La interpretació jurídica i la interlocutòria del Tribunal Suprem (Sala Segona) d’1 de juliol de 2024, rec. 20907/2017, sobre l’aplicació de l’amnistia

Tot i que es donava per fet que l’aplicació de la Llei d’amnistia no seria fàcil ni pacífica, la recent interlocutòria del Tribunal Suprem que denega l’aplicació de la mesura al delicte de malversació resulta molt interessant i digna de tenir en compte, no per la decisió en si mateixa, sinó més aviat pels arguments en què s’ha basat per fonamentar-la. La decisió es pot qualificar de sorprenent, en la mesura que tot semblava indicar que el Tribunal Suprem optaria per impugnar la mateixa Llei d’amnistia, ja fos a través d’una qüestió d’inconstitucionalitat davant el Tribunal Constitucional (TC) o d’una qüestió prejudicial davant el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE). En lloc d’això, com és sabut, l’Alt Tribunal ha optat per l’aplicació de les excepcions contingudes en el mateix text legal, concretament en l’article 1.4 (pel fet d’entendre que hi va haver una intenció d’obtenir un benefici personal de caràcter patrimonial), i en l’article 2.e) (pel fet de ser delictes que afecten els interessos financers de la Unió Europea).

D’altra banda, tractant-se d’un tema tan polèmic com el de l’amnistia pels fets del procés, no sorprèn que la resolució hagi suscitat tantes reaccions, tan variades i vehements: des de qui hi veu un exemple magnífic de rigor jurídic fins a qui acusa obertament ni més ni menys que sis magistrats del més alt òrgan judicial de cometre prevaricació (dictar conscientment una resolució contrària al dret).

Sigui com sigui, aquest cas il·lustra la importància d’un aspecte al qual normalment no se sol parar prou atenció (moltes vegades fins i tot dins del mateix àmbit dels juristes), però que és enormement rellevant i determinant en molts casos: el de la interpretació de les lleis. L’austríac Hans Kelsen (1881-1973), que possiblement va ser el jurista més important del segle xx, recull en una de les seves principals obres, Teoria general del dret i de l’Estat (1945), el passatge següent del bisbe Hoadly de l’any 1717: “Qui té autoritat total per interpretar qualsevol llei oral o escrita és qui veritablement és el legislador per a tots els objectius i propòsits, i no pas la persona que, en primer lloc, la va escriure o va pronunciar”. Més enllà que es comparteixi o no (i fins a quin punt) aquesta afirmació, i fins i tot independentment de les discussions i els debats acadèmics sobre la naturalesa i els límits de la interpretació jurídica, sembla bastant clar que la determinació per part de l’òrgan d’aplicació (ja sigui un jutge o l’Administració pública) del significat dels preceptes que aplica per fonamentar les seves decisions és un aspecte fonamental, i moltes vegades en configura el contingut i el sentit. Dit amb poques paraules: molts debats jurídics no se centren en quines són les paraules del legislador (n’hi ha prou amb mirar el BOE per constatar-ho), sinó en quin sentit i abast tenen, perquè això és el que determinarà finalment que la decisió vagi en un sentit o altre.

En aquest aspecte, la interpretació jurídica no és gaire diferent de la interpretació en altres àmbits. Pensem, per exemple, en una peça musical o una obra de teatre. Per més que el compositor o el dramaturg hagi fixat les notes que cal executar o els textos que s’han de recitar, els intèrprets (l’orquestra o la companyia teatral) ofereixen la seva visió pròpia de l’obra. D’aquesta manera, les diverses interpretacions poden esdevenir gairebé radicalment diferents, sempre que hi hagi, com a nucli, algun element que ens permeti reconèixer aquesta interpretació com una versió o execució de l’obra en qüestió. No obstant això, tot té un límit, i per més que algú afirmi que executa La primavera de Vivaldi, si el que sentim s’assembla més aviat al tercer Concert de Brandenburg de J. S. Bach, no direm que es tracta de La primavera. O encara que se’ns asseguri que presenciem Fuenteovejuna, si el que veiem sobre l’escenari és un protagonista anomenat Max Estrella en el context del període de la Restauració, podrem afirmar que no es tracta d’aquesta obra i que qui ho afirma s’equivoca. La interpretació jurídica, en essència, és semblant a la traducció: probablement podem parlar de traduccions més bones o més dolentes, més literals o menys, però gairebé no existirà mai una única traducció possible, sinó més aviat un elenc o àmbit de traduccions admissibles o acceptables, que poden arribar fins i tot a ser incompatibles entre si. Això no implica que no se segueixi cap criteri de correcció: hi ha traduccions que són errònies en qualsevol cas, com ara traduir la paraula anglesa exit per èxit.

En la tradició jurídica també trobem, per descomptat, un conjunt de criteris d’interpretació jurídica: l’intèrpret no pot assignar, simplement, el significat que li plagui a qualsevol disposició legal. Això seria radicalment incompatible amb els ideals de l’estat de dret (els ciutadans, i especialment els poders públics, estan sotmesos a la llei) i de la seguretat jurídica (s’ha de poder determinar amb un raonable grau de certesa què és el que ens exigeix el dret). No obstant això, d’aquí a afirmar que el dret està plenament determinat, hi ha un bon tros. Amb l’objectiu de proporcionar certesa, previsibilitat i seguretat, l’ordenament jurídic intenta oferir pautes per guiar el procés interpretatiu. Així, l’article 3.1 del Codi civil estableix que “les normes s’interpretaran segons el sentit propi de les seves paraules, en relació amb el context, els antecedents històrics i legislatius, i la realitat social del temps en què han de ser aplicades, atesos fonamentalment l’esperit i finalitat d’aquelles”. Aquest precepte fa referència a alguns dels “arguments interpretatius” elaborats per la teoria i la dogmàtica jurídiques al llarg dels segles, com ara la interpretació literal (“el sentit propi de les seves paraules”), l’argument històric (“els antecedents històrics i legislatius”, en què també té una importància fonamental la jurisprudència, especialment la del Tribunal Suprem), l’argument sociològic (“la realitat social del temps en què han de ser aplicades”), l’argument sistemàtic (“el context”, en relació amb el context legal) o l’argument teleològic (“atesos fonamentalment l’esperit i finalitat d’aquelles”). A aquests arguments se n’hi poden sumar d’altres, com ara l’argument econòmic, l’argument apagògic, l’argument a fortiori, l’argument a contrario o un argument especialment rellevant en l’aplicació de la Llei d’amnistia: l’argument psicològic o de la voluntat del legislador, sobre el qual tornaré més endavant. De moment, el més destacable són els dos extrems següents: 1) freqüentment, l’ús de diferents arguments o tècniques interpretatives dona lloc a solucions diferents i fins i tot contraposades, i 2) no hi ha una clara prelació o jerarquia entre els arguments que permeti sostenir, per exemple, que sempre preval el sentit literal del precepte i que només pot entrar un altre criteri en joc en els casos en què hi hagi dubtes sobre el sentit literal. A la pràctica, l’ús dels diferents arguments o tècniques interpretatives és molt variat, i poques vegades es pot afirmar que una interpretació basada en una de concreta és “objectivament millor” que una altra interpretació alternativa basada en una altra tècnica.

Seguint la proposta del que probablement és l’acadèmic viu més important pel que fa a l’anàlisi de la interpretació jurídica, el catedràtic genovès Riccardo Guastini, tota interpretació es pot classificar o bé com a literal (si se cenyeix al significat comú i habitual, en el context jurídic, de les paraules), o bé com a correctora (si s’aparta del significat literal; dins de la interpretació correctora es pot diferenciar entre l’extensiva i la restrictiva, en funció de si s’amplia o es redueix, respectivament, l’àmbit d’aplicació respecte d’una interpretació literal). No hi ha una relació invariable o prefixada entre aquestes categories i les tècniques interpretatives esmentades més amunt. Així, per exemple, l’argument històric pot servir en alguns casos per donar suport a una interpretació literal o per defensar, en altres casos, una interpretació correctora. De la mateixa manera, diversos arguments poden coadjuvar en una mateixa interpretació o, per contra, donar suport a significats diferents o contraposats. I, al contrari del que pot semblar a primera vista, les interpretacions correctores són força usuals (pensem, per exemple, en la nombrosa jurisprudència que ha estès a les parelles de fet drets que en principi estaven reservats als cònjuges). És més, resulta fins i tot confús parlar de la interpretació literal, perquè en nombrosos casos es poden trobar interpretacions diverses (i incompatibles) sense sortir del marc del significat lingüístic de les expressions utilitzades, a causa de les característiques i limitacions pròpies del llenguatge, com ara la vaguetat o l’ambigüitat.

Un exemple il·lustratiu d’això seria el debat que en el seu moment es va plantejar sobre la constitucionalitat del matrimoni entre les persones del mateix sexe. L’article 32 de la Constitució espanyola afirma literalment que “l’home i la dona tenen dret a contreure matrimoni amb plena igualtat jurídica. La llei regularà les formes de matrimoni, l’edat i capacitat per contreure’l, els drets i deures dels cònjuges, les causes de separació i dissolució i els seus efectes”. Centrant-nos especialment en la primera frase, hi ha almenys dues interpretacions possibles sense sortir de la literalitat: a) un home i una dona tenen dret a contreure matrimoni (entre si) amb plena igualtat jurídica, i b) tant els homes com les dones tenen dret a contreure matrimoni (amb qui vulguin, independentment del sexe), i amb plena igualtat jurídica entre cònjuges. Si seguim un criteri o argument sociològic (atesa “la realitat social del temps en què han de ser aplicades” les normes), la resposta seria favorable a una interpretació com la b). Aquesta va ser, en essència, la postura adoptada pel Tribunal Constitucional en la Sentència 198/2012, de 6 de novembre. Per contra, si hi apliquem un argument psicològic, que se centra en la “voluntat del legislador” (en aquest cas, el constituent), i que ara és tan reivindicat pels partidaris de l’amnistia, caldria concloure molt probablement que la interpretació que encaixa més amb la voluntat del constituent del 1978 seria l’opció a), atès que, o bé ni tan sols es va plantejar la possibilitat que dues persones del mateix sexe contraguessin matrimoni, o, en cas que s’ho hagués plantejat, molt probablement la resposta hauria estat contrària a aquesta possibilitat, tenint en compte el context històric i social.

L’exemple anterior és útil per destacar que no hi ha criteris interpretatius “definitius” o clarament millors que altres, i que tots presenten problemes i limitacions. L’argument psicològic pot resultar persuasiu perquè es presenta com el més respectuós amb el legislador, el que se sotmet més a la seva autoritat i el que menys marge de maniobra deixa a la tasca “creativa” dels jutges i altres intèrprets. Amb tot, cal tenir en compte que, encara que en el cas de la llei d’amnistia sembli bastant evident que la voluntat de la majoria parlamentària era esborrar qualsevol indici de responsabilitat penal per als encausats del procés, malgrat que es mostrin molt contrariats pel fet que el Tribunal Suprem no s’hagi acollit a aquesta voluntat, és evident que en moltíssims casos la “voluntat del legislador” no és el criteri determinant per als aplicadors a l’hora d’interpretar els preceptes que es van aplicar al cas. Un exemple d’això és justament el que acabem d’exposar, relatiu a la interpretació de l’article 32 de la Constitució, en què la decisió que es va prendre s’allunya de la voluntat del legislador (almenys, la voluntat suposada). Un altre exemple seria el de l’article 18.3, relatiu al secret de les comunicacions. Tot i que el precepte es refereix “especialment” a les comunicacions postals, telegràfiques i telefòniques, es pot assumir raonablement que la intenció del constituent era protegir les comunicacions privades del coneixement de tercers (i especialment dels poders públics), i que les referències específiques a aquestes modalitats concretes eren només exemplificadores, perquè s’ajustaven als mitjans usuals de l’època per a les comunicacions privades. Això seria un fonament per entendre, per exemple, que les comunicacions per correu electrònic o missatgeria instantània tenen la mateixa protecció jurídica. No obstant això, una anàlisi superficial de la jurisprudència mostra que la protecció de la intimitat i el secret de les comunicacions és notablement inferior, i la permissivitat per al monitoratge de les comunicacions és molt més elevada, quan es tracta d’aquestes (ja no tant) noves tecnologies.

I és que, considerat de manera general i abstracta, l’argument de la voluntat del legislador és problemàtic almenys en dues dimensions diferents: l’epistèmica (coneixement) i la justificativa. D’una banda, sovint pot ser molt difícil determinar quina era veritablement la voluntat del legislador, especialment si es tracta de normes antigues. De l’altra, aquest esquema de raonament concep aquesta “voluntat” com una cosa unitària i perfectament coherent, quan en general les disposicions jurídiques són l’expressió d’un procés en què participen molts individus (òrgans col·legiats, com ara un parlament o un consell de ministres), que no necessàriament interpreten de la mateixa manera el text que s’aprova. En un parlament, per exemple, les opinions i voluntats dels membres poden ser molt diverses: no tenen per què entendre un mateix precepte de la mateixa manera, i és possible que simplement molts membres actuïn sota la disciplina de vot dels partits polítics, de manera que la voluntat o l’opinió individual resulta irrellevant. Encara més, sovint els grups parlamentaris es posen d’acord precisament per aprovar un text concret, que resulta prou indeterminat o flexible per permetre diverses interpretacions, d’acord amb les orientacions polítiques de cada grup.

D’altra banda, aquest argument esdevé també problemàtic des de la perspectiva de la justificació. Fins i tot acceptant la hipòtesi que aquesta “voluntat del legislador” fos determinable i clara, es plantejaria la qüestió de per què s’hauria d’optar per una interpretació psicològica i no pas per altres interpretacions possibles. Per exemple, ens hauríem d’atendre a la “voluntat del legislador” respecte de les normes promulgades durant la dictadura franquista que encara continuen vigents? Totes les parts del Codi Civil que encara conserven la redacció original del 1889 s’han d’interpretar d’acord amb la voluntat del legislador de l’època? Al llarg de les últimes dècades, als Estats Units ha anat cobrant molta força un corrent de pensament jurídic conegut com a originalisme (originalism), que sosté fonamentalment que la Constitució americana s’ha d’interpretar d’acord amb el que pensaven els seus autors, a finals del segle xviii. Partint d’aquesta base, resulta evident que la prohibició constitucional d’aplicar “penes cruels i inusuals” (vuitena esmena) no exclou la pena de mort, ja que a finals del segle xviii aquesta pena no era vista com a cruel ni, per descomptat, inusual. També és clara la diferència de criteri en temes com l’esclavitud, la discriminació racial o el tracte a la dona. La qüestió fonamental és per què es considera que les opinions d’aquestes persones han de prevaler per sobre d’altres consideracions, fet que pot donar lloc a una “tirania dels morts sobre els vius”.

En el cas de la recent decisió del Suprem, sembla clar que el Tribunal no ha considerat com la més convenient o adequada una interpretació que, per més que s’ajusti a determinats interessos polítics (i especialment a interessos individuals de les persones que se’n beneficien directament), resulta especialment onerosa des del punt de vista del principi d’igualtat i no discriminació. En lloc d’això, es pot dir que en general s’ha basat en dos principals arguments interpretatius: l’argument històric i el sistemàtic.

En primer lloc, ha estat clau la manera d’entendre el concepte d'”obtenció d’un benefici personal de caràcter patrimonial” de l’article 1.4 de la Llei d’amnistia. Per fer-ho, el Tribunal Suprem s’ha basat principalment en la manera d’entendre l’afany de lucre en els delictes patrimonials, d’acord amb una consolidada jurisprudència (argument històric). Tal com afirma el Tribunal, el fonament dels delictes contra el patrimoni no és el fet de quedar-se el que és d’una altra persona, sinó “prendre a una altra persona les seves coses”. Això és el que permet, per exemple, continuar qualificant un determinat fet com un robatori, encara que el lladre regali a un altre les coses robades a altres persones o directament les llenci a un contenidor. Aquest fonament és el que dona lloc a un concepte o interpretació juridicopenal de “lucre personal” més ampli que la mera apropiació, incloent-hi qualsevol mena de benefici patrimonial directe o indirecte, i que és compatible amb altres finalitats o objectius, fins i tot els altruistes. Si, per exemple, jo cometo una apropiació indeguda o una malversació per fer-li un regal a la meva esposa o per fer una donació a una ONG, també me’n beneficio patrimonialment, en la mesura que d’aquesta manera no ho he hagut de sufragar de la meva pròpia butxaca. Aquest és el raonament o argument, basat en jurisprudència anterior, pel qual s’entén que, encara que no s’apropiessin dels diners a títol personal, el fet de destinar-los a altres finalitats (d’estalviar-se haver-ho de pagar del seu propi patrimoni personal) constitueix un benefici personal de caràcter patrimonial. A partir d’aquí, els fets encaixarien amb l’excepció expressament establerta en l’article 1.4 de la llei.

En segon lloc, quant a l’aplicació de l’excepció de l’article 2.e) (“actes tipificats com a delictes que afectin els interessos financers de la Unió Europea”), la clau seria principalment l’anomenat “argument sistemàtic”. Aquest tipus de raonament es basa en la idea que, a l’hora d’interpretar i aplicar un precepte legal, no s’ha de considerar com una cosa aïllada, sinó que s’ha d’entendre que integra i forma part d’un conjunt coherent més ampli (un sistema). D’aquesta manera, la interpretació s’ha d’acomodar i ajustar al conjunt de conceptes, categories i interpretacions propis de l’àmbit en què s’insereix, a fi d’evitar interpretacions que siguin incompatibles o que “xoquin” clarament amb altres disposicions del mateix àmbit jurídic material. Un primer aspecte que cal destacar en aquest punt és la gran laxitud i indeterminació de la manera com està redactat el precepte: “que afectin els interessos financers de la Unió Europea”. No hi ha indicacions sobre el nivell o el grau d’afectació necessari, ni s’esmenta quin tipus d'”interessos financers” s’han de tenir en compte. Es deixa així oberta la possibilitat de no perdonar qualsevol afectació a qualsevol interès financer de la Unió Europea. Per guiar la interpretació, el Tribunal Suprem ha tingut en compte que precisament la tendència a escala comunitària (les disposicions del qual prevalen sobre el dret intern) és la d’incrementar el rigor i els controls sobre les seves finances i castigar més severament la corrupció derivada dels casos de malversació. Per tant, s’afavoreix una interpretació que no vagi precisament en sentit contrari a aquesta orientació general, i que vagi en la línia de ser més rigorosos i escrupolosos amb la prevenció i la repressió d’aquesta mena de comportaments. Així doncs, no solament encaixarien en l’excepció de l’article 2.e) els delictes de malversació que involucrin partides pressupostàries de la Unió Europea, sinó també altres il·legalitats que, d’alguna manera, puguin impactar negativament en els “interessos financers” de la UE, com és clarament una reducció significativa dels seus ingressos. En aquest sentit, com s’indica en la resolució, els actes de malversació anaven dirigits a assolir l’objectiu de trencament de la unitat de l’Estat espanyol i la creació d’un nou estat independent, que, pel fet de quedar automàticament exclòs de la Unió Europea, hauria implicat una disminució significativa dels ingressos percebuts per la Unió Europea, de manera que hauria afectat els seus “interessos financers”.

En conclusió, tot i que es pot afirmar que el Tribunal Suprem fa una interpretació dels preceptes esmentats de la Llei d’amnistia que s’aparta d’una suposada “voluntat del legislador”, no es pot dir que hagi actuat d’una manera inadequada o que hagi aplicat criteris o arguments als quals no podia recórrer. En conseqüència, és una decisió que encaixa dins de les seves atribucions i de la metodologia jurídica pròpia dels òrgans jurisdiccionals. De fet, es podria dir que la redacció de la llei ha facilitat força l’argumentació del Tribunal Suprem per fonamentar la seva decisió. Si el que es pretenia era evitar aquest resultat, la responsabilitat s’ha d’atribuir principalment al legislador, per una tècnica legislativa deficient. Malauradament, això és un fet cada vegada més comú, com il·lustren exemples com el de l’anomenada Llei del “només sí és sí” (Llei orgànica 10/2022, de 6 de setembre, de garantia integral de la llibertat sexual), que va acabar tenint efectes contraris als pretesos. Si bé no es pot exigir al legislador que sigui expert en dret, sí que seria convenient almenys que fes cas als que en saben i que realment tingués en compte els seus informes (encara que no siguin vinculants) per evitar despropòsits d’aquesta mena, perquè sovint un excés de voluntarisme polític acaba desembocant en un nyap jurídic.

Bibliografia bàsica sobre interpretació jurídica:

ALEXY, R. (1978), Theorie der juristischen Argumentation. Die Theorie des rationalen Diskurses als Theorie der jusitischen Begründung, Frankfurt am Main, Suhrkamp, 1978, trad. de ATIENZA, M. y ESPEJO, I. (1989), Teoría de la argumentación jurídica. La teoría del discurso racional como teoría de la fundamentación jurídica, Madrid: Centro de Estudios Constitucionales.

CHIASSONI. P. L. (2011), Técnicas de interpretación jurídica, Madrid:
Marcial Pons Ediciones Jurídicas y Sociales.

GUASTINI, R. (2014), Interpretar y argumentar (trad. de Silvina Álvarez), Madrid: Centre d’Estudis Polítics i Constitucionals.

MARTÍNEZ ZORRILLA, D. (2010), Metodología jurídica y argumentación, Madrid: Marcial Pons Ediciones Jurídicas y Sociales.

PINO, G. (2021), L’interpretazione nel diritto, Torí: Giappichelli.

TARELLO, G. (2013), La interpretación de la ley (trad. de Diego Dei Vecchi), Lima: Palestra Editores.