Oriol Martínez Sanromà: “En la incitació al delicte, el problema és determinar quines paraules mereixen condemna”

Oriol Martínez Sanromà, doctor en Dret Penal, es va incorporar al maig com a professor lector dels Estudis de Dret i Ciència Política de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), una etapa que encara amb optimisme, entusiasme i sentit de l’humor. La seva tesi doctoral, “Motivación e intervención delictiva. Una reestructuración de la participación psíquica” (2022), presentada a la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i que va merèixer una qualificació cum laude, gira entorn de la inducció al delicte i les seves implicacions penals. Martínez Sanromà és graduat en Dret (2014) i màster en Advocacia (2015), tots dos per la UPF, a més de màster en Dret Penal i Ciències Penals per la UPF i la Universitat de Barcelona (2017). Ha realitzat estades de recerca a l’Albert-Ludwig-Universität Freiburg (Alemanya) i ha estat professor visitant a la Universitat Autònoma de Madrid (UAM) i professor col·laborador a ESADE.

Pots explicar la teva trajectòria acadèmica i professional d’abans d’unir-te a la UOC?

Després de cursar el grau de Dret i el màster d’accés a l’advocacia, vaig tenir molt clar que em volia dedicar al món acadèmic. La recerca i, principalment, la docència sempre m’han atret molt. Gràcies a l’obtenció d’una beca de col·laboració, vaig començar els cursos de doctorat a la UPF, on vaig impartir classes fins a l’any 2019. Després de la lectura de la tesi, es va iniciar un període que, desgraciadament, han experimentat (i experimenten) molts joves doctorats del nostre país: inestabilitat laboral, precarietat i manca d’oportunitats. Vaig estar més de tres anys investigant al meu compte i risc, publicant la tesi i altres articles, i impartint docència puntualment en alguns centres, entre els quals destaca la UAM, on vaig ser professor visitant durant el mes d’octubre de 2023.

Com està sent aquesta nova experiència docent a la UOC?

Molt positiva. La docència m’agrada moltíssim. Per a mi no hi ha res més gratificant que quan, en finalitzar el curs, un alumne o alumna et diu que li agrada la matèria gràcies a tu. Això val més que dues-centes peer reviews positives. Sempre m’havia dedicat a la docència presencial i a la UOC puc desenvolupar les meves habilitats en una altra mena de docència, la no presencial, la qual crec que marcarà el futur més immediat. És diferent, sens dubte, però igual o més desafiadora.

Quins reptes tens al davant en aquesta nova etapa?

Ara, a la UOC, se’m planteja un repte nou: com puc transmetre la passió pel dret penal a través de l’aprenentatge autònom, amb una relació molt més mediata amb l’alumnat. Estic entusiasmat davant el repte de poder oferir una formació en dret penal igual de robusta que en qualsevol altra universitat presencial, que els penalistes més prominents del futur puguin dir que van cursar els estudis a la UOC. Per sort, el llegat que rebo del professor Josep Maria Tamarit Sumalla, que s’ha dedicat a la coordinació de les assignatures de penal al llarg d’aquests darrers anys, em permet disposar d’una base més que sòlida per aconseguir aquest objectiu.

Pots explicar la teva tesi doctoral?

En la meva tesi doctoral provo de respondre a una pregunta aparentment senzilla, però amb moltes arestes: fins a quin punt ets responsable penalment de motivar algú a cometre un delicte? El Codi penal ens ofereix una resposta bastant automàtica a través d’una figura denominada inducció al delicte. La idea és simple: si indueixes algú altre a cometre un delicte, mereixes la mateixa pena que aquesta persona. Però en la pràctica les coses es compliquen. Si li pico l’ullet a qui m’ha comentat que es planteja la possibilitat de robar en una benzinera i això l’impulsa definitivament a cometre el delicte, mereixo la mateixa pena que li imposin a aquesta persona? I si li dic que no té el que cal tenir a l’amic alcoholitzat que dubta si llançar o no una tassa per un balcó, i aquesta tassa acaba impactant al cap d’una senyora gran? Si el fet d’induir algú mereix la mateixa pena que rep aquest algú, crec que hauríem de ser bastant estrictes a l’hora d’assenyalar quina classe de motivacions s’han de considerar penalment rellevants. Bàsicament, en la meva tesi em dedico a intentar oferir una resposta en aquesta línia.

És possible provar amb proves fefaents que un delicte ha estat induït psíquicament?

És bastant difícil, però no impossible. Sigui com sigui, el problema no és tant probatori com interpretatiu: d’acord, podem provar que aquesta o aquesta altra paraula van incitar algú a cometre un delicte. No obstant això, és aquesta constatació psicològica suficient per condemnar el subjecte incitador amb la mateixa pena que l’executor del delicte? A Alemanya, per exemple, es va condemnar un noi per induir a una violació perquè li va dir al seu amic “I tu no?”. En canvi, a Espanya, una noia que va convèncer una persona amb problemes mentals perquè matés el seu pare dient-li que era un espia de la CIA, va ser absolta. En darrera instància, el problema és determinar quines paraules mereixen condemna com a maneres d’incitació.

Quin projecte o quines línies de recerca tens en aquests moments?

D’una banda, estic desenvolupant alguns aspectes de la meva recerca doctoral en format d’articles. Aviat en publicaré un sobre l’agreujant de preu, promesa i recompensa, un dels tants vestigis prehistòrics del nostre Codi penal, molt vinculat a la inducció al delicte. També estic treballant en un tema bastant semblant però, alhora, diferent: la inducció al suïcidi. És curiós: només l’any 2022 es van registrar uns 4.200 casos de suïcidi a Espanya. No obstant això, el delicte en qüestió, fins on jo sé, només s’ha aplicat una única vegada des de 1995.

D’altra banda, i ja a llarg termini, estic investigant sobre un tema diferent, l’anomenat autoencobriment impune. La jurisprudència i la doctrina sempre han repetit en forma de mantra que qui comet un delicte per autoencobrir-se (per ocultar la comissió d’un delicte previ) no pot rebre pena per aquest nou delicte. Em plantejo revisar el fonament d’aquesta afirmació i les seves repercussions pràctiques.

Com és el teu dia a dia com a docent i investigador?

Em llevo a les cinc del matí per a sortir a córrer i em dutxo amb aigua freda… No, és broma. D’entrada, intento anar cada dia a l’oficina. L’ambient de treball és molt bo i els meus companys de despatx (tots criminòlegs!) són una meravella. A partir d’aquí, cada dia és un dia nou. Intento reservar temps per a qüestions vinculades a la gestió diària de la docència (correus, gestió de les aules, solució d’incidències, etc.) i la resta del temps el dedico a la recerca. En això soc molt clàssic: llegir, pensar i escriure. És una equació bastant simple, però (normalment) funciona.

El 2019 vas fer estades de recerca a la universitat alemanya de Friburg. Quines diferències hi ha respecte de les universitats espanyoles i catalanes?

La principal i més notable: el finançament. A Alemanya, com a mínim, es nota que l’administració pública injecta bastants diners en les universitats. Els centres de recerca t’ofereixen moltíssimes possibilitats com a investigador, tant en forma de beques com en qüestions d’infraestructura. A Catalunya, i a Espanya en general, o l’administració es posa les piles o el sistema universitari col·lapsarà tard o d’hora. Però bé, d’aquest tema en podríem fer un llibre.

També treballes com a docent en altres universitats. Segons el teu parer, quins reptes té la docència en l’àmbit del dret?

Malgrat la meva joventut, soc bastant tradicional en qüestions docents. Sempre ho he dit: els millors professors i professores que he tingut al llarg de la meva vida han estat els que impartien les classes de manera magistral, sense cap més recurs que un guix i una pissarra. En aquest sentit, crec que un dels reptes de la docència jurídica és, precisament, que no es perdi en una espiral de suposada innovació. Una bona formació conceptual sobre les estructures de pensament sistemàtiques i abstractes de qualsevol ordre jurídic (sigui el penal, el civil qualsevol altre) contribueix a assentar una base més que suficient perquè el jurista del futur s’adapti a qualsevol realitat.