L’autodeterminació dels pobles: teoria i pràctica a Europa i les Amèriques

Després d’anys de treballar en el llibre La autodeterminación de los pueblos: controversias en Europa y las Américas, editat per la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic, i més concretament pel seu Institut d’Investigacions Socials, l’11 de setembre passat vaig rebre la notícia, com a autor i coordinador del llibre, de la seva publicació. Quina casualitat que coincidís amb la diada nacional de Catalunya!

Entre altres tasques de coordinació, em vaig encarregar de redactar la introducció d’aquesta obra col·lectiva, de la qual em serviré per presentar el llibre. Dels tretze capítols que comprèn aquesta obra, els primers versen sobre història del pensament polític, filosòfic i jurídic, començant per l’obra de Bartolomé de las Casas i Francisco Suárez en relació amb l’autodeterminació dels pobles en general i dels pobles indígenes en particular. 

Després de tractar la influència d’aquests autors en el desenvolupament i la crítica de la conquesta i les independències de les Amèriques, s’examina l’autodeterminació i descolonització dels pobles segons Wilson i Lenin en el context de la Primera Guerra Mundial i la creació de la Societat de Nacions.

Tot avançant cap a l’escenari posterior a la Segona Guerra Mundial, ens preguntarem què és una colònia. Com que el colonialisme sovint es relaciona amb el fet de patir injustícies, qüestionarem que el dret d’autodeterminació s’hagi d’entendre necessàriament i exclusivament com un remei davant el patiment d’injustícies, especialment en contextos liberal-democràtics. 

Arribats aquí, reprendrem la lliure determinació dels pobles indígenes des d’una perspectiva contemporània i més focalitzada en casos i problemes concrets. L’últim capítol del llibre reflexiona sobre la relació entre autodeterminació i poble. Allà s’adverteix que no tota apel·lació i reivindicació del poble ha de ser rebutjada per populista, perquè invocar i vertebrar el poble es pot i s’ha de fer, especialment en el segle xxi, de manera respectuosa amb el pluralisme i la diversitat.

Ben sovint el coneixement avança quan s’agrupen i al mateix temps es contrasten diferents enfocaments disciplinaris, temporals, geogràfics, contextuals i casuístics. En aquesta obra col·lectiva que ara us presento, hem posat en comú múltiples perspectives i disciplines (històriques, filosòfiques, jurídiques, politològiques i sociològiques), diferents èpoques i moments històrics (des de principis de l’edat moderna fins al present), dos grans contextos geogràfics (Europa i les Amèriques) i diversos casos (que van des dels pobles que habiten els confins d’Europa als pobles que ja habitaven les Amèriques abans de la conquesta europea).

Teoria i pràctica de l’autodeterminació

Malgrat les múltiples reivindicacions i proclamacions en favor de l’autodeterminació dels pobles, les teories dominants sobre l’estat s’han construït des d’un paradigma monista: un estat sobirà, un sol poble, un ordenament jurídic piramidalment organitzat, una ciutadania amb els mateixos drets bàsics en tot el territori i una nació indivisa i indivisible. 

En efecte, les teories liberals han crescut i prosperat sense arribar a emancipar-se del paradigma de l’estat nació promogut per la Revolució Francesa. Tot i que el liberalisme i la democràcia han avançat a Europa i les Amèriques, així com en altres parts del món, sota el guiatge del federalisme i el principi de l’autodeterminació dels pobles, les constitucions liberal-democràtiques encara es fonamenten en el mite d’un poder constituent unitari que alimenta i, al mateix temps, es retroalimenta d’un poble constituït que es concep en termes uninacionals.

Diferents formes de pluralisme no territorial han estat àmpliament acceptades, reconegudes i acomodades en el si de l’estat nació (com ara el pluralisme religiós i el relatiu a altres creences similars; el sexual, incloent-hi el relatiu a les diferents orientacions sexuals, i el polític, sindical i associatiu en general), però encara no s’ha arribat a superar l’essència mononacional de la majoria d’estats. Si bé l’acceptació, el reconeixement i l’acomodació de la diversitat han avançat manifestament en termes individuals, ho han fet significativament menys en termes col·lectius, especialment en termes nacionals, societals o demòtics.

Malgrat que s’ha progressat teòricament amb conceptes i paradigmes com les democràcies i federacions multinacionals, aquests avenços teòrics han tingut una translació minsa en el terreny pràctic. El paradigma de l’estat nació, de la sobirania en termes absoluts i indivisibles i del poder constituent en singular sembla considerablement més resistent del que molts havien previst o pronosticat. Tanmateix, també diferents nacions sense estat o pobles subestatals han mostrat una ferma voluntat de resistència davant dels projectes unificadors, homogeneïtzadors i centralitzadors de l’estat nació o, millor dit, de l’estat nacionalitzador.

El pluralisme nacional, societal o demòtic (en el sentit de diferents nacions, societats o pobles convivint dins d’un mateix estat i el seu ordenament constitucional) ha estat un tema d’estudi relativament oblidat per grans filòsofs contemporanis com John Rawls. A diferència de la seva profunda preocupació pel pluralisme religiós, la seva poca atenció a la qüestió del pluralisme nacional ha comportat una desatenció filosòfica a l’autodeterminació dels pobles sense estat, el federalisme i la secessió —malgrat viure en una federació com els Estats Units d’Amèrica, creada a partir d’una secessió i unificada a partir d’una victòria davant una altra secessió—. Com molts altres liberals, van prendre l’estat nació com a model (sovint idealitzat) i les seves fronteres territorials com a pressupòsit donat i indiscutit. Van pensar la justícia dins d’aquest paradigma, sense gairebé qüestionar els seus fonaments teòrics ni l’arbitrarietat de la seva construcció i expansió.

A Europa, però, les tràgiques conseqüències del triomf del nacionalsocialisme alemany i altres formes de feixisme que comunament han predicat i aplicat un ultranacionalisme estatal, com també fou el cas del nacionalcatolicisme espanyol, poden explicar part del recel davant el nacionalisme, incloent-hi el nacionalisme no estatal, i l’apel·lació a drets col·lectius dels pobles, com si sempre comportessin una amenaça intolerable per als drets individuals. En l’àmbit intern, el feixisme i concretament el nacionalsocialisme van menysprear i lesionar els drets individuals, però molt especialment van atropellar els drets individuals i col·lectius de diferents minories. En l’àmbit extern, de manera similar a l’actual invasió de Rússia a Ucraïna, la invasió d’Alemanya als seus estats veïns es va justificar amb el pretext de protegir les seves minories nacionals i lingüístiques.

Tal tragèdia col·lectiva, que inclou l’Holocaust i la Segona Guerra Mundial, sembla inspirar, de manera més o menys conscient, les propostes d’altres prestigiosos filòsofs europeus com Jürgen Habermas. Tot i que, com Rawls, Habermas és membre d’una altra important federació (la República Federal d’Alemanya), el seu “patriotisme constitucional” sembla perseguir la revitalització del vell paradigma revolucionari francès, tot sublimant el nacionalisme estatal sota l’aparença d’un patriotisme basat en valors politicoconstitucionals compartits. Com a mínim des del punt de vista pràctic, el “patriotisme constitucional” habermasià ha servit per legitimar nous processos de constitució o reconstrucció de l’estat nació en un pretès futur cosmopolita i, al mateix temps, rebutjar les demandes d’autodeterminació dels pobles subestatals, com si fossin necessàriament contràries als drets individuals, la solidaritat entre individus i la integració supranacional.

Desatencions com les de Rawls i propostes com les d’Habermas potser haurien condemnat a l’oblit teòric i institucional les demandes de pluralisme societal i autodeterminació (incloent-hi autonomia i secessió), si no hagués estat per les rèpliques i crítiques d’eminents autors com ara Charles Taylor, Neil MacCormick, Joseph Raz, Will Kymlicka, Yael Tamir o Margaret Moore. Malgrat que el liberalisme ha estat concebut com a ideologia i sistema polític per protegir individus i minories davant les majories, molts liberals han negligit o silenciat que la tirania de la majoria també la poden patir, i molt sovint la pateixen, les nacions minoritàries i els pobles sense estat. 

En canvi, cèlebres filòsofs i juristes de l’edat moderna no oblidaren el tema de l’autodeterminació dels pobles, com ara Vitoria, Las Casas, Suárez, Althusius, Grotius, Pufendorf i Vattel. Varis van defensar el dret a l’autodeterminació o la sobirania dels pobles indígenes de les Amèriques, temptejant fins i tot el dret de secessió, de resistència o d’autodefensa davant dels conqueridors. A més d’Althusius, també autors com Montesquieu, Rousseau i Kant van pensar en termes i opcions federals per harmonitzar l’autogovern de les petites repúbliques i els seus beneficis democràtics amb la seguretat i l’estabilitat internacionals que poden aportar les grans aliances confederals.

Des de les últimes dècades del segle xx, la literatura sobre autodeterminació dels pobles, pluralisme nacional, democràcia plurinacional i federalisme multinacional ha viscut un cert auge i esplendor, alimentada al seu torn per les demandes de nacions indígenes a les Amèriques i les nacions històriques a Europa. Tal com ens recordaria Hegel, la teoria acostuma a alçar el vol en la posta de Sol dels esdeveniments que es produeixen en el món real. Per aquesta i altres raons, l’objectiu general que persegueix aquest volum és explorar tant els marcs històrics i teòrics com les demandes i els moviments d’autodeterminació en ambdós costats de l’Atlàntic.

Pobles colonitzadors i colonitzats

El llibre ens convida a reflexionar sobre si les demandes de les primeres nacions americanes s’assemblen a les de les nacions sense estat d’Europa, a fi d’interrogar-nos sobre si el seu tractament polític i jurídic és equiparable i si ha de ser anàleg. En general, tant el principi d’igualtat com l’imperi del dret exigeixen tractar de manera semblant els casos similars i de manera diferent els casos diferents. 

Advertim que des del dret internacional públic no s’ha regulat ni explicat amb claredat i solidesa la distinció de tracte i regulació entre pobles colonitzats amb i sense continuïtat territorial amb la metròpolis o estat matriu. O, altrament dit, no s’ha ofert una explicació convincent o argumentació raonable sobre la distinció de tracte entre el colonialisme intern i l’extern.

Mentre existien pobles d’ultramar més oprimits o maltractats, potser els pobles adjacents o més propers al territori metropolità no percebien o toleraven ser maltractats, ja que el maltractament era, ben sovint, de menys entitat (si comparem, per exemple, la despossessió de terres i altres béns materials amb la despossessió de béns culturals com ara la llengua, o si comparem la despossessió de drets de participació política i d’ostentar càrrecs en les institucions públiques amb la despossessió d’institucions d’autogovern i govern compartit). A més, en termes materials, potser era més beneficiós participar, juntament amb la potència colonial, en l’ocupació i l’explotació externa. 

Possiblement, la caiguda dels grans imperis europeus com ara l’espanyol, el francès o el britànic feu disminuir l’interès dels seus pobles subestatals o nacions minoritàries (o de les seves elits polítiques i econòmiques) per participar en aquests projectes colonitzadors i imperials liderats pel poble estatal o la nació majoritària. Al mateix temps, és possible que decaigués la utilitat d’antany de suportar el maltractament politicocultural o la injustícia multinacional a canvi dels beneficis materials que reportaven aquests imperis.

L’enfonsament de tals imperis promogué una tendència en les metròpolis de reforçar i protegir la creació del seu respectiu estat nació. L’esvaïment dels imperis també facilità la democratització de múltiples estats i l’acceptació de la sobirania popular. No obstant això, aquesta sobirania popular va tendir a referir-se i concentrar-se en un sol poble estatal concebut, en termes jurídics i polítics, com a nació sobirana. Les identitats i identificacions nacionals, societals o demòtiques van evolucionar, en alguns casos, de manera dialèctica: mentre les autoritats centrals o els centres de poder volgueren construir identitats estatals més compactes, en les perifèries s’articularen identitats reactives enfront de tal procés de nacionalització.

Des de perifèries europees com la catalana, la basca, la corsa, l’escocesa o la gal·lesa s’han mantingut i desenvolupat identitats subestatals que reclamen la implementació d’idees federals per acomodar el pluralisme nacional i acordar una sobirania compartida. En diverses d’aquestes perifèries fins i tot es reivindica una independència que es vol compatible amb la integració supraestatal europea.

Autodeterminació interna i externa

Si girem la vista cap a les Amèriques, ens podem preguntar si el federalisme i la democràcia multinacional, com a paradigmes teòrics aplicables i relativament aplicats en casos o contextos considerats no colonials (en el sentit d’absència de colonialisme extern), poden ser extensibles i si s’haurien d’estendre a casos i contextos típicament colonials (en el sentit de conquistats i dominats per una potència externa, generalment d’ultramar). Una qüestió encara més controvertida és abordar el debat sobre el dret moral i jurídic a la secessió tenint en compte les diferents tipologies o variants de poble que podem trobar a Europa i les Amèriques.

Aquestes preguntes de recerca semblen raonables si tenim present que l’autodeterminació interna (o vessant intern del dret d’autodeterminació que s’exerceix dins de l’estat matriu) està o pot estar estretament relacionada amb l’autodeterminació externa (que inclou la separació respecte de l’estat matriu, sia per constituir un nou estat independent o per integrar-se en un estat ja existent). Quan no s’accepten, fracassen o es frustren les expectatives d’autodeterminació interna, tendeixen a emergir demandes d’autodeterminació externa i, concretament, de secessió.

Sovint s’entén l’autodeterminació interna en termes de respecte als drets civils i polítics individuals, però també ens podem referir a l’autodeterminació interna en termes de reconeixement de l’autonomia i representació col·lectiva. És a dir, si el dret a l’autodeterminació interna dels pobles pretén realment preservar les estructures culturals i societals dels pobles subestatals, difícilment pot prescindir de dotar-los de les degudes estructures politicoinstitucionals. I aquesta seria una de les raons que vinculen l’autodeterminació interna amb l’autonomia territorial i la representació institucional dins de les estructures polítiques de l’estat matriu.

En termes federals, podríem dir que l’autodeterminació interna inclou tant d’autogovern (self-rule) com de govern compartit (shared rule). Aquesta última idea consisteix a establir mecanismes efectius per donar veu i vot als pobles subestatals dins de les estructures centrals o comunes. Explorar les possibilitats de governar de manera compartida amb una representació institucional significativa de les minories resulta especialment important en casos de dispersió territorial dels pobles sense estat —o quan per altres raons materials, pràctiques o de prudència política resulti inadequat concedir autonomia territorial—. Tanmateix, tal com indiquen les teories del federalisme, normalment convé combinar estructures i pràctiques de self-rule amb altres de shared rule a fi d’assegurar l’autodeterminació interna, la sobirania compartida i el pluralisme societal.

En conclusió

Aquesta presentació assenyala l’interès teòric i pràctic d’abordar l’autodeterminació dels pobles des de perspectives històriques, filosòfiques, jurídiques, politològiques i sociològiques. En connexió amb l’autodeterminació de les colònies, els pobles i les nacions, el llibre inclou reflexions sobre la secessió, la sobirania, el federalisme, les autonomies, els nacionalismes i els populismes. Aquest debat intercontinental i interdisciplinari també és convenient per conèixer, compartir, comparar i aprendre sobre les diferents experiències i reivindicacions autodeterministes a Europa i les Amèriques.

Llibre disponible en obert a https://ru.iis.sociales.unam.mx/handle/IIS/6100