Responsabilitat de l’Estat per violacions de drets resultants de la conducta climàtica de les empreses estatals

Molts estats han creat empreses nacionals (EPN) per gestionar i comercialitzar els recursos petroliers. L’Argentina va ser el primer el 1920, seguida de Mèxic el 1938, tot i que la majoria van ser creades a partir del 1970, en el context d’una onada de nacionalitzacions. Les EPN tenen un paper transcendent en l’economia mundial, ja que produeixen el 55% del petroli i del gas a escala global, i tenen el control del 90% de les reserves. 

En els últims anys, les activitats de les EPN han generat preocupació per la seva important contribució a la crisi climàtica i l’efecte en el gaudi dels drets humans resultant. En aquest sentit, alguns estudis col·loquen dotze EPN entre les vint empreses principals que estan darrere del 63% de les emissions de gasos d’efecte hivernacle des de la revolució industrial fins al 2010.¹ En aquesta comptabilitat el percentatge d’atribució d’emissions a les EPN pel consum dels seus productes és del 90%; per tant, es tracta sobretot d’emissions indirectes. 

D’altra banda, una de les primeres expressions de reconeixement de l’impacte del canvi climàtic en els drets humans va tenir lloc el 2007, a través de la declaració sobre la dimensió humana del canvi climàtic global. Poc després, el 2009, l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Drets Humans va publicar un estudi per descriure les diverses formes en què el canvi climàtic afecta els drets humans.² El reconeixement del nexe entre canvi climàtic i els drets humans va adquirir una nova dimensió el 2021, amb la designació d’Ian Fry com el primer relator especial per a la promoció dels drets humans en el context del canvi climàtic. El pas següent en aquesta evolució ha estat que les vulneracions de drets humans relacionades amb el canvi climàtic han començat a arribar a les instàncies judicials. Per exemple, el conegut assumpte Vereniging Milieudefensie and others v Royal Dutch Shell, resolt davant els tribunals interns de Països Baixos³, o els diversos afers relacionats amb el canvi climàtic que han arribat al Tribunal Europeu de Drets Humans⁴. 

Davant aquesta realitat, cal preguntar-se si els estats tenen responsabilitat internacional per la conducta climàtica de les seves EPN amb efectes en els drets humans, especialment les carbon majors. El sentit comú sembla convidar a una resposta positiva. Tanmateix, de conformitat amb el dret internacional públic, la resposta general és que no, encara que hi ha algunes excepcions. 

Per regla general, i de manera similar al que succeeix en el dret intern, el dret internacional públic reconeix la separació legal amb caràcter general entre les EPN i l’estat propietari. Així va quedar plasmat per la Cort Internacional de Justícia en l’assumpte de la Barcelona Traction⁵. En virtut d’aquesta separació legal, els estats no poden ser considerats internacionalment responsables pels actes o les omissions de les empreses estatals, només pel fet de ser-ne els propietaris. Aquesta regla sembla tenir sentit en l’àmbit de controvèrsies amb un rerefons de naturalesa econòmica, com era el cas en l’assumpte de la Barcelona Traction, en què es discutia, entre altres coses, si el país de nacionalitat dels accionistes podia exercir la protecció diplomàtica o si només la podia exercir el país de nacionalitat de l’empresa. Més discutible és que un estat es pugui amagar darrere d’aquesta separació legal quan les empreses de les quals és propietari vulneren drets humans. Això és perquè, malgrat que s’està avançant en la creació de marcs legals internacionals aplicables a les empreses, l’estat del dret positiu internacional actual estableix obligacions de protecció principalment per als estats. Les normes internacionals aplicables a les empreses cauen, gairebé absolutament, en la categoria de soft law. A més, el valor jurídic que es protegeix en el règim dels drets humans, la dignitat humana, no es pot comparar en transcendència amb cap acord o obligació de tipus econòmic.

En virtut de l’existència formalment independent de les EPN, l’única via per aconseguir exigir la responsabilitat dels estats seria a través de les regles d’atribució del dret internacional⁶. En aquest marc, les vies amb més potencial són: a) que l’EPN sigui considerada un òrgan de l’Estat, de iure o de facto; b) si l’EPN ha estat autoritzada pel dret intern per exercir funcions sobiranes, i només en la mesura en què els actes siguin el resultat de l’exercici d’aquestes funcions; c) si la conducta de l’EPN en qüestió ha estat realitzada sota el control o per direcció de l’Estat.⁷ Satisfer aquestes condicions no és senzill, i diversos elements entren en joc, en què destaca sobre la resta el grau de control de l’Estat sobre l’EPN. Fins i tot si s’aconsegueixen complir aquests requisits, poden aparèixer altres obstacles processals per exigir la responsabilitat de l’Estat. Per exemple, la primera opció té com a contrapartida que, si l’EPN es considera un òrgan de l’Estat, la facultaria per invocar la immunitat estatal en la jurisdicció interna d’altres estats. 

La greu crisi climàtica i els seus efectes en els drets humans indiquen que potser és el moment de repensar la teoria del dret internacional sobre la relació jurídica entre els estats i les seves EPN, almenys en contextos que no tenen un fons de naturalesa econòmica.

En el màster universitari de Drets Humans i Globalització de la UOC hem incorporat una nova assignatura que explora la relació entre el desenvolupament sostenible i els drets humans, en la qual analitzem, entre altres temes d’interès, les implicacions per a la dignitat humana del canvi climàtic.

1. Richard Heede, ‘Tracing Anthropogenic Carbon Dioxide and Methane Emissions to Fossil Fuel and Cement Producers, 1854–2010’. (2014). Climate Change, 122, 229-234. ↩︎
2. UNHRC, ‘Report of the Office of the United Nations High Commissioner for Human Rights on the relationship between climate change and human rights’. (15 January 2009). UN Doc A/HRC/10/61.
   ↩︎
3. Milieudefensie et al v Royal Dutch Shell PLC. (26 May 2021). C/09/571932 / HA ZA 19-379. ↩︎
4. European Court of Human Rights, ‘Status of Climate Applications before the European Court’. (9 February 2023). https://hudoc.echr.coe.int/app/conversion/pdf/?library=ECHR&id=003-7566368-10398533&filename=Status%20of%20climate%20applications%20before%20the%20European%20Court.pdf, accessed 20 May 2024. 
   ↩︎
5. Barcelona Traction, Light and Power Company, Limited (Judgment). (1970). ICJ Rep 3, para. 103.
   ↩︎
6. International Law Commission (ILC), ‘Draft articles on Responsibility of States for Internationally Wrongful Acts, with Commentaries’. (2001). II (Part Two), Ybk ICL, UN Doc A/CN.4/SER.A/2001/Add.1.
   ↩︎
7. Ibid., art. 4, 5 i 8.
   ↩︎