap dels grans cotxes que provoquen els clics de les càmeres digitals dels visitants.

Els cotxes són el reclam —el que es ven és marca. I aquesta està present en els diferents petits objectes, gairebé decoratius, que a partir de 15 euros fins a més d’un miler, estan a disposició del comprador. L’empresa així aconseguirà convertir els visitants en prosumers —en difusors— de la seva marca; i aquests sortiran del cenacle botiga, desprès de la compra, amb l’empremta de Mercedes-Benz, feliços perquè ja han obtingut part de l’aura d’aquesta empresa. Aquest és un perfecte exemple de l’economia de l’atenció: provocar que el visitant hagi interromput el passeig i hagi entrat dins del comerç.

Cal parlar que fins i tot les esglésies —i no parlem de Notre-Dame— a més de les pàgines web i adreces electròniques, tenen fulletons perquè la gent s’apunti per rebre newsletters que l’informaran sobre els propers concerts? Economia de l’atenció, un cop més.

De retorn a l’antiga Hispània, un s’adona de l’antigor del present. Realment hi ha diversos móns i tots estan en aquest, com deia el poeta. I mentre que alguns móns estan en el passat, altres semblen moure’s tan lentament que quasi estan paralitzats. Hi ha qui parlaria de resistència al canvi i procrastinació —deixar-ho per un demà que no arriba mai. I no s’ adonen que des de fa temps sonen les campanes, les campanes digitals. I no fan cap esforç per a situar-se en el present històric —no el del calendari! I mentrestant, en aquest mon global unificat, hi ha molts països que es dirigeixen cap el futur amb passos de gegant.

Antoni Albert és col•laborador docent de la UOC. Twitter: @carlesdijous. Blog: World2digits.blogspot.com/. Linkedin: Antoni Albert Bonamusa.