El declivi del Procés i l’auge del catalanisme identitari

Catalunya serà cristiana o no serà, podem llegir a la façana del monestir de Montserrat. Aquesta frase lapidària s’atribueix a Torras i Bages. A La tradició catalana (1913), argüeix: “Ens trobem amb una Catalunya espiritualista i cristiana; matar-li l’esperit és matar-la a ella mateixa; reforçar son esperit és augmentar sa potencia, fer sa acció més viva i fecunda. A Catalunya la va fer Déu, no l’han feta els homes; els homes sols poden desfer-la; si l’esperit de la pàtria viu, tindrem pàtria; si mor, morirà ella mateixa.”

Així continua el bisbe catalanista unes pàgines més endavant: “Potser no hi ha cap altra nació tant entera i sòlidament cristiana com fou Catalunya. L’infusió de la gràcia divina es feu en una raça forta, entenimentada i activa, per lo qual l’element humà, fecundat per aquell element diví, produí una virtut i energia que’s desenrotllà en una organització resistent i armònica. (…) Mes l’activitat dèu ésser educada; i la de la nostra raça fou governada i dirigida, fou fomentada i educada, desde que’s pot dir poble català, per l’Iglesia, qui l’engendrà en les ombrívoles valls del Pirineu. Tot-hom diu que Ripoll és el breçol de Catalunya (…)”.

Ha plogut molt des de llavors. Els catalans són menys cristians, i el catalanisme cada vegada està més deslligat del cristianisme. Però la història no és lineal, sovint fa vaivens. Ripoll ara és bressol d’un catalanisme identitari, temorós d’allò foraster. Els atemptats del 2017, protagonitzats per immigrants musulmans residents a Ripoll expliquen part de l’emergència d’Aliança Catalana, un partit que es conjura per “salvar Catalunya” tot defensant la independència, els costums del país, les polítiques immigratòries a favor dels catalans i la mà dura contra el radicalisme islàmic.

Les eleccions catalanes del 12 de maig indiquen que els partits i les preferències polítiques identitàries guanyen pes. Es consolida Vox i entra una vox catalanista al Parlament de Catalunya. Catalunya i el catalanisme experimenten, doncs, fenòmens similars als dels entorns polítics de referència. A Occident, el fonamentalisme o fanatisme islàmic preocupa. Controlar la immigració en favor de la seguretat està de moda. La immigració és, segons l’Eurobaròmetre, un dels temes més importants que afronta la Unió Europea. Les darreres eleccions europees aparentment ho corroboren.

A Catalunya, la literatura especialitzada assenyala una forta relació entre les posicions en immigració dels partits polítics i llurs concepcions de la nació. En efecte, no sorprèn que la concepció de la nació condicioni la posició política respecte de la immigració. Però també podria ser que les intuïcions, percepcions o experiències relacionades amb la immigració modelin o perfilin la concepció de la nació. És a dir, el tot pot influir sobre la part i, alhora, la part sobre el tot.

El sorgiment d’Aliança Catalana també és fruit de la frustració d’un sector del moviment independentista. El sentiment popular de derrota enfront d’Espanya i d’engany per part dels partits i líders tradicionalment independentistes pot explicar part del tancament o replegament nacional. Altrament dit, mentre l’independentisme no aconsegueixi alçar fronteres estatals, el nou independentisme identitari pretén alçar fronteres ètniques.

De fet, els líders del Procés van pregonar un nacionalisme liberal, un republicanisme plurinacional o cosmopolita i un sobiranisme d’arrel democràtica i popular. A grans trets, el Procés va potenciar els aspectes cívics del nacionalisme català en detriment dels més ètnics. Això responia a raons filosòfiques i estratègiques. Vegem-ho.

Tal com he defensat en altres textos, un argument filosòfic podria ser el següent: a fi de protegir les minories i prevenir la perpetració d’injustícies futures, convé ser restrictiu davant de demandes secessionistes vinculades a nacionalismes predominantment ètnics, identitaris o il·liberals. Aquests nacionalismes solen ser menys tolerants, oberts i inclusius que el nacionalisme liberal, el qual procura en contraposició:

• usar la persuasió en comptes de la coacció per a promoure una llengua, cultura i identitat nacional comuna o compartida
• respectar altres trets, sentiments i clams nacionals, inclosos aquells que qüestionen l’esmentada identitat comuna o compartida
• concebre la comunitat nacional de manera àmplia per a fer-la més inclusiva de la diversitat
• entendre la nació com a procés històric en contínua evolució i no pas de manera essencialista i estàtica
• evitar les connexions amb una genètica, genealogia, religió o filosofia particular
• vertebrar més la nació a partir d’estructures o institucions nacionals que no pas a partir d’un caràcter nacional
• convidar persones i comunitats nouvingudes a integrar-se en aquestes estructures i redefinir conjuntament el sempre controvertit caràcter nacional

Pel que fa a les raons estratègiques, es volia convèncer Espanya, Europa i el món que la independència de Catalunya no era un projecte ètnic, racista, tribal, religiós ni excloent, ans una demanda democràtica per a crear un nou estat respectuós amb el pluralisme i la diversitat. Dins de Catalunya, calia convèncer els no nacionalistes catalans que el Procés respectaria i reconeixeria els seus trets i sentiments d’identitat, inclosa la llengua espanyola.

En una societat tan mestissa com la catalana, amb un fenomen migratori tan potent en termes demogràfics, es fa difícil de preveure que una aposta independentista-ètnica aconsegueixi l’aval d’una majoria democràtica clara. Al fet que bona part de la població de Catalunya o dels seus ancestres ha nascut fora de Catalunya, s’hi suma el desús del català enfront d’altres llengües com ara l’espanyol, l’anglès i l’àrab.

En tot cas, convé distingir la qüestió sobre si el nacionalisme que inspira la demanda secessionista és o no és ètnic de la qüestió sobre si el suport a la independència depèn o no de factors ètnics. El fet que factors ètnics com ara el lloc de naixement, l’origen dels progenitors o els usos lingüístics familiars siguin rellevants a l’hora d’explicar qui vol la independència no determina que el nacionalisme que la inspira sigui ètnic. Aquesta rellevància estadística és una qüestió descriptiva que no necessàriament s’ha de convertir en una qüestió normativa o programàtica.

Tanmateix, com que aquesta connexió és ben possible, ha estat explotada per l’unionisme. En efecte, vincular el Procés i els seus líders amb el supremacisme, la xenofòbia, el narcisisme, l’egoisme econòmic i el victimisme històric fou una potent arma unionista. Contra aquestes acusacions, tal com argumenta l’informe “Un biaix etnicista en la política catalana?”, el Procés va “domar” el perill de la “bèstia” identitària tot evitant que l’independentisme fes “plantejaments etnicistes o essencialistes”.

El declivi del Procés pot comportar, doncs, un retrocés del seu projecte de liberalització d’un nacionalisme tradicionalment i potencialment ètnic. Un cop l’independentisme català deixa d’estar davant del focus d’atenció, és possible que aflorin sentiments latents i arrelats. Encara més quan el discurs oficial o oficialista ha estat dominat per una mena de progressisme de cara a l’aparador. No sembla pura casualitat que la davallada del Procés a les urnes coincideixi amb l’arribada de l’independentisme identitari al Parlament de Catalunya. La fera ja mostra les dents.

Sense un aparell estatal propi, és difícil que una nació petita pugui integrar en el seu si una quantitat significativa de persones i comunitats immigrants. A falta de perspectives realistes d’aconseguir un estat independent, resulta fins a cert punt comprensible que el nacionalisme minoritari es tanqui o reclogui. A fi de contrarestar això, es podrien acordar unes condicions raonables per a l’exercici de l’autodeterminació externa i, per a fer la secessió menys convenient o atractiva, cedir a la nació minoritària poder real d’integració cultural, incloses competències en educació i immigració.

Ara que la delegació de les competències sobre immigració a Catalunya està damunt la taula, el cas del Quebec pot resultar especialment rellevant: 

Ever since the Quiet Revolution and the accompanying nationalist political mobilization, immigration has been at the forefront of many political skirmishes with Ottawa. No less than three major agreements have been negotiated between Quebec and Ottawa: Andras-Bienvenue (1975) which confirmed a role for Quebec in the selection of immigrants; Cullen-Couture (1978) which established a role for Quebec in the selection process abroad along with a series of criteria specific to Quebec; McDougall-Gagnon-Tremblay (1991) that gave Quebec the upper hand in the selection process. Mireille Paquet argued that this new deal gave Quebec “a complete devolution of immigration settlement services to the province and the transfer of a quasi-majority of immigrant selection powers”. In sum, all of these negotiated agreements contributed to recognizing Quebec’s special status in the country. Indeed, the 1991 agreement confirmed that Quebec formed a “distinct society” in Canada.

El Quebec té la facultat exclusiva (sole responsibility) pel que fa a la selecció d’immigrants destinats a aquesta província mentre que el Canadà té la facultat exclusiva sobre l’admissió d’immigrants a tal província, estipula l’article 12 de l’esmentat acord de 1991 entre el govern federal i el provincial. En aquest sentit, el mateix precepte estableix rotundament que el Canadà no admetrà cap immigrant al Quebec que no compleixi els criteris de selecció del Quebec. Aquest acord intergovernamental, segons la seva exposició de motius, pretén que la integració d’immigrants asseguri la identitat diferenciada del Quebec.

El cas del Quebec també pot resultar d’interès en un altre sentit. Després que l’opció sobiranista fregués però no arribés al 50% dels vots en el referèndum de 1995, sembla que una part significativa del moviment sobiranista quebequès abraçà un nacionalisme menys obert o liberal, per no dir “un nacionalisme d’essències identitàries”.