Un canvi de rumb en la política japonesa?

Les eleccions celebrades el passat diumenge 27 d’octubre a la Dieta Nacional, el parlament del Japó, han obert un escenari d’incertesa en una política històricament marcada per l’estabilitat i la previsibilitat. Des de la fusió el 1955 del Partit Liberal i el Partit Democràtic, que va donar lloc al Partit Liberal Democràtic (PLD), aquesta formació només ha cedit el poder en dues ocasions. La primera, l’any 1993, quan una coalició de partits opositors va impedir que el PLD formés govern durant nou mesos. La segona va arribar el 2009, amb una victòria sense precedents del Partit Democràtic (PD), l’oposició d’aleshores, que va aconseguir derrotar per primera vegada el partit hegemònic en unes eleccions parlamentàries.

Malgrat haver obtingut la majoria absoluta d’escons, el govern del PD va quedar marcat per nombrosos escàndols i per la gestió polèmica del devastador terratrèmol de Tohoku, fet que va provocar que la seva estada al poder durés només tres anys. El retorn de Shinzo Abe el 2012, qui ja havia ocupat el càrrec de primer ministre el 2005, va suposar la consolidació d’un nou període de majories absolutes per al PLD, reforçant el paper del partit com a força dominant i gairebé inqüestionable en la política japonesa de la postguerra.

Aquest cop a les eleccions es presentava una figura destacada del partit com és l’exministre de Defensa Shigeru Ishiba, un candidat que havia intentat fins a cinc vegades esdevenir el president del partit. Quan el setembre passat va sortir vencedor de les eleccions presidencials i es va convertir automàticament en primer ministre del Japó (gràcies a la tradicional majoria absoluta del seu partit), impulsat per la seva popularitat en les zones rurals, va prometre “netejar” el PLD d’aquells candidats implicats en escàndols de corrupció que han provocat la desafecció d’una part important de l’electorat. Es tracta d’un mal endèmic de la política japonesa. Ara bé, les cares llargues dels dirigents del partit indicaven que, malgrat guanyar les eleccions per enèsima vegada, el PLD havia entrat en una nova fase d’incertesa. Si als 194 escons guanyats en una Dieta de 465 escons s’hi sumen els aconseguits pel seu aliat tradicional, el partit budista Komeito, la coalició queda amb 218 escons, lluny de la majoria establerta en 233. Què ha passat perquè el PLD, després de gairebé setanta anys de domini parlamentari, hagi entrat en una nova etapa?

Tot i que la promesa del primer ministre Ishiba d’eliminar de les llistes electorals els polítics acusats de corrupció ha estat ben rebuda per les bases del PLD, ha tingut un doble efecte negatiu. En primer lloc, no ha convençut els votants més urbans de les grans àrees metropolitanes, com Tòquio, Osaka i Nagoya, que han optat per altres formacions, com el Partit Democràtic Constitucional o el Partit Democràtic Nacional, en veure que alguns d’aquests polítics implicats s’havien tornat a presentar. Aquesta desafecció s’ha fet especialment evident entre els votants més joves, que perceben el PLD com una formació allunyada de les seves inquietuds i incapaç de renovar-se davant els problemes contemporanis. Tot i que Ishiba ha recorregut bona part del país explicant la seva intenció de posar fi a la corrupció, els votants han castigat severament alguns dels candidats del PLD, als quals acusen de perpetrar el clientelisme del partit. En segon lloc, Ishiba s’ha enemistat amb diferents dirigents del partit, com la conservadora Takaichi Sanae o Shinjiro Koizumi, fill del carismàtic ex-primer ministre i cap de campanya. Si molts ja el coneixien pel malnom de “traïdor”, per la seva tendència a confrontar els adversaris amb un estil directe i incisiu, Ishiba ha reforçat aquesta imatge amb la decisió d’apartar candidats acusats de corrupció, fet que li ha valgut l’hostilitat de diversos sectors del partit. Fins i tot Akie Abe, vídua del recentment assassinat ex-primer ministre Shinzo Abe, ha expressat el seu rebuig donant suport a un candidat extern al PLD, en un gest clar de desafiament a Ishiba.

D’altra banda, tot i presentar-se com un líder disposat a posar fi al sistema de faccions i clientelisme que ha dominat el partit, i malgrat considerar-se un outsider, el fet és que el mateix dia que va revelar la composició del seu nou govern ja es perfilava el vell estil polític del PLD. Un gabinet integrat gairebé exclusivament per homes (només dues ministres), majoritàriament més grans de seixanta anys (només quatre eren menors de 60) i provinents de les diverses faccions del partit, es percebia com un mal presagi per a un electorat cansat de les pràctiques clientelistes i una classe política, en general, desconnectada de les generacions més joves. Durant tota la campanya electoral, el terme uragane (“diners ocults”) ha ressonat amb força en els programes de televisió. Això fa referència a les sospites de finançament il·legal i corrupció que han esquitxat repetidament el PLD, accentuant la percepció d’un sistema polític ancorat en el passat.

Després que Ishiba anunciés la convocatòria d’eleccions parlamentàries —un moviment que va enfurismar l’oposició, ja que havia promès que, abans de fer-ho, dialogaria amb la resta de partits—, no ha estat capaç de presentar un programa electoral amb idees noves. Tampoc ha proposat una política econòmica amb mesures per sortir del període d’estancament i d’inflació en alguns productes bàsics. Amb un lema de campanya poc concret, “Protegir el Japó, convertir el creixement en força”, la seva proposta de crear una “OTAN asiàtica” ha suscitat dubtes entre els votants. A més de la manca de concreció en les polítiques econòmiques i d’innovació, les crítiques derivades de la seva postura més dura envers el seu aliat tradicional, els Estats Units, han minvat la seva credibilitat davant d’un electorat que tradicionalment premia l’estabilitat i castiga la improvisació i la manca de coherència de programa.

Quins són els escenaris que es plantegen en les pròximes setmanes? Portes enfora, el PLD haurà de no només esgarrapar uns escons dels partits de l’oposició per aconseguir la majoria absoluta, sinó adaptar-se a les demandes d’aquest amalgama de partits. Alguns d’aquests nous partits, com el Nippon Ishin o el Reiwa, són en realitat escissions del mateix PLD, per la qual cosa no li resultarà difícil aconseguir els seus vots, encara que a canvi haurà de fer concessions. En l’àmbit intern, haurà de convèncer un partit completament dividit i desunit. La seva decisió d’enfrontar-se a l’ala més conservadora —la més nombrosa i influent dins el PLD— el porta a arriscar-ho tot en l’esperança d’aconseguir el suport del seu soci tradicional, el partit budista Komeito, i del Partit Democràtic Nacional. Aquesta aliança, si es materialitza, li permetria apropar-se a la majoria parlamentària i garantir la governabilitat. Tanmateix, això implicaria comprometre’s amb mesures més centristes i concessions que podrien debilitar la seva pròpia autoritat dins del partit.