Ángela Chapman: “La perspectiva de gènere tracta de repensar les ciutats des de la proximitat, la diversitat i la inclusió”

Ángela Chapman és arquitecta graduada per la Universitat Femenina del Sagrat Cor (UNIFE, el Perú), amb màster de Ciutat i Urbanisme per la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), on s’ha especialitzat en la interacció de l’espai públic des d’una perspectiva de sostenibilitat i equitat de gènere. Amb el seu TFM titulat “Evaluación del Plan Maestro del Centro histórico de Lima desde la perspectiva de género“, ha rebut el premi al millor TFM amb perspectiva de gènere, atorgat per la Unitat d’Igualtat de la UOC. Parlem amb ella sobre la importància de la perspectiva de gènere en la planificació urbana i sobre els principals desafiaments per aconseguir ciutats més inclusives.

Per què és tan important la perspectiva de gènere en l’ordenament territorial i la planificació de les urbs?

L’ordenament territorial i la planificació urbana són processos que estructuren el funcionament de les ciutats i regulen la distribució de recursos, oportunitats i serveis. No obstant això, lluny de ser neutrals, han reflectit i reproduït històricament desigualtats econòmiques, socials, ambientals, tecnològiques i polítiques. Les decisions en aquests àmbits determinen qui accedirà a un habitatge digne, a espais públics segurs, a sistemes de mobilitat eficients o a infraestructures de qualitat, per la qual cosa incorporar aquest enfocament en el desenvolupament de les ciutats és important per abordar-les des d’una mirada crítica que garanteixi una vida urbana sostenible. 

Més enllà d’una qüestió d’equitat, la perspectiva de gènere tracta de repensar les ciutats des de la proximitat, la diversitat i la inclusió, i de promoure espais mixtos, accessibles i segurs que enforteixin la cohesió social i el benestar col·lectiu.

Quina va ser la troballa que consideres més important de la teva recerca?

El pla mestre del centre històric de Lima (PMCHL) presenta una integració deficient de la perspectiva de gènere. Si bé incorpora valors del paisatge urbà històric alineats amb aquesta visió, en la pràctica continua apostant per un enfocament conservacionista basat en models tradicionals com la Carta de Venècia i les Normes de Quito. Aquests marcs, amb una visió eurocentrista, no responen a les dinàmiques socials, culturals i econòmiques de Lima, on la conservació del patrimoni requereix un enfocament més contextualitzat i participatiu. En tractar la conservació com una tasca exclusivament tècnica, exclou el coneixement dels qui habiten el centre històric, la qual cosa afecta l’apropiació de l’espai i la sostenibilitat del patrimoni. A més, la seva narrativa patrimonial pot reforçar rols de gènere i jerarquies preexistents, amb la qual cosa es perpetuen desigualtats en l’ús de l’espai urbà.

Queda molt per fer…

La restauració de monuments històrics en el centre històric s’ha prioritzat sense una visió integral que consideri el seu entorn, usos mixtos, densitat habitacional o espais públics inclusius, de manera que se n’ha limitat la vitalitat urbana. Exemple d’això és la recuperació de places, encara percebudes com a insegures a causa de la falta d’activitats diverses, horaris flexibles i equipaments adequats per a diferents grups. Aquesta conservació patrimonial, desvinculada d’enfocaments de gènere i benestar comunitari, no millora la qualitat de vida en un context d’alta vulnerabilitat, amb habitatges precaris, economies informals i criminalitat. L’absència d’un pla actualitzat en més de dotze anys ha desaprofitat l’oportunitat d’integrar marcs normatius més justos i inclusius.

Quins són els canvis que haurien d’aplicar-se?

Suggereixo una integració de la perspectiva de gènere en totes les fases de l’urbanisme, des del diagnòstic fins a l’avaluació. També la incorporació d’indicadors d’equitat de gènere, que permetria avaluar com els projectes urbans responen a les necessitats de dones i grups vulnerables. Això ha d’anar acompanyat de mecanismes de participació inclusiva que assegurin la representació d’experiències diverses en la presa de decisions.

A més, la planificació ha de prioritzar la seguretat i l’accessibilitat, promovent rutes per als vianants segures, mobilitat diversa i la proximitat a equipaments essencials, com ara banys públics i infraestructura de suport a la cura. Aquests elements són clau per garantir l’autonomia i el benestar de totes les persones. Finalment, formació i transformació professional: no n’hi ha prou amb augmentar la presència de dones en rols tècnics i de presa de decisions si no s’integra aquest enfocament en la pràctica. És essencial involucrar les escoles d’arquitectura, els col·lectius ciutadans i els gestors urbans. 

Sota la teva experiència, quins són els principals desafiaments per aconseguir ciutats més inclusives i accessibles des d’una perspectiva de gènere ara mateix?

Un dels principals reptes és la persistència d’una planificació urbana androcèntrica, que històricament ha dissenyat les ciutats sota criteris que responen principalment a les necessitats dels homes. Això es reflecteix en la segregació d’usos residencials, comercials i laborals, sense considerar altres formes de treball i vida de diversos col·lectius, així com en la priorització del transport privat sobre el públic.

Les infraestructures de transport, com ara rutes i horaris d’autobusos, solen ignorar les dinàmiques del treball reproductiu i les responsabilitats de cura que assumeixen majoritàriament les dones, i limiten el seu accés a serveis essencials i oportunitats econòmiques. Així mateix, el disseny de l’espai públic a la regió continua sent hostil per a moltes persones, especialment dones i nenes. Parcs, places i carrers són escenaris freqüents d’assetjament i agressions físiques o sexuals, facilitades per la falta d’il·luminació, l’absència de mobiliari urbà adequat i un disseny que afavoreix el trànsit vehicular per sobre de la seguretat per als vianants.

A més dels que esmentes, hi ha més desafiaments similars?

Sí. Un altre desafiament és la precarietat habitacional, especialment en el cas de dones soles amb fills, que constitueixen la major part de les llars monoparentals i que assumeixen el rol de caps de família. La falta d’habitatges segurs i accessibles no solament limita la seva autonomia, sinó que també les exposa a majors riscos de vulnerabilitat i exclusió social. Per abordar aquesta problemàtica, és necessari impulsar models d’habitatge que responguin a les dinàmiques actuals, com ara habitatges col·laboratius amb espais compartits, llars dissenyades específicament per a famílies monoparentals, habitatges intergeneracionals que promoguin el suport mutu i unitats adaptades per a persones amb mobilitat reduïda.

En aquest sentit, es requereix actualitzar la formació a les escoles d’arquitectura i reformular la normativa, per tal d’assegurar que els principis d’equitat i inclusió es reflecteixin en el disseny i la planificació de les ciutats.

Has participat en fòrums internacionals sobre urbanisme equitatiu. Quines tendències o enfocaments innovadors destacaries en la planificació urbana amb perspectiva de gènere?

La necessitat d’incorporar la perspectiva de gènere des de la formació acadèmica. Les facultats d’arquitectura i urbanisme són els primers espais d’aproximació a la disciplina, al Perú encara no s’integra aquest enfocament dins de la malla curricular. En contrast, països com l’Argentina i el Brasil han avançat en aquest aspecte, i s’han consolidat com a referents a la regió. També destaquen iniciatives concretes impulsades per polítiques públiques. A Xile, s’han desenvolupat instruments com ara guies i manuals d’urbanisme feminista per a governs locals i sobre la perspectiva de gènere en les obres d’infraestructura urbana i espais públics, que busquen orientar la planificació i el disseny urbà amb un enfocament inclusiu. A Bogotà, les illes de la cura dins del pla d’ordenament territorial són un model que mereix seguiment per avaluar el seu impacte en el temps, però que ja planteja una visió clara: atendre la ciutadania des de la diversitat i les cures.

Una altra tendència rellevant és la promoció de programes d’habitatge intergeneracional, que no solament aborden l’accés a l’habitatge, sinó també l’aïllament, i que enforteixen la cohesió social a través del suport mutu entre diferents generacions. Aquests models internacionals ofereixen referències valuoses per a la regió i demostren que la planificació urbana amb perspectiva de gènere no solament és possible, sinó necessària per construir ciutats més equitatives i sostenibles.

Com a docent, quines eines o metodologies consideres clau per formar les noves generacions d’urbanistes en sostenibilitat i equitat?

Per a mi, és fonamental que l’aprenentatge en urbanisme es produeixi a partir de l’experiència, combinant l’experimentació individual i la construcció col·lectiva del coneixement. Per això, recorro constantment a metodologies com els recorreguts urbans, les caminades exploratòries i les cartografies col·lectives. Aquestes eines permeten un acostament sensorial a l’espai, i fomenten l’observació de dinàmiques urbanes, interaccions i usos de l’espai públic.

A més, generen converses de carrer, promouen el diàleg obert i el pensament crític a partir de l’anàlisi i la reflexió. Així mateix, considero essencial vincular les problemàtiques locals amb conflictes urbans en altres territoris. Ampliar la perspectiva cap a un àmbit global permet als futurs arquitectes i urbanistes comprendre el seu rol enfront de desafiaments com les migracions, els desplaçaments forçosos, l’accés a l’habitatge o la crisi climàtica, temes que moltes vegades queden relegats en la formació acadèmica tradicional.

En el marc de l’11 de febrer, Dia de la Nena i la Ciència, quin missatge els donaries a les joves interessades en l’urbanisme i la planificació de ciutats?

L’urbanisme és una eina poderosa per transformar el nostre entorn perquè les ciutats són el cor de les nostres comunitats. Són els espais on vivim, treballem, ens relacionem i creixem. I si bé s’enfronta a desafiaments complexos, la ciència i la tecnologia en evolució constant ens brinden eines per abordar-los.

A les joves interessades en aquesta disciplina, els diria que es mantinguin sempre curioses i actualitzades, que explorin noves tendències i eines, però sense perdre de vista l’essencial: la creativitat, l’empatia i la passió pel que fan. L’urbanisme no només tracta de construir edificis o carrers, sinó també de dissenyar espais on les persones puguin prosperar, on la diversitat sigui celebrada i on la qualitat de vida estigui al centre de les decisions. Escoltar la comunitat és clau, sobretot els qui històricament han estat marginats o exclosos. Les seves veus poden aportar perspectives valuoses que enriqueixen qualsevol projecte.

I, finalment, que no tinguin por a l’error o a l’experimentació. Aprendre implica provar, ajustar i seguir endavant. Que s’envoltin de referents que les inspirin i motivin, però, sobretot, que confiïn en la seva capacitat per generar canvis reals a les seves ciutats i en les vides de les persones.