Entre la ciència i la política: l’Antropocè com a repte per al segle XXI

L’antropocè com a concepte-diagnòstic evidencia l’acceleració sense precedents dels canvis d’origen antropogènic a escala planetària, revelant les fronteres ecològiques del planeta i desafiant tant els models de desenvolupament hegemònics com els fonaments culturals de la modernitat. Aquests desafiaments no són només ecològics, sinó també normatius i polítics, ja que qüestionen els marcs reguladors tradicionals i exigeixen noves formes de governança.

A principis d’aquest segle, la comunitat científica dedicada a l’estudi del sistema Terra va proposar el concepte d’antropocè com una nova època geològica —l’època actual—, argumentant que els humans ens havíem convertit en la principal força de canvi al planeta. Per exemple, l’expansió d’activitats com el turisme internacional, el consum d’aigua, la desforestació, la urbanització i l’ús de fertilitzants i del transport han alterat el clima, els oceans i els ecosistemes a escala global (figura 1). Aquestes accions han provocat un augment exponencial dels gasos d’efecte hivernacle (com el diòxid de carboni, l’òxid nitrós i el metà), l’escalfament de la superfície terrestre, l’acidificació dels oceans, la degradació de la biosfera i la saturació de nitrogen en zones costaneres, entre altres impactes. Aquests canvis, accelerats des de la dècada de 1950, amenacen els sistemes de suport vital del planeta en superar la seva capacitat d’adaptació (Steffen et al., 2015).

Figura 1. Els denominats gràfics de la gran acceleració, és a dir, les tendències de 1750 a 2010 per a indicadors socioeconòmics (en taronja) amb tres divisions: els països de l’OCDE, els anomenats BRICS i la resta del món; i indicadors del sistema Terra (en blau). Font: Steffen et al. (2015).

Des d’aleshores, el concepte d’antropocè es va expandir a altres camps més enllà dels seus orígens, superant el control dels seus creadors. Segons la nostra perspectiva i els nostres interessos, fins i tot pot resultar irrellevant que la Unió Internacional de les Ciències Geològiques, una de les institucions clau dins d’aquella comunitat científica, rebutgés recentment oficialitzar aquesta època. Com a concepte-diagnòstic (Svampa, 2019), l’antropocè continua sent útil per comprendre com passem de ser una espècie més a una potència geològica capaç d’alterar el curs del planeta.

En aquest sentit, dins de les ciències socials i humanes, l’antropocè pot ser vist, almenys, com una influència intel·lectual en expansió, una provocació ideològica i una obertura a noves maneres de veure el món (Lorimer, 2017). En primer lloc, la seva proliferació intel·lectual prové, sobretot, de la idea de la “fi de la naturalesa” com un espai intocat per l’acció humana, la qual cosa tradicionalment havia estat una base important en el moviment ambientalista (Lorimer, 2017). Aquest qüestionament provoca un debat sobre el futur del planeta després d’aquesta “fi”, la qual cosa també té implicacions polítiques i legals, com els drets de la naturalesa i la gestió de les àrees protegides. A més, potser pel fet de despertar un interès “infantil” similar al que tenim per temes com els fòssils, els dinosaures i la ciència-ficció, l’antropocè ha generat noves formes de conversa i creativitat més enllà dels enfocaments tècnics i més esperats sobre la sostenibilitat o la biodiversitat. Per exemple, s’està consolidant com un fil conductor en l’emergent camp interdisciplinari de les humanitats ecològiques, que uneix científics, filòsofs i artistes a fi d’integrar perspectives diverses per comprendre i abordar l’agreujament de la crisi socioecològica planetària. 

En termes més polítics i ideològics, l’antropocè provoca discussions sobre les causes i els efectes d’aquesta nova condició, reactivant debats sobre conceptes com el desenvolupament, el capitalisme, la modernitat i l’humanisme. Com assenyala Svampa (2019), és important problematitzar la idea d’un anthropos homogeni, sense considerar les responsabilitats històriques de les classes socials o els països imperialistes. A partir d’interrogants com aquests, que busquen descentralitzar la humanitat, sorgeixen una varietat d’enfocaments ideològics al llarg de tot l’espectre polític, que van des de solucions tecnològiques defensades pel “bon antropocè” (Lorimer, 2017) fins a crítiques que suggereixen, per exemple, que la societat capitalista o la societat de consum són les principals responsables dels canvis planetaris, i es proposen respectivament els termes capitalocè i fagocè (Bonneuil & Fressoz, 2016), entre d’altres. Aquestes perspectives conviden a una reflexió profunda sobre les arrels de l’antropocè i proposen una visió més matisada que aborda tant els problemes estructurals com les possibles solucions, il·lustrades a través de la justícia ecològica i climàtica. 

El fet és que algunes societats van obrir el camí cap al tan somiat “progrés”, promovent i difonent automàticament “l’estil de vida americà” de forma gairebé universal (Bourg, 2013). No obstant això, l’optimisme d’enfocaments com el bon antropocè i la geoenginyeria planetària ignora la complexitat i la inestabilitat del planeta, la qual cosa impedeix tals desenvolupaments. L’antropocè, per part seva, exigeix canvis profunds en la manera com percebem, entenem i habitem el planeta. Per això, és necessari repensar les relacions entre els éssers humans i la naturalesa, buscant un model més integrat, en el qual les persones siguin més conscients de la seva interdependència amb els sistemes ecològics i geològics (Vieira & Florêncio, 2022). Inspirades principalment en filosofies indígenes i orientals, i en avenços científics d’avantguarda com la física quàntica, aquestes noves aproximacions qüestionen els fonaments de les civilitzacions modernes i proposen una visió de l’antropocè que reconeix la vulnerabilitat humana i la nostra connexió amb un planeta impredictible, reconsiderant la jerarquia entre humans i no humans (Vieira & Florêncio, 2022). 

En l’àmbit del dret i la ciència política, l’antropocè planteja desafiaments sense precedents per a les estructures normatives i institucionals heretades de la modernitat, les quals van ser dissenyades en un context de relativa estabilitat socioambiental i amb una visió antropocèntrica del món. En el present, aquestes estructures resulten insuficients per abordar problemes que transcendeixen fronteres, generacions i espècies. Qüestions com la governança ambiental participativa, que busca incloure comunitats locals i pobles originaris en la presa de decisions, els drets de la naturalesa, que reconeixen el valor intrínsec de les espècies i els ecosistemes, i la justícia ecològica com una visió integral que combina la distribució equitativa dels recursos, el reconeixement d’identitats i sabers, la participació efectiva en la presa de decisions i l’enfortiment de les capacitats, destacant la interconnexió entre els humans i la naturalesa i la seva rellevància per a totes les formes de vida, emergeixen com a respostes innovadores per repensar les lleis i les polítiques en un món marcat per aquesta nova època. Així, l’antropocè no és només un diagnòstic científic, sinó una crida a una transformació profunda en la manera com legislem, governem i distribuïm les responsabilitats al segle xxi. Aquest canvi implica no només adaptar les institucions existents, sinó també qüestionar els paradigmes que les sustenten, promovent un enfocament més integrador, equitatiu i resilient davant dels desafiaments socioecològics globals.

Referències

*Briana Bombana és investigadora postdoctoral EDCP/UOC, i lidera el projecte “Més enllà de la por a les gavines al litoral català: Explorant les relacions entre humans i no humans a l’Antropocè”, sota la mentoria de Gabriela Fauth i Pep Vivas-Elias.

Bonneuil, C., & Fressoz, J.-B. (2016). The Shock of the Anthropocene. Verso.

Bourg, D. (2013). “Anthropocène, apocalypse et parousie ?”. Socio-Anthropologie.

Lorimer, J. (2017). “The Anthropo-scene: A guide for the perplexed”. Social Studies of Science, 47(1), 117-142. https://doi.org/10.1177/0306312716671039

Steffen, W., Broadgate, W., Deutsch, L., Gaffney, O., & Ludwig, C. (2015). “The trajectory of the Anthropocene: The Great Acceleration”. The Anthropocene Review, 2(1), 81-98. https://doi.org/10.1177/2053019614564785

Svampa, M. (2019). “Antropoceno. Lecturas globales desde el Sur” (E. C. de la F. de F. y H. de la U. N. de Córdoba, Ed.).Vieira, P. F., & Florêncio, R. D. (2022). “Reverência pela vida: por uma contracultura ecocêntrica no antropoceno”. Revista Internacional Interdisciplinar INTERthesis, 19(1), 1-21. https://doi.org/10.5007/1807-1384.2022.e90095