La responsabilitat civil contractual de les plataformes digitals respecte a les relacions subjacents: més enllà del seu paper com a intermediàries

Introducció

La manca d’un règim jurídic quant a la responsabilitat civil de les plataformes digitals en el marc de la seva actuació com a facilitadores en la conclusió de negocis jurídics diversos entre tercers és una problemàtica que no tan sols es troba irresolta —i no se sap fins quan—, sinó que, encara pitjor, s’ha convertit en una patata calenta que ni el legislador nacional ni l’europeu s’han atrevit a plantejar amb un mínim de serietat o, si es prefereix, solvència.

Bona part dels esforços legislatius en l’àmbit dels serveis intermediaris s’han posat en el fet de promulgar disposicions jurídiques que promouen la transparència dels operadors de plataformes envers els usuaris professionals i, sobretot, els consumidors, a més d’introduir certes especialitats amb vista a fomentar la lliure competència en el mercat interior, amb especial atenció als guardians d’accés o gatekeepers.

No obstant això, poc o gens s’ha assenyalat —més enllà de les especulacions jurídiques que es puguin suscitar arran, per exemple, de l’article 6.3 del Reglament de serveis digitals— des de les institucions que fomenten o aproven les normes sobre la possibilitat que un operador de plataforma, quan actua com a “intermediari” —si és que aquest es pot considerar el terme adequat segons la realitat existent—, pugui esdevenir responsable per l’incompliment d’un contracte subscrit mitjançant la seva interfície en línia entre un empresari i un consumidor (a partir d’ara, el contracte o la relació subjacent), sense perjudici de l’impuls que la doctrina ha donat fins ara —i continuarà oferint— a aquesta quaestio iuris o d’algunes propostes benintencionades de soft law, com ara les Model Rules on Online Platforms, principalment els articles 19 i 20¹.

La temàtica exposada no és fútil, ja que no tan sols és una qüestió de rabiosa actualitat, sinó que el seu tractament podria oferir als consumidors que fan les seves compres en plataformes com Amazon o reserven un allotjament a Booking.com o a Airbnb remeis efectius que atorguessin un plus de protecció enfront de l’enorme poder i influència que, en no poques ocasions, aquests operadors exerceixen sobre el clausulat dels contractes subjacents. En aquest sentit, el fet que les plataformes en línia operin en un mercat de dos costats, no pot derivar en una impunitat sense pal·liatius sota el pretext del seu paper com a “intermediàries” i d’una innegable necessitat d’incentivar l’activitat econòmica, que, tanmateix, no pot ser excusa per considerar-les, sense un estudi cas a cas, com a meres facilitadores de les relacions comercials. 

Un cop plantejat l’anterior, en els apartats subsegüents es pretén, primerament, oferir un resum evolutiu des de la perspectiva del dret espanyol, però amb èmfasi en l’europeu, sobre la regulació de la responsabilitat civil de les plataformes digitals com a entorns de comerç electrònic (marketplaces); i, finalment, es pretén brindar una visió alternativa sobre la possible responsabilitat civil en què podrien incórrer les operadores de plataformes en l’àmbit material assenyalat abans, més enllà dels esculls que imposa la perspectiva bilateral i aferrada al principi de la relativitat dels contractes. 

Regulació de la responsabilitat civil de les plataformes digitals

Parlar de les especialitats que comporta el comerç electrònic des d’una perspectiva jurídica obliga a portar a col·lació, com a punt de partida, la Directiva de comerç electrònic (Directiva 2000/31/CE o DCE), entre les finalitats de la qual es troba la de garantir la lliure circulació dels serveis de la societat de la informació entre els estats membres. En aquesta directiva s’inclouen aspectes diversos que ara interessa destacar. Per començar, introdueix un concepte que ha arribat fins als nostres dies, és a dir, el de “serveis de la societat de la informació”, la definició del qual, segons la Directiva (UE) 2015/1535 —a la qual recorren, actualment, diversos actes unilaterals de dret derivat—, és la d’un servei prestat normalment a canvi d’una remuneració, a distància, per via electrònica i a petició individual d’un destinatari de serveis.

D’altra banda, la DCE s’encarrega d’establir, en els articles 12 a 15, un règim de responsabilitat dels prestadors de serveis intermediaris (això és, els que presten serveis de mera transmissió, memòria intermèdia i allotjament de dades), que, en realitat, consisteix en un port segur en favor d’ells, que es tradueix en una exempció condicional en benefici d’aquests. 

Cal assenyalar que, actualment, l’article 89 del Reglament (UE) 2022/2065 de serveis digitals (RSD) ha derogat l’anterior règim fixat pels articles 12 a 15 de la DCE, qüestió que es tractarà després.

La DCE es va transposar al dret espanyol mitjançant la Llei 34/2002, d’11 de juliol, de serveis de la societat de la informació i de comerç electrònic (LSSICE), en el contingut de la qual s’inclou la responsabilitat dels prestadors de serveis d’intermediació (articles 13 a 17), preceptes que, malgrat els intents de derogació, encara continuen vigents, si bé el principi de primacia del dret europeu els deixa inaplicables.

Una nova fita en l’àmbit de les plataformes digitals es produeix l’any 2019, amb la promulgació del Reglament (UE) 2019/1150, de foment de l’equitat i la transparència per als usuaris professionals de serveis d’intermediació en línia (Reglament P2B). En aquest instrument, s’observen diverses novetats que atorguen als usuaris professionals de les plataformes en línia més protecció enfront de les pràctiques poc transparents dels operadors de plataformes: s’hi inclouen diverses regles sobre la forma i el contingut de les condicions generals facilitades pels proveïdors de serveis; s’hi estableixen preceptes que afavoreixen la transparència i els mitjans de defensa dels usuaris enfront de la restricció, suspensió i finalització de la relació jurídica que l’operador de plataforma pot dur a terme i incloure en les seves polítiques d’ús; s’hi insereix un sistema intern de tramitació de reclamacions; entre altres mesures. No obstant això, no s’indica res sobre la responsabilitat dels proveïdors de serveis de plataforma.

Posteriorment, l’any 2022, es promulguen dos estendards de l’estratègia d’un mercat únic digital europeu, a saber: el Reglament (UE) 2022/1925, de mercats digitals, aplicable en relació amb serveis bàsics de plataforma prestats per guardians d’accés i amb un marcat caràcter vinculat al dret de la competència, i el Reglament (UE) 2022/2065, de serveis digitals (RSD), de més interès a l’efecte del que es proposa aquí. 

L’RSD destaca per dos aspectes importants. En primer lloc, introdueix en favor d’usuaris professionals i consumidors una sèrie d’obligacions de diligència deguda, especialment per a plataformes en línia de grans dimensions i operadors no considerats microempreses o petites empreses. I, en segon lloc, a part de derogar el règim de responsabilitat dels intermediaris inclòs en la Directiva de comerç electrònic, pràcticament replica el sistema de responsabilitat fixat per aquesta directiva, si bé s’hi observen algunes diferències, que aquí es podrien centrar en l’intricat contingut de l’article 6.3 i el text de l’article 7, que introdueix la doctrina nord-americana del bon samarità. En poques paraules, l’RSD manté, en termes generals, el règim del port segur per als operadors de plataformes, sense que es creï pròpiament cap mena de reglamentació comuna europea en matèria de responsabilitat civil, deixant als estats membres la formulació i la interpretació de les seves legislacions respectives en aquest àmbit, a risc d’incidir en una desharmonització contrària al foment d’un mercat únic digital europeu. Per si no n’hi hagués prou, el considerant 6è. de l’RSD sembla fer una declaració d’intencions que soscava encara més l’existència d’un sistema comú de responsabilitat civil en el sentit indicat, atès que el legislador europeu sembla que acull la discutible doctrina del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) incorporada als casos d’Uber i Airbnb, en els quals s’analitzen, d’acord amb una sèrie de criteris, si els serveis d’aquestes empreses s’ajusten o no a la definició de “servei de la societat de la informació” (SSI), concepte elemental que constitueix l’àmbit d’aplicació de la DCE, l’LSSICE, el Reglament P2B i l’RSD.

En relació amb el que s’ha dit anteriorment, en el cas d’Uber², el TJUE indica que el servei prestat per aquest operador no és un SSI i, per tant, no està sotmès a la Directiva de comerç electrònic. El raonament es basa en la percepció que el servei d’intermediació d’Uber, en realitat, és una part integrant d’un servei global l’element principal del qual és un servei de transport, per la qual cosa, fet i fet, es pot tenir per un “servei en l’àmbit dels transports”.

En canvi, en el cas d’Airbnb³, el TJUE va arribar a la solució contrària, perquè entenia que Airbnb presta un servei d’intermediació independent del contracte subjacent que està basat en la prestació d’allotjament, la qual cosa, encara que aquí no es pugui discutir, mereixeria diverses objeccions.

En totes dues sentències, es fan servir, essencialment, dos paràmetres el compliment dels quals comportaria l’exclusió del servei d’intermediació de la definició de SSI: d’una banda, el criteri de creació d’un mercat, l’aplicació del qual es fonamenta en la comprovació de si el servei intermediari resulta indispensable, tant des del punt de vista de l’oferta com de la demanda, per executar la prestació subjacent; i, d’altra banda, el criteri de la influència decisiva, el compliment del qual es basa en el fet que l’operador de plataforma condicioni de manera efectiva el contingut del contracte subjacent i, més concretament, les seves prestacions principals, com el preu.

Fins aquí, es pot observar que s’ha legislat poc o gens en la matèria que estem examinant. No obstant això, recentment, el novembre de 2024, un raig d’esperança semblava trucar a la porta de l’harmonització del dret europeu: la Directiva (UE) 2024/2853, sobre responsabilitat pels danys causats per productes defectuosos (Directiva 2024/2853). En aquest instrument, s’estableix la possibilitat que els proveïdors d’una plataforma en línia es considerin responsables pels productes defectuosos la venda dels quals hagin mitjançat. Ara bé, els condicionants imposats per la mateixa directiva converteixen la novetat en un autèntic miratge. En aquest sentit, la responsabilitat civil esmentada es pot produir, sempre que concorrin els requisits següents (article 8.4 de la directiva): 1) només s’aplica a les situacions de l’article 6.3 de l’RSD; 2) només hi haurà responsabilitat quan la plataforma no identifiqui amb promptitud un operador econòmic establert en la Unió, i 3) el proveïdor d’una plataforma en línia serà responsable en els mateixos termes que els distribuïdors (article 8.3 de la directiva), és a dir, només quan, després de ser compel·lit per la persona perjudicada per identificar el fabricant del producte defectuós, el proveïdor esmentat no ofereixi tal informació en el termini d’un mes a partir de la recepció de la sol·licitud efectuada pel perjudicat.

La responsabilitat civil de xarxa de les plataformes digitals: més enllà de la bilateralitat

Com s’ha pogut observar, ni el legislador europeu ni el nacional han atès, ja no degudament, sinó mínimament, la possible responsabilitat civil dels operadors de plataformes pels serveis prestats per tercers en les denominades relacions subjacents. La pregunta que a qualsevol li pot venir al cap és per què el dret positiu encara no ha intervingut en aquesta qüestió; i la resposta, no sense dificultats i fora d’altres motius plausibles igual de vàlids o fins i tot més, tal vegada es troba en l’opinió refractària dels qui s’aferren al passat i defensen que el substrat del problema, i la seva solució, exigeixen la bilateralitat de les relacions, portant a col·lació antiquats principis del dret contractual, com el pacta sunt servanda o, especialment, la relativitat dels contractes. 

En relació amb això, la doctrina espanyola sol examinar la qüestió que es jutja aquí des d’una perspectiva purament bilateral, és a dir, es pretén verificar quin ha de ser el criteri per derivar responsabilitat en la plataforma a partir de la responsabilitat contractual. En aquest punt, sorgeix la discussió sobre si la plataforma es pot considerar com una part més del contracte subjacent, i a aquest efecte es recorre a l’anàlisi de diferents fonaments jurídics, normalment basats en principis com el de la relativitat contractual i els criteris fixats pel TJUE en els casos d’Uber i Airbnb, principalment el de la influència decisiva de l’operador de plataforma. Sobre això, si ens atenguéssim, per exemple, a aquest últim paràmetre, plataformes com Booking.com o Amazon difícilment estarien exemptes de responsabilitat contractual per l’incompliment del contracte subjacent. De fet, referent a això, crida l’atenció la declaració que el legislador europeu realitza en el considerant núm. 38 de la Directiva 2024/2853, que indica que les plataformes estan cobertes per l’exempció condicional de l’RSD quan “exerceixen un mer paper d’intermediàries en la venda de productes”, la qual cosa, en certa manera, es contradiu amb el que va indicar el TJUE en el cas d’Airbnb sobre aquesta plataforma digital.

Tanmateix, en realitat, els criteris de les sentències del TJUE esmentades són paràmetres que més aviat només ajuden a saber si una plataforma pot ser o no beneficiària de l’exempció, tenint en compte que, sensu stricto, no són regles d’atribució de responsabilitat. I no ho són perquè la Directiva de comerç electrònic i l’RSD no regulen la responsabilitat civil de les plataformes, que és un aspecte de competència dels estats, sinó que només estableixen un règim d’exempció condicional per afavorir la prestació de serveis d’intermediació. Així que, finalment, per més esforços que es vulguin posar en aquesta via, sembla que s’acabi tornant a la casella de sortida, de manera que la qüestió sobre l’atribució de responsabilitat a les plataformes queda, novament, desarmada d’arguments. 

A parer meu, a més de ser necessari repensar els criteris del TJUE en l’aplicació o no de l’exempció per a casos com el de Booking.com a fi de conèixer fins a quin punt la influència decisiva impedeix gaudir de l’exempció, considero que és imprescindible reflexionar sobre la veritable naturalesa de plataformes com Booking.com, Amazon o Expedia. 

En aquesta línia, avui dia, difícilment es pot parlar de les plataformes com a mers intermediaris, almenys les que s’assemblin a les que s’acaben d’esmentar. Sota aquesta òptica, les plataformes digitals poden ser percebudes, al meu entendre, com a ecosistemes, atès que els operadors de plataforma creen, coordinen i dirigeixen un entorn digital complex farcit de serveis de valor afegit que complementen la funció d’intermediació. D’acord amb aquesta idea, l’operador de plataforma dirigeix una xarxa empresarial o “cadena d’usuaris” basada en relacions verticals en què l’intermediari aporta un sistema de distribució sui generis fonamentat en la fortalesa de la seva marca i reputació.

En aquest sentit, els proveïdors de plataformes en línia governen l’ecosistema, això és, actuen com a reguladors, supervisors i com a òrgan sancionador fins i tot. És per això que la problemàtica de la responsabilitat civil s’ha d’analitzar des d’aquesta perspectiva, és a dir, des d’un punt de vista orgànic o de governança.

Vistes així les coses, la responsabilitat dels operadors de plataformes s’ha de plantejar tenint present el seu rol com a administradors de l’ecosistema digital. En aquest punt, el proveïdor exerceix un paper de director que ens acosta a la idea de govern corporatiu incardinable al marc del dret societari. No hi ha dubte que la plataforma com a ecosistema té un interès propi vinculat al del seu creador; igual que la resta d’usuaris persegueix les seves pròpies finalitats. No obstant això, no es pot ignorar que el proveïdor de plataformes, en el seu rol de director, imposa unes regles comunes a tots els usuaris. Així doncs, l’exercici del poder de direcció de l’operador esmentat li origina, al mateix temps, un compromís derivat dels seus propis actes, això és, de les pautes que estableix per al bon funcionament de l’ecosistema; regles que afecten a tothom. I tot això comporta la generació d’un interès comú en el marc de l’ecosistema digital. D’aquesta manera, es pot col·legir fàcilment que l’operador de la plataforma i els usuaris, fins i tot tenint interessos individuals, se sotmeten a unes regles col·lectives de govern i, amb això, a un interès comú de protecció de la reputació i la millora de l’ecosistema.

La idea precedent, com es pot veure, evoca fàcilment la situació que es produeix en l’àmbit dels grups societaris: la pugna entre l’interès grupal i el particular dels membres del grup. I aquesta és, a parer meu —amb les variants i les discussions que hi pugui haver sobre aquest tema—, la direcció que ha de seguir la cerca d’una solució a la problemàtica plantejada: serem capaços de posar-nos d’acord?

1. European Law Institute (ELI). Model Rules on Online Platforms, 2019, Vienna, ELI, recurs disponible a https://www.europeanlawinstitute.eu/fileadmin/user_upload/p_eli/Publications/ELI_Model_Rules_on_Online_Platforms.pdf (consultat el 28/03/2025). ↩︎
2. STJUE de 20/12/2017, ECLI:EU:C:2017:981. ↩︎
3. STJUE de 19/12/2019, ECLI:EU:C:2019:1112. ↩︎