Protegint el Mar Menor: Innovació legal en temps de crisi ecològica

Les societats contemporànies han viscut el progressiu deteriorament del planeta sota un aparent “efecte espectador” generalitzat, contemplant aquest fenomen com un problema que, alhora, és aliè, de tots i de ningú. Aquesta passivitat ens ha situat en una posició alarmant. Tal com ha posat de manifest el concepte dels nou límits planetaris, la capacitat de regeneració del planeta i els seus recursos naturals es troba en un atzucac, un punt al límit del no retorn.¹

Moltes de les conseqüències visibles de profunda crisi ambiental en la qual ens trobem immersos comparteixen el seu origen comú en l’acció humana: La desaparició d’espais naturals tals com boscos, deltes i aiguamolls, la pèrdua accelerada de biodiversitat per la sobreexplotació de recursos, l’impacte del canvi climàtic (que intensifica fenòmens extrems com sequeres i inundacions), així com la contaminació d’aigües i sòls amb fertilitzants i deixalles industrials… Tanmateix, cal recordar que són només algunes conseqüències visibles d’un iceberg més profund. 

En aquest context en què els Estats oscil·len entre la urgència i el rol d’espectador, el Tribunal Constitucional espanyol (TC) ha resolt un cas transcendental que posa en el centre del debat la innovació jurídica per tal de prioritzar la sostenibilitat ambiental. En la seva decisió respecte al Recurs d’inconstitucionalitat núm. 8583-2022, contra la Llei 19/2022, de 30 de setembre, per al reconeixement de la personalitat jurídica de la llacuna del Mar Menor, el TC s’ha posicionat en favor de la interpretació evolutiva que redefineix la relació jurídica de l’ésser humà i la natura, adoptant un rol de lideratge jurisprudencial. Aquesta sentència marca un precedent únic en el dret ambiental a Espanya i més enllà.

Context del cas: La protecció legal del Mar Menor

Considerada la llacuna salada més gran d’Europa, el Mar Menor exerceix un paper cabdal en la biodiversitat del continent, ja que acull espècies endèmiques, hàbitats singulars i espècies en perill d’extinció. Malgrat la seva rellevància, el Mar Menor ha patit una severa degradació a causa d’una eutrofització greu (excés de nutrients, generalment derivat de l’activitat agrícola), que provoca hipòxia (baix nivell d’oxigen) i anòxia (absència total d’oxigen) en l’aigua. Aquesta severa degradació del Mar Menor i els seus aiguamolls a les mans de l’acció humana ha suposat un greu impacte per a la biodiversitat.²

Per frenar aquesta crisi, el Parlament va aprovar la Llei 19/2022, una norma que converteix l’ecosistema del Mar Menor en subjecte posseïdor de drets propis, no simplement en un objecte a disposició de l’ésser humà. Impulsada per una iniciativa legislativa popular, la Llei 19/2022 reconeix els següents drets al Mar Menor com a subjecte:

1. El dret a existir i evolucionar naturalment, que se centra en el respecte a l’ordre ecològic intrínsec que sustenta el Mar Menor, per garantir el seu equilibri ecològic propi.
2. El dret a la protecció, que implica la necessitat de limitar, parar i no autoritzar (d’inici) aquelles activitats que suposin un risc o perjudici per l’ecosistema.
3. El dret a la conservació, que inclou portar a terme iniciatives per preservar les espècies que habiten l’ecosistema, posant l’èmfasi en la gestió activa dels hàbitats naturals a efectes de garantir-ne la continuïtat.
4. El dret a la restauració, que s’activa quan, malgrat els altres tres drets, el Mar Menor pateix danys significatius. Implica la necessitat de portar a terme estratègies per reparar i regenerar l’ecosistema, assegurant la seva dinàmica natural i la seva resiliència.

Com a important innovació, per tal de garantir que aquests drets no quedin relegats a una funció purament declarativa, la Llei permet a qualsevol persona, física o jurídica, defensar judicialment els drets del Mar Menor (art. 6).

Un canvi de paradigma: El valor intrínsec de la natura vs. una visió utilitària

Front l’aprovació de la llei 19/2022, 52 diputats de Vox van interposar un recurs d’inconstitucionalitat, sostenint (entre altres coses) que el reconeixement de personalitat jurídica al Mar Menor i reconèixer-li drets suposava una equiparació inadequada de la natura amb els éssers humans, atorgant a un ecosistema una dignitat que, segons els 52 diputats, la Constitució reserva exclusivament a les persones (art. 10.1 CE). A més, sostenien que alguns drets reconeguts a la llei eren massa indeterminats, generant incertesa jurídica sobre la seva aplicació (art. 9.3 CE). No obstant això, el TC n’ha avalat la constitucionalitat, destacant-ne la legitimitat com una resposta innovadora i necessària davant la crisi ambiental.

El Tribunal Constitucional reconeix que el dret ha d’evolucionar per abordar els reptes mediambientals globals. La sentència valora i defensa la importància de situar la natura al centre del debat jurídic, reconeixent-li el seu valor intrínsec independentment de la seva utilitat per als humans. De fet, el Tribunal constitucional argumenta que la Llei 19/2022 suposa una evolució el dret espanyol, traslladant el paradigma de protecció de la natura “des de l’antropocentrisme més tradicional a un ecocentrisme moderat”, i reflexiona sobre aquest canvi de paradigma a escala global. 

Aquesta defensa es fonamenta en la jurisprudència internacional i en exemples de dret comparat, com el reconeixement dels drets del riu Whanganui a Nova Zelanda i la Pachamama a l’Equador. El TC argumenta que aquests casos serveixen de precedent per a la Llei 19/2022, si bé la llei representa una via innovadora a escala europea quan reconeix la personalitat jurídica al Mar Menor, convertint-lo en un subjecte de dret amb capacitat per defensar judicialment els seus interessos. El TC destaca que l’adopció d’un marc jurídic que prioritza la protecció mediambiental com un fi en si mateix reforça el valor intrínsec de la natura i la seva preservació independent dels interessos humans, alineant-se així amb els nous paradigmes ecocèntrics que es reflecteixen en el dret Internacional i en els principis que hi regeixen. 

Aquesta visió, però, contrasta amb la interpretació del vot particular i de determinats sectors no minoritaris de la societat, que mantenen encara una visió antropocèntrica i utilitària de la natura. Aquesta perspectiva subordina el valor i l’interès de la natura a l’interès humà i a la maximització del seu benestar. A l’empara d’aquest enfocament, la protecció ambiental hauria d’estar subordinada als interessos humans, prioritzant l’explotació racional dels recursos i rebutjant el reconeixement de drets subjectius als ecosistemes.

Tanmateix, fins i tot si s’acceptés la perspectiva de la superioritat de l’interès humà com a premissa indiscutible (que, a parer de les autores que subscriuen, no quedaria justificada), l’experiència de la comunitat internacional en la implementació dels Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni primer, i dels Objectius de Desenvolupament Sostenible posteriorment, constata que l’ésser humà no és capaç de gestionar de manera racional l’explotació dels recursos.

Reflexions finals

Vivim un moment d’impacte ecològic global on ni les agendes internacionals més exitoses en termes d’acceptació (ODS) han aconseguit frenar les amenaces que afecten els ecosistemes a escala mundial i nacional. A escala internacional, la comunitat internacional reconeix les crisis ecològiques com un problema de tots, però pocs Estats entomen la protecció ecològica com una responsabilitat pròpia, urgent i que demana mesures transcendentals que no es condicionin a ponderacions amb potencials impactes pels sectors econòmics. El temps pels equilibris ja s’ha esgotat, i la urgència ambiental ja no permet marge de maniobra per tals ponderacions. L’alternativa no és la pobresa mediambiental: és la desaparició. 

Des de la sobreexplotació i eutrofització dels aqüífers i recursos hídrics a Doñana i al Delta de l’Ebre, fins als impactes de la sobrepesca i la contaminació marina a Canàries, al litoral mediterrani, i a les illes Balears, Espanya és un exemple paradigmàtic dels impactes antropològics sobre el medi ambient. El reconeixement de personalitat jurídica al Mar Menor no només obre la porta a noves formes de garantir la protecció legal dels espais naturals a Espanya, sinó que reconfigura la posició de la natura dins el nostre sistema. A més, aquesta iniciativa té el potencial d’esdevenir un model inspirador i transformador a Europa per protegir de manera efectiva altres ecosistemes crítics, i assegurar la seva supervivència per a les generacions futures.

1.  Katherine Richardson and others, ‘Earth beyond Six of Nine Planetary Boundaries’ (2023) <https://www.science.org> ↩︎
2.  Comité de Asesoramiento Científico del Mar Menor, ‘Informe Integral Sobre El Estado Ecológico Del Mar Menor’ (13 February 2017) <https://canalmarmenor.carm.es/informe-integral-sobre-el-estado-ecologico-del-mar-menor/> accessed 17 January 2025; María Elorza Saralegui and Ronald Rodriguez, ‘Mar Menor: Cleaning Europe’s Largest Saltwater Lagoon’ (12 October 2023) <https://www.bbc.com/future/article/20231010-mar-menor-saving-europes-largest-saltwater-lagoon> accessed 17 January 2025 ↩︎