La psicopatia: una reflexió sense filtres

L’estudi de la psicopatia és fonamental per entendre com es manifesta i com es pot detectar. Aquest trastorn, sovint envoltat d’estereotips i concepcions errònies, requereix un enfocament científic que permeti identificar-ne les característiques amb precisió. Una de les primeres qüestions que cal tenir en compte és que no tots els psicòpates són violadors o assassins temibles; de fet, la majoria són persones funcionals i integrades en la societat, i només una minoria cometen delictes greus i acaben a la presó. En aquesta anàlisi, abordarem alguns dels aspectes clau que permeten reconèixer la psicopatia i entendre més bé el seu impacte. 

Què és la psicopatia i quants psicòpates hi ha entre nosaltres?

El Dr. Jesús Sanz Fernández, catedràtic de Psicologia de la Personalitat de la Universitat Complutense de Madrid, va publicar el 2022 a la revista Frontiers in Psychology un estudi sobre la prevalença de la psicopatia en la població espanyola. 

Això ens porta, ineludiblement, a intentar definir de manera vàlida aquest trastorn.

La psicopatia no és una patologia, és a dir, no significa que l’individu no sàpiga controlar els seus actes, sinó que distingeix perfectament entre el bé i el mal. Simplement, actua instrumentalitzant les persones per obtenir qualsevol cosa que consideri un benefici, ja sigui plaer, reconeixement econòmic, social, laboral, etc., sense importar-li la qualificació ètica, moral o fins i tot delictiva dels seus actes ni les conseqüències que se’n puguin derivar. Això és degut a unes característiques específiques del trastorn que gaudeixen d’un consens ampli en la comunitat científica. Les més rellevants són:

• Presenten una falta clara d’empatia emocional: en l’aspecte cognitiu són capaços d’identificar el que els altres senten, però són incapaços de sentir el que l’altre sent. No connecten emocionalment, de manera que no poden sentir les emocions alienes.
• Mostren fredor emocional en les seves interaccions íntimes, especialment a l’hora de validar o contenir emocionalment una altra persona, i arriben a culpabilitzar l’altre per sentir el que sent. 
• Són narcisistes: necessiten sentir-se grandiosos, protagonistes, reconeguts en el seu entorn. Els preocupa molt la imatge que ofereixen i busquen l’admiració dels altres. Se senten superiors a la resta de les persones, i per això denigren, falten al respecte o maltracten la gent del seu entorn. Com que se senten superiors i menysvaloren la seva família, parella o amics, estan convençuts que no seran descoberts i no cessen en les seves conductes.
• Destaca la seva gran capacitat de manipulació psicològica: tenen habilitat per identificar emocions alienes i perfilar les seves víctimes, per aquest motiu comencen el contacte o la conquesta des de l’encant i l'”animagermanització” (si es tracta d’una parella sentimental), fent i dient el que la futura víctima vol sentir i, una vegada que la té atrapada en la seva xarxa, emprendre la fase de denigració. Aquesta manipulació psicològica sol portar la víctima a dubtar de si mateixa i de la seva percepció, fins a conduir-la a la dissonància cognitiva. Aquest procés psicològic afecta profundament l’estabilitat emocional i l’autoestima de la víctima, ja que comença una relació de dependència emocional alimentada per un reforç intermitent que desgasta la seva salut física i mental. 
• En les relacions de parella, acostumen a ser infidels crònics, amb diferents persones i de manera dilatada en el temps. Mantenen un “subministrament principal”, per fer la sensació de vida honesta i ordenada, però treballen la seva “agenda oculta” de promiscuïtat i un gran nombre de contactes sexuals com a “subministraments secundaris”, als quals també utilitzen.
• Són especialistes a tergiversar els relats emprant tècniques de neutralització que els serveixen per autojustificar-se una vegada són descoberts i carregar contra la víctima, atacant la seva vulnerabilitat i jugant amb el sentiment de culpa.
• A més a més de la manipulació, són grans mestres de la mentida compulsiva: són actors, amb una dialèctica fluida i no tenen escrúpols a mentir descaradament i fer creure al seu entorn el que ells volen que creguin. Són “llops amb pell d’ovella”, amb molt d’encant social, tot i que superficial.
• Pel que fa a trets de la personalitat, solen presentar un baix control dels impulsos, una baixa tolerància a la frustració i una cerca constant de sensacions. Són trets infantilitzats, que evidencien falta de maduresa i que recorden les conductes dels infants petits: marcades per la immediatesa, l’egocentrisme i la frustració fàcil. Aquesta cerca insistent de sensacions està relacionada amb un funcionament deficient del circuit cerebral de recompensa, per aquest motiu poden presentar addicció a les drogues, al sexe, a la pornografia o a la tecnologia, entre d’altres.

Com apuntàvem al començament, hi ha la creença estesa que els psicòpates són criminals perillosos i sàdics. Encara que per descomptat n’hi ha (i això explica l’excés de violència, el sadisme i la fredor emocional d’alguns assassins i violadors, que han cosificat les seves víctimes fins a la mort), la realitat és que les característiques descrites són també comunes a molts psicòpates que estan integrats en la societat —podríem dir que són “funcionals”—, que saben camuflar-se i d’aquesta manera obtenen el que necessiten del seu entorn. Ho fan utilitzant la manipulació calculada i originant a vegades un dany emocional greu, sobretot, com hem dit, quan actuen en l’àmbit de la parella, a la qual seleccionen i vinculen emocionalment primer per despersonalitzar-la i utilitzar-la després, mentre poden tenir una agenda oculta i paral·lela de cerca de nous objectius per mantenir aquest nivell elevat de sensacions, sense el qual no saben viure. Això els condueix a la infidelitat crònica. A més, la baixa estimulació neuronal d’aquests subjectes davant situacions de por o aversió fa que no percebin el risc ni el sofriment aliè, i per això no cessen en les seves conductes nocives.

A causa del seu narcisisme i necessitat de control, hi ha una presència elevada de persones amb trets psicopàtics en determinades professions, en general les relacionades amb el poder (que, en mans dels subjectes, és probable que derivi en un abús de poder, com passaria en l’àmbit polític i empresarial) i amb les conductes arriscades (com el cas dels bombers, que s’enfronten al foc, o la policia, que té un contacte directe amb la delinqüència).

Encara que l’instrument de mesurament més robust per a la psicopatia és la PCL-R (Psychopathy Checklist-Revised), del Dr. Robert Hare, per fer-ne una estimació més exacta, la recerca del Dr. Sanz va tenir en compte estudis anteriors en els quals s’havien utilitzat també altres eines. És important destacar que la psicopatia no està reconeguda com a constructe individual en el manual DSM-V, sinó que solament comparteix alguns trets del que en el DSM es defineix com a “trastorn antisocial de la personalitat”, la qual cosa fa més difícil la caracterització en l’àmbit del diagnòstic i, per tant, l’ús consensuat del terme “psicopatia” en la recerca.

Amb la definició plantejada, que és àmplia i concep la psicopatia com un trastorn que pot derivar en conductes , però no necessàriament delictives, el Dr. Sanz i el seu equip van estimar que la prevalença en la població general a Espanya era de l’1 % al 4 %.

Quins són els resultats de la intervenció amb psicòpates? 

La psicopatia té dos components essencials: el primer és l’hereditari, que és inamovible i incideix en el nucli bàsic de la personalitat. El segon component és el configurat per l’entorn, una cosa més modulable, que pot contribuir a fer que s’incrementin les conductes antisocials. El funcionament dels circuits cerebrals en els casos de psicopatia és diferent del de la població general, i és una estructura que una vegada consolidada no és possible modificar. És a dir, els psicòpates no canvien. Atès que l’efecte de l’entorn social es fixa en una etapa molt primerenca, qualsevol intervenció amb aspiracions d’èxit ha de circumscriure’s, en la mesura que es pugui, en la franja d’edat entre 3 i 7 anys.

La Dra. Eva Kimonis, de la Parent-Child Research Clinic, vinculada a la Universitat de Nova Gal·les del Sud, a Sydney (Austràlia) explica que els infants d’entre 3 i 7 anys que van al seu centre amb problemes de conducta solen experimentar una millora amb les intervencions habituals (generalment, la Parent-Child Intervention Therapy —PCIT—), tret que aquests infants presentin característiques específiques de duresa emocional. En aquests casos, els infants no semblen millorar a mitjà i llarg termini, i probablement presentaran un diagnòstic de psicopatia en l’edat adulta. L’única intervenció amb aquests infants que sembla mantenir la millora a llarg termini és una adaptació de la PCIT feta per la Dra. Kimonis. Aquesta mena d’intervenció adaptada requereix ineludiblement la col·laboració de la família, ja que es basa de manera nuclear en l’estil de criança, i incideix en l’afecte i la calidesa parentals, la insensibilitat de l’infant al càstig i els dèficits emocionals que presenta.

És important destacar que no estem parlant d’un tractament curatiu, perquè no es tracta de malalts, sinó d’un intent d’intervenció en l’àmbit conductual per aconseguir que els infants aprenguin a inhibir certes conductes i conviure en societat sense traspassar la línia del fet delictiu, i la seva nocivitat per a l’entorn sigui mínima. 

L’efectivitat de les intervencions en psicòpates adults és molt qüestionable, ja que, com hem indicat, les connexions cerebrals estan consolidades i és difícil que els subjectes desenvolupin una motivació genuïna per al canvi en teràpia.

La importància de no subestimar la psicopatia

L’estudi de casos reals permet entendre les implicacions de la psicopatia i el seu impacte en la societat. Un cas estremidor és l’assassinat i la violació de dues dones policia per part de Pedro Jiménez a l’Hospitalet el 2004. Jiménez, diagnosticat com a psicòpata sexual, que ja estava complint condemna per violació, abusos deshonestos i robatori, gràcies a la seva “conducta exemplar” a la presó va obtenir un permís de tres dies, durant el qual va cometre el doble assassinat amb violació esmentat. Actualment, i després de ser detingut una altra vegada, està complint una condemna de 35 anys. Si no obté més permisos, sortirà quan tingui prop de setanta anys. Encara que en aquell moment les seves capacitats físiques podran haver disminuït per l’edat i l’estada a la presó, els experts adverteixen que la seva personalitat i la seva compulsió continuaran intactes, i que, per tant, és gairebé indubtable que Jiménez tornarà a actuar. 

Aquesta mena de casos ens obliga a reflexionar no només sobre la gran complexitat de la psicopatia, sinó també sobre l’efecte negatiu que projecta en la societat, i la gran importància de reconèixer-ne i conèixer-ne les característiques per establir les mesures necessàries de prevenció o, si ja no és possible, d’actuació en els casos diagnosticats. A escala individual i en cas de detectar una persona amb trets psicopàtics, l’única acció útil és allunyar-se’n per protegir-se. 

Des d’un punt de vista jurídic, la psicopatia planteja un dilema en relació amb l’article 25 de la Constitució, el qual estableix que la finalitat exclusiva de les penes és l’orientació social i la reinserció. Amb quin nivell de fidelitat s’ha d’interpretar aquest precepte quan la realitat empírica en qüestiona els fonaments?

Aquest article es basa en els continguts abordats en la VII Jornada de Psicopatia a Lleida, organitzada per l’Hospital Universitari de Santa Maria de Lleida i l’Hospital Sant Joan de Déu Terres de Lleida, una trobada bianual que reuneix professionals i investigadors per aprofundir en l’estudi de la psicopatia des d’una perspectiva científica.