Quan els drets humans esdevenen eina per combatre la crisi ambiental: possibilitats i límits d’una estratègia emergent

El dret internacional del medi ambient, amb instruments com l’Acord de París, estableix compromisos programàtics, però evita imposar obligacions jurídiques concretes o mecanismes de control vinculants. Aquesta debilitat estructural es veu agreujada per la manca de tribunals internacionals especialitzats en dret ambiental. En aquest context, en els darrers anys ha pres força una nova via: la del litigi climàtic estratègic que explora l’ús del dret internacional dels drets humans per exigir responsabilitats als estats i grans emissors davant la inacció climàtica. Aquesta estratègia emergent planteja preguntes sobre la seva viabilitat jurídica, l’adequació conceptual d’aquest encaix i l’accessibilitat real als mecanismes internacionals existents.

És viable convertir vulneracions ambientals en reclamacions de drets humans?

En les darreres dècades, el dret internacional ha anat consolidant la idea que el medi ambient és condició necessària per al gaudi efectiu dels drets humans, com ho reconeix la Resolució 48/13 del Consell de Drets Humans de l’any 2021. Aquest vincle ha obert la porta a una nova etapa de litigació climàtica que, si bé s’ha desenvolupat principalment a escala nacional, cada cop guanya més pes davant de fòrums regionals i internacionals de drets humans¹.

En el sistema europeu, el Tribunal Europeu de Drets Humans ha començat a pronunciar-se en matèria climàtica. El cas Klimaseniorinnen v. Suïssa, resolt l’abril de 2024, va suposar un precedent destacat en reconèixer per primera vegada la responsabilitat d’un estat per no haver pres mesures suficients contra el canvi climàtic. Tot i això, el cas Duarte Agostinho contra Portugal i altres 32 estats va ser declarat inadmissible per raons processals, fet que demostra la complexitat jurídica d’aquest tipus de demandes.

Al sistema interamericà, la litigació estratègica mediambiental també està en expansió. Hi trobem casos com el presentat per comunitats indígenes de l’Àrtic canadenc contra els Estats Units, o el dels infants de Cité Soleil a Haití, que denuncien vulneracions greus del dret a la salut i a la vida derivades de l’exposició a contaminants tòxics agreujada pel canvi climàtic. A més, l’Opinió Consultiva OC-23/17 de la Cort Interamericana va reconèixer el dret a un medi ambient sa com un dret autònom i va establir obligacions positives dels estats, incloent-hi aquelles amb projecció extraterritorial.

Pel que fa al sistema africà, hi destaca el cas SERAC contra Nigèria, sobre l’impacte de l’explotació petroliera a Ogoniland. No obstant en sentit contrari, cal destacar els casos Endorois i Ogiek contra Kènia, on es va subratllar que la protecció ambiental no pot justificar l’expulsió de comunitats indígenes dels seus territoris ancestrals, i es va condemnar l’estat per no haver respectat els seus drets col·lectius i culturals.

L’elevat nombre de casos que s’estan presentant a escala regional demostra que la litigació mediambiental amb enfocament de drets humans no només és una possibilitat viable si s’articula correctament (discursivament i processalment), sinó que s’està consolidant com una eina jurídica potent i transnacional.

És adequat canalitzar les obligacions ambientals a través del llenguatge dels drets humans?

Tot i la seva utilitat tàctica, aquesta estratègia no està exempta de tensions conceptuals. En primer lloc, existeix un desajust tècnic: els danys ambientals sovint transcendeixen fronteres, mentre que les obligacions en matèria de drets humans es limiten habitualment a les persones sota jurisdicció o dins del territori d’un estat. Això planteja interrogants sobre la possibilitat de responsabilitat extraterritorial, l’estàndard de diligència deguda o la prova del vincle causal entre l’acció estatal i els impactes en els drets humans.

En segon lloc, i com apunten els casos Endorois i Ogiek contra Kènia mencionats anteriorment, el dret ambiental i els drets humans no sempre persegueixen els mateixos objectius. Per tant, podem trobar-nos davant un potencial desajust de perspectives. Quan els tribunals de drets humans s’ocupin de qüestions ambientals, aquestes seran analitzades i resoltes des de la mirada pròpia d’aquest sistema jurídic, amb els seus marcs conceptuals i criteris interpretatius. Això pot reforçar una visió antropocèntrica, segons la qual la protecció del medi ambient depèn de com el seu impacte afecta les persones. Aquesta mirada pot entrar en conflicte amb enfocaments ecocèntrics que defensen la protecció de la natura per ella mateixa, independentment del seu impacte directe sobre els éssers humans.

L’Oficina de l’Alt Comissionat pels Drets Humans ha assenyalat tres enfocaments per entendre la relació entre drets humans i medi ambient: (1) el medi ambient com a precondició per al gaudi dels drets humans; (2) els drets humans com a eina per abordar problemes ambientals, tant des d’una perspectiva procedimental com substantiva; i (3) la integració de drets humans i protecció ambiental dins el paradigma del desenvolupament sostenible. Aquest tercer enfocament planteja el repte d’equilibrar dues agendes amb identitats pròpies, evitant que una absorbeixi l’altra o que la protecció ambiental quedi subordinada als interessos humans immediats.

Són realment accessibles els mecanismes internacionals de drets humans per al litigi climàtic estratègic?

Un dels principals límits d’aquesta estratègia és l’accessibilitat real als mecanismes internacionals de protecció dels drets humans, especialment en el marc de les reclamacions individuals. Malgrat que existeixen mecanismes judicials i quasi-judicials de queixa individual tant a escala universal com regional, el seu abast és desigual segons la regió i sovint està condicionat per la ratificació dels tractats pertinents i l’acceptació de la competència dels òrgans corresponents.

Segons les darreres estimacions realitzades², el 46% de la població mundial té potencial accés a algun mecanisme individual de reclamació (judicial o quasi-judicial) per litigar qüestions ambientals i climàtiques sota el discurs dels drets humans. No obstant això, el problema resideix en el fet que aquest accés es distribueix de manera molt desigual per regions del món. Tot i que gairebé la meitat de la població mundial podria, en teoria, accedir a algun mecanisme individual de reclamació, aquest dret es concentra fortament en determinades zones geogràfiques. A Europa, un 82% de la població té accés directe al Tribunal Europeu de Drets Humans, i a Amèrica, el 100% pot acudir a mecanismes quasi-judicials i un 62% pot veure elevada la seva causa davant la Cort Interamericana per decisió de la Comissió. A Àfrica, si bé el 97% de la població pot accedir a mecanismes quasi-judicials, un admirable 58% pot veure la seva reclamació judicialitzada. No obstant això, el factor realment preocupant es troba a l’extrem oposat: Àsia no disposa de cap sistema regional de protecció, i només el 8% de la seva població té accés a algun mecanisme de queixa individual quasi-judicial sota el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics. Això implica que a Àsia més de 4.000 milions de persones no tenen accés a cap mecanisme internacional efectiu per presentar queixes individuals en matèria de drets humans, ni judicials, ni tan sols quasi-judicials.

Aquest desequilibri revela que la possibilitat de litigar qüestions ambientals i climàtiques des del discurs dels drets humans és, en gran manera, una prerrogativa determinada per la geografia.

Conclusions

El dret internacional dels drets humans ofereix una via parcial però rellevant per fer avançar les responsabilitats estatals en matèria mediambiental. Ara bé, no pot substituir la necessitat de desenvolupar un dret ambiental internacional amb capacitat pròpia de regulació i execució. Aquesta via complementària ha de ser utilitzada amb consciència dels seus límits i riscos, evitant que esdevingui un instrument que reforci una mirada reduccionista i antropocèntrica de les crisis ambientals que patim.

Instrumentalitzar els drets humans per contrarestar la manca d’instruments en dret internacional del medi ambient ha obert camins jurídics transformadors, però exigeix un debat profund i honest sobre fins on podem arribar, en quines condicions i amb quines implicacions ètiques i jurídiques de fons.

1. El portal Climate Case Chart ofereix una panoràmica actualitzada d’aquesta tendència. ↩︎
2. Mariona Cardona-Vallès, Mineral Exploitation, Violence and International Law (2024) 95–157.
   ↩︎