Reduint la victimització secundària de menors: impacte del model Barnahus i la LOPIVI a Catalunya

L’interès per la protecció dels menors d’edat víctimes de delictes sexuals és una de les preocupacions més importants del legislador europeu i també espanyol. Destaca la Directiva 2011/93/UE del Parlament Europeu i del Consell de 13 de desembre de 2011 relativa a la lluita contra els abusos sexuals i l’explotació sexual dels menors i la pornografia infantil. Després de deu anys llargs des que va entrar en vigor aquesta Directiva, el 2021 es va aprovar a Espanya la Llei orgànica 8/2021, de 4 de juny, de protecció integral a la infància i l’adolescència davant la violència (LOPIVI), de la qual es deriva, entre altres qüestions, l’obligatorietat de practicar prova preconstituïda, de manera obligatòria, a les víctimes de delictes sexuals menors de 14 anys o que presentin una discapacitat necessitada de protecció especial. L’objectiu principal d’aquesta mesura és disminuir al màxim el risc de victimització secundària, reduint les declaracions de la víctima a una de sola, a fi de millorar l’assistència que aquestes víctimes reben una vegada comencen el seu camí en el sistema de justícia penal. 

De manera paral·lela a la promulgació d’aquesta llei i basada en aquest mandat, Catalunya va començar a desplegar el model Barnahus. Amb origen a Islàndia i en funcionament des de l’any 1998, ha estat el model posat en pràctica als països nòrdics i, en aquesta última dècada, ha començat a expandir-se pel continent europeu. L’objectiu de Barnahus és garantir la protecció i el benestar de les nenes i nens víctimes, evitant-ne la victimització secundària durant les investigacions i els procediments judicials. Aquest model se centra en la víctima, posant-la al centre i impedint que hagi d’emprendre un pelegrinatge per diferents escenaris forenses: comissaria, jutjats, metge forense… Per contra, són els professionals els qui es desplacen a la Barnahus a practicar les diligències d’investigació necessàries. En aquest sentit, Barnahus té un paper molt important en la recopilació i presentació de les proves, en fomentar que el testimoniatge de la víctima es pugui obtenir de manera adaptada a la seva edat i nivell de desenvolupament, sense que calgui que comparegui davant del tribunal durant el procés penal contra el presumpte agressor.

Sens dubte, aquesta mena de mesures són absolutament necessàries, però el que importa realment, més enllà que el legislador les prevegi i mostri sensibilitat sobre aquest tema, és avaluar si la seva aplicació és real i, especialment, si es tradueix en un impacte positiu. En definitiva, comprovar si s’assoleix de manera efectiva algun dels objectius proposats. Amb aquesta missió, comencem la recerca que es va publicar a finals de juliol a la Revista InDret, fruit de l’encàrrec efectuat per la Fundació OAK Foundation i pilotada des de la Universitat Rovira i Virgili i la Universitat Oberta de Catalunya (UOC).

L’objectiu del macroprojecte va ser dissenyar un instrument que permetés extreure informació judicial per avaluar l’impacte del model Barnahus en indicadors judicials (taxes de condemna, taxes d’arxivament o sobreseïment i durada del procés), així com analitzar si la praxi derivada del nou model aconsegueix reduir el risc de victimització secundària. Partint de la mostra d’expedients obtinguda i registrada en aquesta plantilla dissenyada ad hoc, es va preparar aquest article, amb l’objectiu concret d’examinar la presència d’indicadors de victimització secundària en procediments penals incoats per delictes d’abusos i agressions sexuals a menors d’edat i determinar si la intervenció de Barnahus en els procediments va contribuir a reduir la presència d’alguns d’aquests indicadors. En concret i com a indicadors, es van analitzar: la reiteració d’exploracions, l’exploració de la víctima sense practicar prova preconstituïda, l’elaboració d’un informe de credibilitat del testimoniatge de la víctima, l’absència de mesures per evitar la confrontació visual durant el judici, l’acabament del procés mitjançant la resolució de sobreseïment i la durada excessiva del procés penal.

L’estudi es va desenvolupar emprant metodologia quantitativa a partir de les dades que consten en expedients situats a la Fiscalia respecte de casos relatius a abusos i agressions sexuals a menors de 16 anys, segons la tipificació que preveu l’art. 183 CP. Els casos es van rastrejar des que es van incoar fins que es van resoldre per sobreseïment o per sentència, absolutòria o condemnatòria, si bé s’hi van incloure també els casos en els quals havia conclòs la fase d’instrucció i es disposava d’una qualificació provisional del Ministeri Fiscal. Es van examinar tots els procediments penals incoats en els jutjats adscrits a la Fiscalia Provincial de Tarragona i els adscrits a la Fiscalia Provincial de Lleida. El període temporal de l’estudi abasta tots els procediments incoats en el període comprès entre 2018 i 2022. A escala territorial, les dades es van analitzar segons si els expedients pertanyien als jutjats de Tarragona, en els quals es va engegar el pilot de Barnahus, o bé als jutjats en els quals, en el moment de desenvolupar la recerca, encara no estava operativa Barnahus, és a dir, els corresponents a les Terres de l’Ebre i Lleida. Es van examinar un total de 484 procediments i es va fer un estudi estadístic amb mètodes diferents.

El treball presentat mostra resultats molt positius en tres indicadors processals fonamentals: la durada dels processos, l’eficàcia de practicar prova preconstituïda i el fet de disposar d’un informe de credibilitat de la víctima. Respecte a la durada del procediment, s’observa que al territori de Tarragona (on estava actiu el model Barnahus) els temps processals es van reduir a menys de la meitat en els casos que van aconseguir sentència. Respecte a l’informe de credibilitat de la víctima, es constata que és un element fonamental que garanteix la continuïtat del procediment, ja que augmenta la ràtio de processos jutjats i sentenciats i disminueix la taxa de sobreseïment. Es va detectar que, quan el contingut de l’informe era favorable a donar credibilitat al relat de la víctima, s’incrementava la probabilitat de sentència. Finalment i en relació amb la mesura estrella de la LOPIVI, la pràctica de prova preconstituïda, es va observar que la seva pràctica elevava la probabilitat que el cas arribés a fase d’enjudiciament i acabés amb sentència. Encara més, l’estudi posa de manifest un fet crucial: quan la víctima declarava en judici oral, la taxa de condemna era inferior a quan ho feia a través de la reproducció de la prova preconstituïda. És a dir, que a més de sotmetre la víctima a un estrès en fer que tornés a declarar en seu de judici oral, revivint una altra vegada el trauma, el resultat era pitjor que si s’evitava que passés per aquesta experiència practicant la prova preconstituïda en seu d’instrucció i reproduint-la en el judici oral. 

Malgrat que aquests resultats mostren l’eficàcia del model Barnahus i l’èxit de les mesures que preveu la LOPIVI, es constata que continuen persistint factors vinculats al funcionament anormal del sistema penal: encara hi ha una taxa de casos excessiva que acaben en arxivament sense que s’hagi practicat una exploració prèvia a la víctima (interlocutòria inicial i d’arxivament) i la major part de les víctimes que van formar la mostra van ser sotmeses a diverses exploracions, algunes de les quals reiterades i amb repetició de preguntes. Això representa una sobreexposició de la víctima a l’experiència revictimitzant en haver de recordar els fets una vegada i una altra. Finalment, s’observa que una quarta part de les víctimes van declarar davant el jutge instructor sense que es practiqués prova preconstituïda.

Els resultats d’aquest treball són sens dubte prometedors i indiquen un principi de canvi en la praxi judicial favorable a reduir la victimització secundària de les víctimes, però encara hi ha camp per córrer per aconseguir que el procediment penal deixi de ser un lloc tan hostil per a les víctimes, especialment per als nens, nenes i adolescents víctimes de delictes sexuals. Caldrà continuar avaluant l’eficàcia del model per millorar-lo i fer-lo realment eficaç.