Víctimes colombianes a l’exili: un deute pendent en la justícia transicional

L’exili forçat ha marcat la història d’Amèrica Llatina, deixant com a resultat milions de persones que han hagut de fugir de conflictes armats, dictadures i persecucions polítiques. En països com Xile i l’Argentina durant les dictadures militars, El Salvador i Guatemala en els anys de guerra civil, o més recentment Veneçuela i Nicaragua, l’exili s’ha convertit en una forma de supervivència, però també en una experiència marcada per la pèrdua de vincles, el desarrelament i la invisibilització en els processos de justícia i reparació.

D’acord amb l’Agència de l’ONU per als refugiats ACNUR i el seu informe Tendencias Globales de Desplazamiento Forzado 2022, dels 2,6 milions de noves sol·licituds d’asil individuals, el 56 % —és a dir, al voltant d’1,4 milions de persones sol·licitants d’asil— procedien de només 10 països, entre els quals es troben Veneçuela, Cuba, Nicaragua, Colòmbia i Hondures. 

Colòmbia afronta una ferida que traspassa fronteres: recerques del Centre Nacional de Memòria Històrica estimen que el 2007 un total de 481.002 nacionals colombians es trobaven refugiats, i, d’acord amb l’informe final de la Comissió de la Veritat, capítol “La Colombia fuera de Colombia”, les persones van haver d’exiliar-se durant el conflicte armat intern, fugint d’amenaces, desplaçaments i assassinats. A més, segons aquest últim organisme, el 2019, el principal país on es van exiliar els colombians fora d’Amèrica Llatina va ser Espanya, que va registrar un total de 34.352 persones refugiades i sol·licitants d’asil d’origen colombià.

Una recerca recent del grup de Victimologia Empírica i Aplicada (VICRIM) de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), liderada per Josep M. Tamarit Sumalla, catedràtic de Dret Penal d’aquesta Universitat, amb el suport de l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP), va recollir testimoniatges de 19 persones víctimes del conflicte armat colombià que actualment resideixen a Catalunya. Els grups focals realitzats evidencien que, malgrat l’Acord de Pau del 2016, que va significar un gran avenç, aquesta població afronta múltiples obstacles per ser reconeguda i participar en els mecanismes de la justícia transicional.

Tal com adverteix la investigadora Silvana Avendaño, estudiant del doctorat de Dret, Política i Economia de la UOC: “El sistema de justícia transicional colombià no ha tingut prou en compte les víctimes a l’exili. Malgrat els esforços de la Jurisdicció Especial per la Pau, els mecanismes continuen sent insuficients: les víctimes a l’exterior continuen invisibilitzades i afronten múltiples obstacles per participar en processos de veritat, justícia i reparació”.

Les troballes mostren que l’exili no és només una sortida forçada, sinó una experiència de victimització prolongada. Entre les dificultats més assenyalades hi ha el desconeixement dels seus drets, la falta d’informació clara, la desconfiança envers les institucions i la impossibilitat de continuar amb els projectes de vida en no tenir la possibilitat d’homologar títols, vincular-se laboralment i, sobretot, sentir-se part dels nous grups socials.

Un dels participants ho va expressar així: “Em sembla molt interessant el que has dit sobre que aquí no tenim por, però és que en realitat no existim. El territori de l’exili no existeix… Jo sempre dic que és que vivim en un territori de la no existència. Per a la societat colombiana, primer de tot, perquè necessitem també un reconeixement social. No només un reconeixement legal o un reconeixement per part de l’Estat, sinó d’una societat que nega que existim i que, com deia la companya, creu que, per haver aconseguit ja arribar a un altre país, la nostra situació, des de l’econòmica fins a l’emocional, i fins i tot la del reconeixement com a víctimes, deixa d’existir”.

Davant d’això, el catedràtic i investigador en Drets Humans i en Criminologia de la Universitat Catòlica de Lovaina, Stephan Parmentier, emfatitza la rellevància d’aquest enfocament adoptat per Colòmbia, que, si bé encara s’ha de corregir, representa un gran avenç: “És la primera vegada que en el marc de la justícia transicional es dona un enfocament per escoltar les veus dels exiliats. El cas colombià pot marcar un precedent mundial, perquè l’exili ha estat reconegut fins i tot com una violació independent dels drets humans”.

Entre els principals obstacles identificats per a l’accés a la justícia des de l’exili hi ha:

• Falta d’informació clara i accessible.
• Por persistent, fins i tot vivint fora del país.
• Desconfiança envers les institucions, per experiències prèvies d’impunitat.
• Dificultats pràctiques i econòmiques per participar en processos judicials a distància.

Parmentier afegeix: “La distància física i política fa més complex l’accés a proves, la comprensió dels procediments i la possibilitat d’incidir. Sense reconeixement jurídic i moral, les víctimes exiliades continuen lluitant perquè les seves veus siguin escoltades”.

Com a resultat de la recerca, els experts plantegen una sèrie de recomanacions a les institucions colombianes a fi de contribuir al procés de veritat, justícia i reparació:

1. Garantir la participació efectiva de les víctimes a l’exterior a través de canals accessibles i segurs.
2. Crear circuits integrals d’acolliment i d’acompanyament jurídic, psicosocial i administratiu.
3. Reconèixer simbòlicament les víctimes a l’exili organitzant actes de reconeixement i memòria que visibilitzin l’experiència de l’exili i dignifiquin les víctimes.
4. Impulsar trobades restauratives a l’exterior, facilitades per institucions i consolats.
5. Enfortir l’articulació amb institucions catalanes, incloent-hi l’accés a l’educació, les rutes d’atenció clares i la integració d’organitzacions de la societat civil.

Actualment, encara persisteix un deute històric amb els qui van haver d’abandonar el país per por, persecució o violència política, i justament l’estudi subratlla la urgència que Colòmbia reconegui les víctimes a l’exili com a part fonamental del seu procés de veritat, justícia i reparació. L’exili no pot continuar sent una categoria marginal en els processos de justícia transicional, i la seva inclusió no és només una obligació ètica i jurídica, sinó també una condició indispensable per a la construcció d’una pau duradora i inclusiva.