L’aprofitament de les xarxes de subministrament i sanejament per a la generació d’energia hidroelèctrica

En un context global de lluita contra el canvi climàtic i transició cap a fonts d’energia renovables, la generació d’energia hidràulica a partir dels fluxos dels sistemes urbans de subministrament i sanejament d’aigua potable s’alça com una solució innovadora i sostenible. Aquesta proposta, recollida a la Llei 7/2021, de 20 de maig, de Canvi Climàtic i Transició Energètica (d’ara endavant, LCCTE), pretén impulsar el binomi aigua-energia com a eix central de les estratègies de descarbonització. Tot i això, el seu desplegament es veu condicionat per un marc jurídic poc clar, tècnicament restrictiu i amb escassa força vinculant.

L’article 7.3 de la LCCTE, on s’estableix la mesura d’aprofitament, estableix: 

“Al objeto de avanzar en nuevos desarrollos tecnológicos en materia de energías renovables y contribuir al logro de los objetivos previstos en la ley se promoverá, para usos propios del ciclo urbano del agua, el aprovechamiento para la generación eléctrica de los fluyentes de los sistemas de abastecimiento y saneamiento urbanos, siempre condicionado al cumplimiento de los objetivos de dichos sistemas cuando sea técnica y económicamente viable”.

Aquest precepte estableix que es “promourà” la generació elèctrica a través de l’aprofitament dels fluxos d’aigua del cicle urbà, sempre que sigui tècnica i econòmicament viable i no comprometi els objectius del servei, però sense imposar cap obligació concreta. Tal com exposa Ezquerra Huerva, aquest mandat és retòric i superflu, ja que no estableix drets subjectius ni accions administratives exigibles, i deixa la seva implementació en mans de la voluntat política dels gestors públics. A més, limita l’ús de l’energia generada als “usos propis del cicle de l’aigua”, descartant explícitament la possibilitat d’injectar l’energia sobrant a la xarxa general.

Aquest autoconsum restringit redueix dràsticament l’atractiu econòmic de la mesura. La normativa sembla haver rebutjat, fins i tot durant el tràmit parlamentari, propostes que apuntaven a integrar l’energia produïda al sistema elèctric general. La seva redacció final reflecteix una aposta tímida i ambigua per la descarbonització. Aquesta opció d’autoconsum restringit, sumada a la manca d’incentius clars, fa que molts municipis no considerin viable la inversió necessària.

Hi ha obstacles significatius perquè aquesta mesura es materialitzi. D’una banda, la prioritat fonamental de qualsevol gestor del cicle urbà de l’aigua és garantir el subministrament a la població. Desviar recursos cap a la generació d’energia podria comprometre aquesta funció essencial. D’altra banda, la viabilitat econòmica d’aquests projectes dependrà de si poden generar prou energia per a alimentar tota la xarxa de subministrament. Això seria possible únicament en grans municipis, la qual cosa limita l’aplicació d’aquesta mesura a nuclis urbans de gran mida. 

L’ús de l’aigua per a la generació d’energia hidràulica està subjecte a una sèrie de condicionants legals que no poden passar-se per alt. Dos dels més rellevants són la prevalença del subministrament d’aigua sobre altres usos i la possible consideració d’aquesta activitat com una iniciativa econòmica municipal.

La priorització dels usos de l’aigua 

Respecte del primer, la legislació espanyola atorga una clara prioritat al subministrament d’aigua a la població davant de qualsevol altre ús, incloses activitats industrials o de producció d’energia. Aquesta jerarquia d’usos establerta a l’article 60 del Reial Decret Legislatiu 1/2001, de 20 de juliol, pel qual s’aprova el text refós de la Llei d’Aigües, situa el subministrament d’aigua a la població com l’ús prioritari, seguit pel regadiu i els usos industrials per a la producció d’energia elèctrica. En aquest sentit, qualsevol iniciativa energètica ha de demostrar que no interfereix amb la qualitat, continuïtat i suficiència del servei d’abastament.

Aquest principi de prevalença assegura que el subministrament d’aigua a la població no es vegi compromès en favor d’altres interessos. L’article 7.3 de la LCCTE reforça aquesta idea en condicionar l’aprofitament dels fluxos dels sistemes de subministrament per a la generació d’energia al “compliment dels objectius d’aquests sistemes”. En altres paraules, si la generació d’energia elèctrica interfereix amb el subministrament d’aigua potable, la mesura no podrà dur-se a terme. Aquest principi, però, podem considerar que és del tot raonable des del punt de vista del servei públic. Més, si tenim en compte l’emergència climàtica i la situació de sequera viscuda aquests últims mesos, on s’ha de prioritzar el consum humà. 

La iniciativa pública municipal i la necessària tramitació procedimental

D’altra banda, és necessari plantejar si la producció d’energia hidràulica a partir dels fluxos dels sistemes de subministrament constitueix una activitat que s’ha de considerar com a “iniciativa econòmica” dels municipis.

La Constitució espanyola, a través de l’article 128.2, permet a les administracions públiques exercir la iniciativa en activitats econòmiques i reservar certs serveis o recursos que es considerin essencials. Això es reflecteix a la Llei 7/1985, de 2 d’abril, Reguladora de les Bases del Règim Local, a l’article 86, el qual habilita a les entitats locals a desenvolupar activitats econòmiques. Tanmateix, després de la reforma operada per la Llei 27/2013, de 27 de desembre, de racionalització i sostenibilitat de l’Administració Local, van introduir-se nous requisits, com el compliment de l’estabilitat pressupostària i la sostenibilitat financera, a més de justificar l’impacte de l’activitat en el mercat i la Hisenda local.

Aquestes modificacions han complicat la intervenció dels municipis en l’economia, tot afectant la seva autonomia i a les potestats d’autoorganització. En el context de la generació d’energia hidroelèctrica a partir del sistema d’aigua urbà, es planteja si aquesta activitat ha de seguir el procediment previst en l’article 86 de la norma bàsica local, atès que es tracta d’una activitat econòmica.

La generació d’energia és una activitat econòmica, per més que es faci per autoconsum. Això obliga les entitats locals a justificar-la a través d’un expedient complet que acrediti la seva viabilitat tècnica, sostenibilitat financera i impacte sobre la competència. Aquest requisit afegeix complexitat i pot actuar com a desincentiu, especialment per als municipis més petits o amb menys capacitat administrativa. 

Si un municipi decideix generar energia a partir dels seus sistemes hídrics, haurà de justificar aquesta activitat econòmica mitjançant un expedient que demostri la seva viabilitat i utilitat pública, tal com es preveu al Reial Decret Legislatiu 781/1986, de 18 d’abril, pel qual s’aprova el text refós de les disposicions vigents en matèria de Règim Local. La producció d’energia, malgrat que quedi limitada a l’autoconsum sense excedents, és considerada com una activitat econòmica. 

Reflexió final 

No hi ha dubte que l’aprofitament dels fluxos d’aigua dels sistemes de subministrament —i sanejament—, així com els de les plantes de tractament i estacions de bombeig, podrien jugar un paper clau en la transició energètica. Aprofitar aquest recurs ajudaria no només a disminuir la dependència de fonts d’energia més contaminants, sinó també a fomentar un model més sostenible de gestió dels recursos hídrics.

El marc normatiu actual, encapçalat per la Llei 7/2021, de 20 de maig, de Canvi Climàtic i Transició Energètica promou, però no obliga, a les autoritats locals a aprofitar aquests fluxos d’aigua. La manca de concreció en les mesures impedeix que aquesta font d’energia s’aprofiti plenament, quedant limitada a situacions en què sigui tècnica i econòmicament viable —com, d’altra banda, resulta obvi—.

Tot i les dificultats legals enunciades —i d’altres que podrien trobar-se—, hi ha experiències internacionals que demostren la viabilitat de la mesura. La ciutat de Portland, als Estats Units, va implementar el sistema LucidPipe, desenvolupat per Lucid Energy Inc., que permet instal·lar turbines dins de les canonades d’aigua per generar electricitat sense afectar el flux del subministrament, ni en quantitat ni en qualitat. Aquesta tecnologia, que funciona sense necessitat de grans salts d’aigua ni embassaments, sinó amb la força de la gravetat, ha demostrat ser rendible i ecològica. La mesura de l’article 7.3 de la LCCTE no es tracta d’una quimera. No obstant això, per poder-se implementar en la majoria dels municipis, resultaria imprescindible que l’energia generada pogués aprofitar-se per altres usos, més enllà de servir als serveis del cicle integral de l’aigua. 

Referències bibliogràfiques

Díaz Jover, M. (2024). Nuevas fuentes para actuales problemas. El suministro de agua como productor de energía renovable. Cuadernos de Derecho Regulatorio, 2, 149-161.

Ezquerra Huerva, A. (2024). Aspectos jurídicos de la producción de energía hidroeléctrica en las redes de abastecimiento y saneamiento de aguas. En J. Tornos Mas (dir.). Observatorio del ciclo del agua 2023 (pp. 279-311). Cizur Menor: Aranzadi.