Polítiques públiques i regulació de la doble transició ecològica i digital

Laura Presicce, professora i investigadora dels Estudis de Dret i Ciència Política de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), ha publicat recentment l’article «Polítiques públiques i regulació de la doble transició ecològica i digital» a la revista Oikonomics (núm. 24, maig de 2025), on analitza els desafiaments i les tensions que plantegen aquestes dues transformacions estructurals interconnectades. L’article destaca la necessitat d’un enfocament regulador coordinat i equilibrat que asseguri una integració efectiva i sostenible entre la transició ecològica i la digital.

La societat actual es troba immersa en una transformació profunda marcada per dues transicions estructurals interconnectades: l’ecològica i la digital. Ambdues són complexes, multidimensionals i varien segons el context, fet que dificulta la seva definició unívoca.

La transició ecològica implica un canvi dels sistemes econòmics i socials cap a models sostenibles, climàticament neutres i circulars, amb l’objectiu de protegir el medi ambient i afavorir la justícia social. D’altra banda, la transició digital es refereix a la integració estratègica de tecnologies digitals, amb una transformació profunda dels sistemes de producció, gestió i serveis, tant públics com privats. La irrupció de la intel·ligència artificial ha accelerat aquest procés, convertint-lo en una “revolució digital” per la seva rapidesa i impacte disruptiu.

També es parla de revolució ecològica per a subratllar la necessitat urgent d’adoptar mesures que evitin un possible col·lapse planetari. Tanmateix, en l’àmbit de les polítiques públiques i de les normatives, tant de la Unió Europea com d’Espanya, s’ha prioritzat l’ús del terme «transició», principalment en relació amb la dimensió ecològica, i el de «transformació», en referència a la digital, en lloc del de revolució. A Espanya, la denominació dels ministeris en constitueix un exemple paradigmàtic, com és el cas del Ministeri per a la Transformació Digital i el Ministeri per a la Transició Ecològica.

Es prefereix el terme transició en lloc de revolució perquè la gradualitat es configura com a fonamental, atès que la implementació de transformacions en sistemes complexos requereix una execució escalonada per evitar disrupcions significatives en el teixit econòmic i social.

Tanmateix, aquest model de transformació ordenat i progressiu s’enfronta a una doble pressió: d’una banda, la crisi climàtica exigeix respostes immediates i contundents per mitigar els seus efectes irreversibles; de l’altra, l’avanç accelerat de la intel·ligència artificial (IA) reclama una ràpida adaptació normativa i estructural.

D’altra banda, tots dos desafiaments —l’ecològic i el digital— són d’abast global i requereixen respostes coordinades, més enllà de les polítiques estatals. És per això que la Unió Europea està impulsant respostes en aquest sentit. No obstant això, en el cas de les transicions ecològica i digital, la política de la Unió Europea ha anat més enllà de la mera integració sectorial de polítiques públiques, promovent la denominada «transició bessona».

El concepte de doble transició o transició bessona ha adquirit una rellevància creixent durant l’última dècada, consolidant-se en els àmbits polític i acadèmic arran d’iniciatives estratègiques de la Unió Europea, com el Pacte Verd Europeu de 2019 i l’Estratègia Digital de 2020.

Aquest concepte es va veure encara més reforçat després de la crisi de la COVID-19, amb la implementació dels fons europeus Next Generation, concebuts per promoure una recuperació econòmica basada simultàniament en la transició ecològica i la transició digital.

Per què parlar de transicions bessones? I com s’haurien de tractar?
Ambdues transicions comparteixen trets estructurals que han influït de manera notable en la regulació i en els documents estratègics, tant a escala europea com espanyola.

Entre aquests aspectes, podem ressaltar els següents: 

1. En primer lloc, ambdues transicions impliquen transformacions profundes en els processos de presa de decisions, alterant els models tradicionals de governança. És destacable la necessitat, reconeguda normativament, de cooperació publicoprivada i de corresponsabilització dels actors implicats.

En el cas de la transició ecològica, aquesta transformació es manifesta en la creació de fòrums participatius i espais de diàleg inclusiu, amb enfocaments bottom-up, on participen governs locals, empreses, ONG i ciutadania.

De manera similar, la transició digital, entesa com un canvi de paradigma i no només com un canvi tecnològic, exigeix una governança participativa i ètica, així com una supervisió compartida entre societat civil, sector privat i institucions públiques, per tal d’evitar dinàmiques opaques o concentracions excessives de poder.

En conseqüència, s’estan impulsant regulacions orientades al desenvolupament i ús responsable de les tecnologies digitals, que alhora garanteixin l’accessibilitat, la seguretat, la protecció de dades personals i la salvaguarda dels drets fonamentals i l’interès públic.

Així es consolida la noció d’una governança digital democràtica, on la innovació tecnològica s’articula amb mecanismes que reforcen la confiança ciutadana en l’administració, promovent també la rendició de comptes i la transparència en la gestió pública.

2. En segon lloc, ambdues transicions requereixen l’assimilació de nous valors culturals i ètics, ja que el seu èxit no depèn únicament dels avenços tecnològics, sinó també d’una transformació profunda a escala social i institucional.

Tant en documents europeus com espanyols, es destaca la necessitat d’una transició digital guiada per l’ètica, la protecció de dades, la seguretat, la inclusió i els drets humans, situant la dimensió humana al centre. Aquest enfocament es reflecteix, en l’àmbit estatal, en la Carta de Drets Digitals de 2021, en la Llei Orgànica 3/2018, de Protecció de Dades Personals, i en l’Estratègia Espanyola d’Intel·ligència Artificial de 2024.

En el marc de la transició ecològica, tant els documents programàtics com els normatius europeus i espanyols incorporen valors i principis fonamentals com el desenvolupament sostenible, la precaució, la responsabilitat ambiental, l’accessibilitat universal, la justícia intra i intergeneracional, i el principi de transició justa i socialment equitativa, promogut pel Pacte Verd Europeu i la Llei europea del clima, així com, internament, per la Llei 7/2021, de 20 de maig, de canvi climàtic.

En efecte, un dels objectius centrals d’ambdues transicions, present tant en instruments programàtics com en la normativa, és assegurar que ningú no en quedi enrere, fomentant processos de transformació justos i inclusius.

En el cas de la transició digital, això implica reduir la bretxa digital i crear un entorn tecnològic equitatiu i accessible per a tota la ciutadania.

3. Un altre element comú a ambdues transicions i a les seves respectives regulacions és el paper fonamental que ha d’assumir l’Administració pública com a actor clau en diverses dimensions: la planificació, la regulació, la supervisió i la promoció dels processos de transformació.

En l’àmbit de la transició ecològica, això es reflecteix en un conjunt de disposicions que insten l’Administració a integrar internament els principis de sostenibilitat i a exercir un rol exemplar davant la societat civil.

De manera similar, en el context de la transició digital, el marc normatiu vigent pretén que l’Administració modernitzi les seves eines tecnològiques i digitalitzi els seus procediments mitjançant la incorporació de noves tecnologies.

Tanmateix, cap dels dos marcs normatius ha aconseguit, fins ara, materialitzar una transformació profunda de caràcter cultural, organitzatiu i jurídic que permeti a l’Administració liderar de manera efectiva aquests processos estructurals de canvi, orientats tant a la sostenibilitat com a una digitalització inclusiva i equitativa.

D’altra banda, mentre que la transició ecològica es configura com un fi en si mateix, la transició digital —tal com posa de manifest el Pacte Verd Europeu— pot actuar principalment com un mitjà per assolir altres objectius.

Tot i que també persegueix objectius propis, la seva naturalesa instrumental la converteix en una eina clau per a la formulació i implementació de polítiques públiques en múltiples àmbits, inclosos el mediambiental i l’energètic.

En aquest sentit, la digitalització no només permet optimitzar processos i reduir l’impacte ambiental, sinó que també actua com a motor de transformació, facilitant l’assoliment dels objectius de la transició ecològica.

Aquest rol catalitzador de la transició digital constitueix un eix central en diversos documents programàtics i normatius europeus i espanyols, i s’ha concretat en normatives que promouen la incorporació d’innovacions tecnològiques per facilitar la transició ecològica —com recull l’article 6 de la Llei de canvi climàtic—, on es fomenta la digitalització com a via per a la descarbonització de l’economia.

L’objectiu tant de la Unió Europea com d’Espanya és assolir un punt òptim d’integració entre la transició digital i la transició ecològica, de manera que les tecnologies digitals actuïn com a facilitadores i amplificadores clau del procés de transformació ecològica, generant un reforç mutu entre totes dues.

Tot i això, ambdues transicions comporten tensions i conflictes potencials entre objectius, una realitat que la UE ja ha començat a reconèixer. Si bé es constata la necessitat d’alinear el desenvolupament tecnològic amb els principis de sostenibilitat, encara no s’ha definit clarament com dur-ho a terme.

Les friccions entre totes dues transicions són diverses. Per exemple, la transició ecològica es fonamenta en una lògica de límits, basada en la premissa que certs llindars ecològics no poden ser superats sense posar en perill l’estabilitat del planeta. Aquesta lògica entra en tensió amb la dinàmica de la transició digital, que es basa en possibilitats teòricament il·limitades, on molts reptes es poden superar a través de la innovació tecnològica.

A més, el desenvolupament tecnològic comporta impactes ambientals significatius, com ara l’augment del consum energètic i hídric degut a la creixent demanda d’infraestructures digitals (centres de dades, xarxes de comunicació d’alta capacitat, etc.). A això cal afegir la necessitat de materials crítics per a la digitalització, la proliferació de residus electrònics i l’empremta ecològica de les tecnologies digitals, especialment marcada per la seva obsolescència accelerada.

Davant d’aquesta situació, diversos documents i normatives europees insisteixen en la necessitat de desenvolupar un sector digital sostenible, garantint que els sistemes d’intel·ligència artificial es dissenyin i s’utilitzin de manera respectuosa amb el medi ambient. Tot i això, la manca de directrius polítiques i normatives clares sobre com harmonitzar ambdós processos genera el risc que la digitalització esdevingui una prioritat dominant, relegant els objectius ecològics a un segon pla.

Els reptes són considerables. Per això, resulta imperatiu un enfocament regulador que no sols fomenti la innovació digital com a eina per a la sostenibilitat, sinó que també estableixi salvaguardes que evitin que l’expansió del sector tecnològic comprometi les metes ambientals. No obstant això, a causa del tractament encara incipient d’aquesta qüestió, aquestes consideracions no s’han reflectit encara de manera efectiva en la normativa vigent, que continua operant de forma paral·lela, sense una articulació efectiva i sinèrgica entre ambdues transicions. 

Per a un major desenvolupament d’aquestes qüestions, es pot consultar la integritat de l’article esmentat a:

PRESICCE, Laura. «Polítiques públiques i regulació de la doble transició ecològica i digital». Oikonomics [en línia]. Maig 2025, núm. 24. ISSN 2330-9546. DOI: https://doi.org/10.7238/o.n24.2502