Els nous tribunals de violència contra la infància

La Llei Orgànica 1/2025, de 2 de gener, de mesures d’eficiència del servei públic de justícia, ha introduït dues previsions de gran interès criminològic: la creació dels tribunals d’instància de violència contra la infància i l’adolescència i la regulació d’alguns aspectes relatius a la justícia restaurativa. La primera d’aquestes qüestions ens remet a la problemàtica que vàrem abordar en un projecte de recerca (CEFJE, 2023) i al seminari sobre jutjats especialitzats realitzat a la UOC el 29 de setembre de 2023. La mesura té com a precedent una previsió de la Llei Orgànica 8/2021, de 4 de juny, sobre la violència contra la infància, pendent de desenvolupament normatiu i, sobretot, de les mesures necessàries per dur-la a la pràctica.

L’existència de tribunals especialitzats (ara ja no “jutjats”, en la nova terminologia i estructura judicial implantada per la LO 1/2025) s’ha de veure com una anomalia o, en tot cas, una excepció. Cal aclarir que només té sentit referir-se a òrgans especialitzats que no afectin al principi d’unitat jurisdiccional, principi que a l’Estat espanyol té rang constitucional (art 117-5 CE), motiu pel qual hom evita referir-se a “tribunals especials”. La prohibició de la norma constitucional espanyola no arriba tan lluny com la de l’art. 209 de la Constitució portuguesa, que veda la creació de “tribunals amb competències exclusives per a l’enjudiciament de determinats tipus delictius”.

Amb tot, són ben conegudes les crítiques als tribunals especialitzats: l’afectació a la continència de la causa, els perills de captura, ideologització o activisme judicial i l’efecte autoselectiu ¹. Per aquest motiu, qui defensi la creació d’aquests òrgans ha d’estar en condicions de poder argumentar, i de fonamentar en dades amb base empírica, que els avantatges són superiors a aquests inconvenients. Els avantatges que es poden esperar són una atenció preferent a casos que altrament tindrien dificultats especials per ser tramitats en un temps raonable, la dotació amb recursos suplementaris i la necessitat de coneixements especials per part dels jutges.

L’article 84-1 de la Llei Orgànica del Poder Judicial (LOPJ), reformat per la LO 1/2025, preveu que els tribunals d’instància de cada partit judicial tindran diverses seccions especialitzades, de les quals en destaquem tres que, en l’àmbit penal i civil, poden confluir i generar algun solapament, a més de fer-ho amb les seccions generalistes: a) de família, infància i capacitat; b) de violència sobre la dona; c) de violència contra la infància i l’adolescència. A aquests encara cal afegir-hi les seccions de menors competents per a l’enjudiciament dels delictes comesos per menors d’edat imputables (entre 14 i 18 anys).

La competència de les seccions de violència contra la infància i l’adolescència (art. 89 bis LOPJ) abasta, bàsicament, la instrucció dels casos per delictes d’homicidi, avortament, lesions o lesions al fetus, delictes contra la llibertat, contra la integritat moral, tràfic d’éssers humans, la intimitat, la llibertat i indemnitat sexual, l’honor, les relacions familiars o qualsevol altre comès amb violència o intimidació, quan la víctima sigui un infant i adolescent. A més, la competència s’estén a l’adopció de mesures cautelars, enjudiciament i sentència en delictes lleus i sentències de conformitat.

D’altra banda, la LO 1/2025 manté els tribunals de violència sobre la dona, creats per la LO 1/2004 de violència de gènere, i els hi atorga noves competències, en relació amb la instrucció per delictes que fins ara havien restat fora del seu àmbit d’actuació, com són els delictes  contra la llibertat sexual, de mutilació genital femenina, matrimoni forçat, assetjament amb connotació sexual i tràfic amb finalitat d’explotació sexual quan la persona ofesa sigui dona. Aquests tribunals mantenen la competència per qüestions de caràcter civil quan tinguin relació amb la violència de gènere.

Tot i la pressió exercida des de certs sectors socials a favor de la creació de tribunals especialitzats en delictes contra menors, i el precedent de l’experiència del Jutjat de Gran Canaria (adoptada pel Consell General del Poder Judicial com a pilot), el legislador hauria pogut preveure el problema del solapament de competències entre els diversos tribunals especialitzats refonent-los en un de sol, sobre la base de l’existència d’una xarxa de Jutjats de violència contra la dona, però no ha estat aquesta l’opció escollida.

Un projecte de recerca sobre jutjats especialitzats (CEFJE, 2023) ens va permetre conèixer la situació existent en altres països. En l’àmbit europeu no hi ha exemples de tribunals per a delictes contra infants i adolescents ni per a delictes contra la dona. L’únic que podria tenir-hi certa relació és la possibilitat prevista al Dret alemany que els tribunals de menors (competents, com a Espanya, per jutjar els delictes comesos per menors infractors) assumeixin també competència en casos de delictes contra menors, via que depèn d’una iniciativa de la Fiscalia, de la qual se n’ha fet poc ús i que és un model molt diferent del que aquí estem tractant. En l’àmbit dels països anglosaxons hi ha força precedents de tribunals especials en l’àmbit de la violència familiar, que no responen a un únic model. Aquests tribunals de vegades concentren competències civils sobre conflictes familiars amb competències penals en delictes contra menors (EUA i Canadà) i hi ha algun cas en què a més actuen en certs delictes contra les dones (Sudàfrica)². 

El  legislador no ha seguit aquest camí i, per tant, ha hagut de preveure una solució pel problema del solapament de casos entre les diverses seccions, establint un criteri per a l’acumulació de causes, a fi d’evitar la divisió de la continència de la causa. La recerca sobre violència infantil, violència familiar i violència en l’àmbit de les relacions íntimes mostra l’existència d’un grau important de concurrència entre aquests fenòmens. Ja des dels primers estudis duts a terme als EUA als anys vuitanta del segle passat, es va descobrir que els infants que havien estat exposats a violència entre els progenitors tenien més risc de ser víctimes de violència paternofilial i de cometre violència contra els germans,  que els pares que exerceixen violència contra els fills cometen més violència entre ells i que la pauta més prevalent de violència en les relacions de parella és la violència mutua o bidireccional ³. Posteriorment, s’ha trobat, a més, que la violència en relacions íntimes no és només un fenomen present en les parelles heterosexuals, sinó que és fins i tot més prevalent en les parelles homosexuals, i que certs grups familiars reprodueixen dinàmiques que poden caracteritzar-se com un sistema de violència, la qual cosa fa aconsellable un abordatge integral del problema, no una resposta fragmentada. 

La LO 1/2025 ha resolt el problema de la confluència entre els tribunals de violència contra els infants i els de violència sobre la dona atribuint la prioritat a aquests últims. D’acord amb el nou art. 89 bis-7 de la LOPJ, “en cas que els fets objecte d’instrucció per la Secció de violència contra la infància i l’adolescència també puguin ser coneguts per la Secció de violència sobre la dona, la competència correspondrà en tot cas a l’última”. En el mateix sentit s’expressa l’art. 87-5,a). Exemplificant-ho amb un cas concret i senzill: si un home és acusat d’agredir al seu fill/a o fillastre/a i alhora a la seva esposa, el cas serà competència de la Secció especialitzada en violència contra la dona. 

La decisió del legislador cal explicar-la en termes polítics, ja que és, òbviament, una conseqüència de la desigual pressió exercida pels actors que han promogut uns i altres tipus d’òrgans judicials especialitzats. Si la qüestió s’enfoca com una confrontació entre interessos de diferents grups socials podria considerar-se, amb bones raons, que la decisió de prioritzar els tribunals de violència sobre la dona incompleix l’article 3 de la Convenció sobre els drets dels infants, de 20 de novembre de 1989 (“En totes les mesures relatives als infants que prenguin les institucions públiques o privades de benestar social, els tribunals, les autoritats administratives o els òrgans administratius, una consideració primordial que es tindrà en compte serà l’interès superior de l’infant”), ratificada per l’Estat. Tanmateix, a banda que s’hauria pogut adoptar com a primer criteri, en cas d’acumulació, atribuir la competència al primer òrgan que hagués obert la causa, el problema de fons és que la concurrència entre els fenòmens a què es vol donar resposta feia aconsellable no contribuir a la proliferació d’òrgans judicials especialitzats.

La deficient resposta judicial als casos de violència contra la infància és un fet incontestable i greu que ha de mobilitzar l’atenció de les institucions. Una mostra d’aquestes deficiències és, si ens centrem en les agressions sexuals, que la major part dels fets no són denunciats i, entre els casos que ingressen al sistema judicial, la major part no arriben a la fase de judici ⁴. Per fer front al problema hi ha un model d’intervenció, les cases d’infants (Barnahus) que es va implantar a Catalunya l’any 2020 en fase pilot i que des de 2024 té 14 cases en diverses ciutats catalanes. Aquest model, a partir de l’experiència dels països escandinaus, s’està adoptant en diversos països europeus i aconsegueix bons resultats en diversos ordres: la prevenció de la victimització secundària dels menors, la coordinació entre els professionals, la millora de l’estat emocional dels infants víctima, la millora de la qualitat de la prova i la incentivació de les denúncies ⁵. Aquest model requereix que s’adopti en la mesura del possible la prova preconstituïda per evitar la declaració del menor víctima al judici oral i la formació dels professionals; i el seu bon funcionament no depèn que hi hagi o no tribunals especialitzats. També es poden aplicar recursos en altres aspectes, com la creació de fiscalies especialitzades, que no plantegen els problemes d’aquesta mena de tribunals.

Desitgem el millor per als futurs tribunals especialitzats de violència contra la infància, però, un cop més, hem d’indicar que les reformes legals haurien de fer-se a partir de l’evidència empírica i les institucions públiques competents haurien d’actuar i assignar recursos allí on s’ha demostrat que es poden assolir millor els objectius pretesos, que, en aquest cas, no poden ser altres que afavorir la denúncia i l’enjudiciament dels casos de violència contra els infants, donar suport a les víctimes i protegir-les de la victimització secundària.

1. Com a mostra de la bibliografia sobre el tema, vegeu Cossins, A. (2006), “Prosecuting Child Sexual Assault Cases: To specialize or not, that is the question”, Current issues in Criminal Justice; i  Doménech, G. & Mora-Sanguinetti, J. S. (2015). El mito de la especialización judicial. InDret. ↩︎
2. Labriola, M., “A National Portrait of Domestic Violence Courts”, Centre for Court Innovation: New York, 2010. ↩︎
3. Straus, M., Gelles, R. & Steinmetz, S. (2006). Behind closed doors: violence in the American families, ed. Roudledge. Tamarit, J. & Pereda, N. (2020) (coord.), “Violencia y género en las relaciones de pareja”, Madrid: ed. Marcial Pons. ↩︎
4. Tamarit, J. (coord.) (2017), “La victimización sexual de menores y la respuesta del sistema de justicia penal”, Buenos Aires-Madrid-Montevideo: ed. BdF-Edisofer. ↩︎
5. Pereda, N., Bartolomé, M. y Rivas, E. (2021), “Revisión del Modelo Barnahus: ¿Es posible evitar la victimización secundaria en el testimonio infantil?”, Boletín criminológico, 28(207): pp. 1-20. ↩︎