Amnistia: els arguments de política criminal

El dia 13 de novembre de 2023 es va presentar al Congrés de Diputats una proposició de llei d’amnistia, la tramitació de la qual ja ha començat. Tot i que s’han publicat moltes aportacions al debat sobre la legitimitat jurídica i l’oportunitat política d’aquesta iniciativa (dictàmens, articles d’opinió i declaracions col·lectives de juristes), hi ha alguns arguments de política criminal que no he trobat ni a la llarga exposició de motius de la proposició ni a les opinions publicades. 

No expressaré aquí cap opinió sobre si aquesta amnistia pot ser bona o dolenta per a Catalunya o per a Espanya. Aquesta és una qüestió en què cadascú es posicionarà segons quina sigui la seva idea d’Espanya o de Catalunya, els seus afectes i desafectes i la seva intuïció o experiència política. Tampoc no entraré en la qüestió de si el Parlament pot dictar una llei d’amnistia en el marc constitucional vigent. És majoritària la posició favorable entre els experts en Dret constitucional i en Dret penal i els arguments són prou coneguts, a parer meu, convincents. Una altra cosa és el control de constitucionalitat que pugui fer-se sobre el contingut concret de la llei. 

Hi ha un ampli consens, també, en el fet que el poder de dictar amnisties té uns límits: un Parlament no pot amnistiar crims internacionals (genocidi, crims de guerra o delictes de lesa humanitat), ni violacions greus de drets humans. En aquest sentit, s’ha pronunciat el Tribunal Europeu de Drets Humans (a més del Tribunal Interamericà). També susciten un ampli rebuig les anomenades autoamnisties, en què els qui han comès delictes des del poder fan ús del poder legislatiu per eludir les responsabilitats. 

En l’exposició de motius de la proposició de llei hom vincula el sentit de l’amnistia a la necessitat de superar conflictes polítics i socials i a la voluntat de millorar la convivència i la cohesió social. Crida l’atenció la justificació de l’amnistia en la necessitat d’eliminar algunes circumstàncies que provoquen desafecció de les institucions estatals (en referència implícita a una part rellevant de la població de Catalunya), que la continuació dels processos pendents podria mantenir o fins i tot incrementar. Aquí hi apareix el que no han advertit molts dels qui, des de la voluntat de defensa d’Espanya, han reaccionat de manera primària (inevitable recordar la frase d’Antonio Machado “en España de cada diez uno piensa y nueve embisten”) contra una mesura que es pot veure com un intent de tancar el procés independentista. Una ràpida mirada a les xarxes socials permet adonar-se que això sí que ho ha advertit una part de l’independentisme, desafecte, de manera creixent, dels partits que fins fa poc l’han representat, i que critica la rendició a canvi del perdó de les penes.

És difícil deslligar l’amnistia de la sentència del Tribunal Suprem d’octubre de 2019 contra els líders independentistes i de decisions posteriors, com els indults o la supressió del delicte de sedició. Podem observar, si ens fixem en les opinions publicades dels juristes, que, en general, els qui es van mostrar crítics contra la sentència (molts d’ells contraris a la condemna per sedició i per malbaratament) són ara favorables a l’amnistia, de la mateixa manera que s’hi oposen els qui van fer una valoració positiva de la sentència.

Arguments penals i criminològics sobre la llei d’amnistia

Fets aquests comentaris inicials, és hora de referir-me als arguments penals i criminològics que no apareixen a l’exposició de motius. En vull destacar quatre: 

1. La vinculació de l’amnistia a la necessitat de la pena. En un estat democràtic, la pena té essencialment una finalitat preventiva i les necessitats de prevenció estan subjectes a l’evolució de la vida social. Normalment, no es planteja la conveniència de recórrer a una llei d’amnistia respecte a la delinqüència convencional, més o menys estable, però les coses són ben diferents quan l’Estat es troba davant d’un llegat de delictes vinculats a l’esclat d’un conflicte social, especialment si són delictes relacionats directament amb un conflicte polític. Quan la conflictivitat disminueix i la probabilitat de comissió de nous delictes també, una amnistia s’emmarca en la lògica de l’evolució de les necessitats preventives i oposar-s’hi radicalment només s’explica des d’una mentalitat retributiva. Més si l’amnistia pot contribuir a consolidar la reducció de la conflictivitat i té uns límits, com l’exclusió de delictes de sang o que hagin comportat violacions de drets fonamentals.
   
   
2. El segon argument parteix de l’anterior i té relació amb la gestió de recursos escassos. El nombre de processos judicials, administratius i comptables derivats de l’acció del sistema judicial i altres òrgans estatals derivats dels fets de 2017 i 2019 és molt elevat, amb alguns processos força complexos a causa de l’existència de múltiples persones investigades. Té sentit que l’Estat decideixi prioritzar aquells processos en què les necessitats preventives siguin, actualment, més rellevants. L’estat de congestió de l’administració de justícia és prou conegut i cal recordar que algunes institucions (sovint incompreses) com la prescripció del delicte tenen, com un dels fonaments, la gestió de recursos escassos.
   
   
3. El tercer argument té relació amb el que en la doctrina penal s’ha conegut tradicionalment com a “pena natural”. Les persones que han escapat de l’acció de la justícia i són a l’estranger des de fa sis anys han patit les conseqüències negatives que això comporta, que podrien equiparar-se a una expulsió o un desterrament, a més de no haver-se pogut presentar a càrrecs públics. Es podrà dir que aquest desavantatge no és equiparable al fet d’haver estat un temps a la presó, però qui cregui que les penes de presó imposades als líders enjudiciats van ser excessives acceptarà que els anys passats fora del país han estat una pena natural fins i tot més aflictiva que la que podrien representar penes com una multa o una inhabilitació.
   
   
4. L’últim argument té relació amb què la proposició de llei introdueix elements de simetria en els delictes amnistiats, incloent-hi també els delictes comesos per funcionaris de policia que van ordenar o practicar actes, fins i tot violents, contra les persones que es manifestaven al carrer, per al que hi ha processos judicials oberts. Aquests elements dificulten que la llei pugui ser interpretada com una barroera “autoamnistia”. Alhora, la inexistència d’un consens més ampli fa difícil que la simetria pugui ser interpretada en el context d’una dinàmica de reconciliació, com la que pot trobar-se en processos similars duts a terme en altres països.

L’argumentació des de la política criminal racional pot resultar poc útil per a determinar les decisions dels actors polítics i socials, però és una aportació que hem de fer des de l’àmbit acadèmic. El debat seguirà i el Tribunal Constitucional haurà de decidir enmig d’un ambient de tensió política i emocional. Ja sabem que el punitivisme té un fort component emocional, com també ho té tot allò que té relació amb els conflictes d’identitats.