L’escenificació dels feminicidis de Ciudad Juárez a Barcelona

Ciudad Juárez, una ciutat de l’Estat mexicà de Chihuahua fronterera amb els Estats Units, s’ha convertit en els últims anys en el paradigma de les conseqüències més devastadores del neoliberalisme global. Marcada per l’activitat d’un potent càrtel de la droga, així com per la presència de les maquiladoras (fàbriques d’assemblatge que exploten la mà d’obra barata de la zona), la ciutat destaca entre els alts índexs de morts violentes del país centreamericà. En aquest context, des dels anys 1990 s’ha produït una sèrie sistemàtica de feminicidis que pren per víctimes dones joves, sovint indígenes i treballadores de les maquiladoras, els cossos de les quals apareixen als descampats que rodegen la ciutat, gairebé sempre amb signes de violacions i violència física. La pràctica totalitat dels feminicidis, que supera les 1.700 víctimes sense comptar les xifres de desaparicions, roman impune a dia d’avui.

L’atroç successió de feminicidis i la impunitat que els rodeja han generat un interès global, tant en l’àmbit acadèmic com en el de la creació artística. Probablement, l’obra més cèlebre en aquest camp sigui la novel·la 2666 de Roberto Bolaño, però el fenomen també ha donat lloc a reportatges, reculls fotogràfics, musicals, poemaris o aproximacions plàstiques, entre d’altres. Potser un dels àmbits artístics menys explorats des de la crítica ha estat el teatral, que a la ciutat de Barcelona s’ha materialitzat en dues obres representades al Teatre Lliure amb pocs anys de diferència. Es tracta de dos muntatges teatrals de gran format que aborden des de distintes narratives la qüestió dels feminicidis: 2666 (2007), basada en la novel·la de Bolaño, amb una adaptació de Pablo Ley i Àlex Rigola i direcció d’aquest darrer; i La casa de la fuerza (2011) d’Angélica Liddell, que es va representar durant el mandat d’Àlex Rigola al Teatre Lliure, en el marc del cicle Radicals Lliure.

A l’article “The Staging of Ciudad Juárez’s Feminicides: Àlex Rigola and Angélica Liddell Speak for the Victims”, Adriana Nicolau i Teresa Iribarren ofereixen una lectura crítica comparativa d’ambdues peces des de la perspectiva de la crítica ètica i els estudis de gènere. L’article reflexiona sobre les implicacions de representar les dones víctimes dels feminicidis, travessades per múltiples eixos de subalternitat, des de posicions de reconeixement en el context dels circuits teatrals del Nord Global. L’anàlisi comparativa busca demostrar que l’obra dirigida per Rigola, en reduir la part de la novel·la consagrada als feminicidis, cau en la reproducció de múltiples trets que anonimitzen, alteritzen i denigren les víctimes, representades com a objectes sexuals sense veu pròpia. L’obra de Liddell, en canvi, posa en primer pla les veus de les dones, incloses les de tres actrius de Chihuahua que actuen com a portaveus de la violència que pateixen les víctimes. En el tractament dels feminicidis de Juárez, La casa de la fuerza trasllada al públic una narrativa que subratlla la resiliència i la indignació política de les dones mexicanes i evita reproduir a l’escenari la hipersexualització i la misogínia que victimitzen les dones de Ciudad Juárez.

L’article d’Adriana Nicolau  i Teresa Iribarren ha estat publicat al número 2 del volum 36 de la revista de Cambridge New Theatre Quarterly. Se’n pot consultar el resum en aquest enllaç.