Una batalla en la guerra de l’aigua

Aigües Ter Llobregat (ATLL), empresa encarregada del subministrament d’aigua en alta a una part molt important del territori català, ha estat durant l’última dècada una de les peces clau en el debat sobre la gestió dels serveis públics. La seva privatització, les sentències judicials que van revertir aquest procés i les indemnitzacions milionàries que s’han derivat, han posat de manifest la fragilitat jurídica i política que pot tenir la gestió d’un recurs tan essencial com l’aigua.

Una privatització qüestionada des del seu inici

L’any 2012, en un context marcat per la crisi econòmica i la pressió sobre els comptes públics, la Generalitat de Catalunya va optar per privatitzar la gestió d’ATLL. Aquesta decisió es va justificar amb l’argument de garantir l’eficiència del servei i obtenir ingressos immediats per a les arques públiques. El concurs públic va ser adjudicat a un consorci liderat per Acciona, amb una oferta de prop de 1.000 milions d’euros per a gestionar ATLL durant 50 anys.

El procés de privatització va estar envoltat de polèmica des del principi, iniciant-se un període de litigiositat que s’allargaria una dècada fins a la seva resolució. Així mateix, el procés de licitació, des del seu inici fins a la finalització d’aquest, va estar contextualitzada en les eleccions autonòmiques i, la signatura de l’acord d’adjudicació es va produir abans que l’Òrgan Administratiu de Recursos Contractuals de Catalunya (OARCC) resolgués, qui ho va fer el 2 de gener, un dia després de l’inici de l’execució del contracte.  

En essència, l’OARCC a la Resolució 1/2013 considera que el grup liderat per Acciona hauria d’haver estat exclosa del procés de licitació, per no adaptar la seva proposició als plecs de prescripcions tècniques (PPT). Els PPT especificaven els “projectes que ha d’executar l’Operador durant els primers 10 anys de la concessió”. La proposta realitzada per Acciona no respectava aquest termini de deu anys, sinó que considerava l’execució de les obres en moments posteriors. Aquest termini, en tot cas, s’havia de considerar com a vinculant i, per tant, la conseqüència seria l’exclusió directa de la licitadora. 

Anul·lació judicial i retorn a la gestió pública

La batalla legal entre Acciona i Societat General d’Aigües de Barcelona (l’altra licitadora en el concurs) va acabar als tribunals.

El 22 de juny de 2015, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va dictaminar en Sentència 388/2015, en la qual es resol el recurs interposat per Acciona contra la decisió de l’OARCC, que havia exclòs la seva oferta en la licitació del servei d’abastament d’aigua Ter-Llobregat. El Tribunal estima parcialment el recurs, anul·lant l’exclusió, però manté la nul·litat de l’adjudicació del contracte, justificant que un aclariment que es va demanar dels plecs es podia considerar com a il·legítima, comportant “l’anul·lació de l’acte d’adjudicació atenent el fet que les parts no van poder formular les seves proposicions amb el coneixement de causa exigible d’acord amb els principis de transparència, publicitat i igualtat”. Es considera, així, que aquesta modificació va generar confusió entre els licitadors sobre la vinculació del calendari d’obres. 

Contra aquesta sentència s’interposà recurs de cassació davant del Tribunal Suprem, qui resolgué per Sentència 276/2018 de 21 de febrer de 2018 l’assumpte. El Tribunal Suprem, acollint-se a l’argumentari del TSJ de Catalunya, confirma la decisió del tribunal català, concloent que un aclariment administratiu va modificar il·legítimament el plec de condicions, generant confusió entre els licitadors, vulnerant-se així els principis rectors de la contractació pública. 

Com a conseqüència, la Generalitat va haver de recuperar la gestió directa d’ATLL, aspecte que ho va fer mitjançant el Decret Llei 4/2018, de 17 de juliol. Aquesta situació va implicar un gir institucional i financer important pel govern català. La reversió va ser complexa: calia garantir la continuïtat del servei, readaptar l’estructura administrativa i gestionar un escenari jurídic de gran incertesa. Es van haver de revisar contractes, reestructurar equips tècnics i definir un nou model de governança per a una empresa que tornava a ser 100% pública.

Aquest retorn a la gestió pública va ser, per a alguns sectors polítics i socials, una victòria simbòlica. Diverses plataformes en defensa de la gestió pública de l’aigua van considerar que la reversió demostrava la viabilitat d’un model no mercantilitzat, més transparent i centrat en el bé comú. Tanmateix, altres veus advertien de les dificultats de garantir una gestió eficient sense la professionalització i els recursos tècnics i financers que, teòricament, aportava la col·laboració publicoprivada.

Indemnitzacions i conseqüències econòmiques

Un dels aspectes més delicats va ser l’impacte econòmic del litigi. La Generalitat havia ja comptabilitzat els ingressos futurs de la concessió per equilibrar el seu dèficit, una pràctica qüestionada pels organismes de control. Amb la nul·litat del contracte, es van activar una sèrie de demandes i processos d’arbitratge per tal de compensar Acciona per les inversions ja realitzades i pels danys derivats de la resolució anticipada.

El 2024, la Generalitat va pagar 365 milions d’euros a un fons que havia adquirit els drets d’Acciona, en una operació que es va fer pública mesos després de ser formalitzada. Aquest pagament, realitzat amb un Govern en funcions, va generar una forta polèmica parlamentària i mediàtica. Diversos grups polítics van criticar la manca de transparència i la gestió opaca d’un tema de tanta rellevància financera.

Aquestes compensacions han tingut també efectes sobre la percepció ciutadana de les privatitzacions. Molts es pregunten com pot ser que, després d’un fracàs reconegut pels tribunals, siguin les arques públiques qui hagin de fer front als costos. La paradoxa de pagar per desfer una mala decisió política ha posat en dubte la responsabilitat amb què es prenen determinades decisions en l’àmbit de la gestió pública.

Reflexions sobre la gestió dels serveis públics

El cas d’ATLL transcendeix el marc administratiu i esdevé un cas d’estudi sobre com es gestionen els serveis essencials en situacions de crisi i sota pressió financera. Més enllà del debat ideològic entre gestió pública o privada, aquesta situació posa en relleu la importància de disposar de mecanismes de control eficients, d’un marc jurídic clar i d’una planificació estratègica que tingui en compte els riscos a mitjà i llarg termini.

Cal preguntar-se si la privatització de serveis essencials pot garantir realment una millor eficiència, o si en determinats casos és preferible un model de gestió directa però professionalitzada. També queda pendent una reflexió sobre com es prenen decisions polítiques en moments de dificultat econòmica i com es poden blindar els interessos col·lectius davant de decisions precipitades, partidistes o mal planificades.

Aquest cas obliga a replantejar el paper dels serveis públics en un context de canvi climàtic i escassetat de recursos. Aigües Ter Llobregat ha estat l’escenari d’un conflicte jurídic, econòmic i polític que ha deixat empremta en la governança pública de Catalunya. El seu cas mostra com la manca de previsió i la pressa poden tenir conseqüències greus i duradores

L’aigua és un recurs cada cop més estratègic, i la seva gestió requereix criteris ambientals, de sostenibilitat i d’equitat que sovint no encaixen amb la lògica empresarial de maximització del benefici.

El futur de la gestió de l’aigua, i de molts altres serveis essencials, dependrà de la capacitat de les institucions per aprendre dels errors del passat i construir models més resilients, participatius i transparents. El cas d’ATLL, amb totes les seves ombres i lliçons, pot esdevenir un punt d’inflexió si es transforma en una oportunitat per repensar el servei públic com una eina de cohesió i de justícia social.