Torneu el nostre patrimoni cultural! Una mirada victimològica sobre la restitució del patrimoni cultural

Com a investigador dels delictes contra el patrimoni cultural, vaig començar a interessar-me per les víctimes de l’espoli colonial (i ampliable a altres tipus d’espolis com l’arqueològic, el dut a terme pel règim nazi durant la Segona Guerra Mundial o fins i tot el patit en l’actualitat per comunitats aborígens arreu). Un primer pas en aquesta recerca va ser presentar a Bucarest, en el marc de la conferència de la European Society of Criminology, la ponència titulada Bring back our heritage. A victimological approach to the restitution of cultural heritage. Aquesta presentació volia posar sobre la taula un enfocament empíric encara poc explorat dins dels estudis sobre patrimoni: la mirada victimològica aplicada als processos de restitució de béns culturals.

Aquesta mirada és necessària perquè durant dècades, la discussió sobre la possessió de béns culturals s’ha mantingut majoritàriament en l’àmbit legal, històric o museogràfic. En aquest camp parlem sovint del museu enciclopèdic (exemples d’aquesta tipologia de museu són el Louvre, el British o el Metropolitan de Nova York): un museu que promet als seus visitants passejar per la totalitat de l’art creat per la humanitat fins aquell moment. Tanmateix, en els darrers anys, s’ha produït un gir important: allò que abans es considerava principalment com a “objectes d’art” exposats en museus, avui s’entén cada cop més com a patrimoni cultural viu: allò que es troba exposat rere una vitrina pot ser un objecte ‘viu’ per una determinada comunitat. Un ídol a qui pregar, o una pedra cerimonial per moldre blat, entre altres exemples. D’aquí que l’objectiu principal de la ponència presentada era revisar críticament els discursos sobre la restitució de patrimoni cultural, amb la voluntat d’introduir-hi la perspectiva de la victimologia. 

La comprensió del saqueig del patrimoni requereix definir conceptes bàsics i traçar-ne el recorregut històric. L’espoli es refereix a l’excavació il·legal de jaciments arqueològics, acció criminal en moltes jurisdiccions. Les antiguitats espoliades són aquelles extretes il·lícitament del seu entorn original o d’estructures antigues com temples. Malgrat la seva il·legalitat, moltes d’aquestes pràctiques han estat culturalment tolerades al llarg del temps.

Un cas paradigmàtic és l’expedició punitiva britànica a la ciutat de Benín (1897), on es van confiscar obres d’art per sufragar els costos militars. Aquestes peces, avui repartides per museus occidentals, no van ser retornades ni tan sols quan Nigèria es va independitzar el 1960. Aquesta asimetria posa en evidència una doble vara de mesurar: quan les víctimes són europees (com en el cas de l’art robat pels nazis), la restitució és més habitual.

Des del segle XIX, el dret internacional ha anat consolidant el principi que l’art i la ciència no haurien de ser objectius de guerra. El 1815, per exemple, Gran Bretanya va exigir el retorn de les obres preses per Napoleó, i des de llavors s’han establert codis militars que protegeixen el patrimoni en conflictes armats. També s’han qüestionat pràctiques com el partage, que permetia repartir troballes arqueològiques entre països excavadors i els d’origen.

Un punt d’inflexió clau es va produir el 2017, quan el president francès Emmanuel Macron va anunciar la restitució de 26 tresors saquejats al Benín. L’informe Savoy & Sarr, de l’any 2018, recomanava el retorn permanent de totes les peces retirades en època colonial sense consentiment. Tot i que encara falten retorns efectius, aquest gest va sacsejar el món museístic i veurem si té un efecte en canviar mentalitats dins les institucions culturals.

En el debat sobre la restitució del patrimoni cultural, és fonamental situar les comunitats afectades al centre de la discussió. Aquestes comunitats han perdut objectes —molts d’ells sagrats— que ara es troben repartits per museus i institucions culturals d’arreu del món. La pèrdua no és només material: implica una desconnexió profunda amb el passat, un trencament identitari i una privació de significat dels objectes, ja que aquests queden descontextualitzats. A més, quan aquests objectes són exposats, s’utilitzen sovint per reforçar discursos legitimadors dins les institucions culturals occidentals. Aquesta situació perpetua la victimització: el mal no posa fi a l’espoli, sinó que es manté mentre el patrimoni no torna a les seves comunitats d’origen.

Fins ara, múltiples recerques han indicat com la justícia penal tradicional resulta poc útil en aquests casos, ja que la majoria dels saquejos es van produir en contextos legals molt diferents dels actuals. En ser prioritat recuperar la peça espoliada, els mecanismes diplomàtics es posen en marxa, deixant en segon pla possibles acusacions formals a traficants de patrimoni cultural. 

La UNESCO, en tant que part interessada en matèria de patrimoni cultural, va considerar que les estratègies per a la restitució poden incloure reclamacions d’acord amb motius morals, reclamacions d’acord amb fonaments legals, restitucions d’acord amb l’aplicació del marc de la Convenció de 1970 sobre patrimoni cultural traficat (que implica una combinació d’accions judicials i diplomàtiques) i finalment, la realització de rèpliques. A aquestes quatre estratègies hi podem afegir una política consolidada de préstecs entre institucions culturals. 

Però més enllà d’aquestes estratègies, podem reconèixer el valor de la justícia restaurativa i la justícia transicional per a reparar aquesta tipologia de delinqüència contra el patrimoni cultural: la primera, impulsada per organismes com la UNESCO, aposta per la mediació i la conciliació entre les parts implicades. Aquesta via defensa el dret a la reparació com una reivindicació legítima de les comunitats afectades, i no pas com un acte de generositat per part de les institucions culturals que custodien els objectes. En moltes cultures, especialment en contextos africans, la justícia restaurativa forma part de la tradició: es basa a reparar relacions, restaurar l’harmonia i promoure el perdó. Exemples reeixits d’aquesta aproximació els trobem en països com Nova Zelanda, Austràlia o el Canadà, on s’han retornat béns culturals a pobles indígenes com els maoris o els aborígens.

La justícia transicional, per la seva banda, proposa una ruptura conscient amb el passat i demana reconèixer els efectes persistents del colonialisme. Aquesta perspectiva exigeix ampliar el concepte de “dany” per incloure no només el perjudici material, sinó també el dany cultural i simbòlic. Aquesta ampliació és clau per legitimar les reclamacions de retorn del patrimoni cultural com una forma de reparació històrica.

En definitiva, és urgent desenvolupar una “victimologia del patrimoni cultural”, que reconegui el paper de les víctimes col·lectives en aquests processos i proposi formes justes i humanes de reparació: les conclusions de la presentació apunten cap a la necessitat de desenvolupar una victimologia específica del patrimoni cultural. Les formes de saqueig que han patit moltes comunitats —en contextos colonials, bèl·lics o d’espoli institucionalitzat— no poden ser resoltes adequadament a través del dret penal tradicional, atès que sovint no hi ha responsabilitats individuals clares ni contextos jurídics convencionals aplicables.

En aquest sentit, cal avançar cap a un marc legal i moral nou, que reconegui els deures envers les comunitats víctimes i que articuli mecanismes de reparació cultural i simbòlica. El retorn del patrimoni hauria de deixar de ser percebut com una concessió o un gest altruista, i esdevenir una obligació fonamentada en la justícia històrica i la dignitat dels pobles afectats.

Així doncs, s’obre un camí —encara llarg— cap a una veritable reconeixença de les víctimes del saqueig patrimonial i la recuperació del seu llegat cultural com a part d’un diàleg global més just i inclusiu. En paraules de Kwame Opuku, “Així que, països europeus, deixeu de tenir por. No us poseu a la defensiva. Demaneu perdó. Serà acceptat. Encara quedarà un llarg camí per recórrer, però el diàleg sobre el retorn del patrimoni africà —sigui quin sigui el seu format— serà molt més fluid”.