L’ortodòxia fiscal a la Unió Europea va per barris
15/07/2025
El passat 5 de juliol va fer deu anys del referèndum en què es va preguntar al poble grec si acceptava les condicions imposades per la Troika (Comissió Europea, Banc Central Europeu i Fons Monetari Internacional), per fer front a la crisi del deute que patia Grècia. De com es va “resoldre” aquella crisi se’n pot extreure alguna lliçó amb relació a l’escenari actual de militarització de la Unió Europea.
La participació en el referèndum va ser del 62,5% i el resultat va ser favorable al No en un 61,3%. Aquest resultat portava a pensar en l’obertura de negociacions per un nou memoràndum que impliqués la fi de l’austeritat o, al contrari, la sortida “voluntària” de Grècia de l’euro. Però la cosa va anar per un altre camí. El govern grec va presentar el 15 de juliol, un paquet de reformes i retallades encara més exigents que les rebutjades a la consulta del 5 de juliol, que va ser aprovat pel parlament grec, amb el suport de l’oposició i el vot en contra d’alguns diputats dissidents del partit del govern. L’ortodòxia fiscal s’havia imposat. En contraprestació, pocs dies després, els Estats membres de la Unió Europea van aprovar un finançament total de quasi 100.000 milions d’euros per tres anys, en forma de nous préstecs.
Deu anys després, la situació a Europa es caracteritza per un creixement real proper a zero i una ràtio mitjana de deute públic sobre el PIB que ha passat de situar-se entorn del 65% l’any 2007 a estar per sobre del 90% el 2024. I això malgrat el compromís amb l’austeritat i les dues expansions implementades, el Quantitative easing de Mario Draghi per reanimar l’economia després de la crisi del 2008-2009 i el pla de recuperació per la pandèmia del 2020.
El cas d’Alemanya, la primera potència econòmica de la Unió, és especialment significatiu. A hores d’ara, és l’únic país del G7 que ha registrat dos anys consecutius de recessió, a causa del col·lapse del seu model de creixement basat en les exportacions i de la pèrdua de l’energia barata procedent de Rússia.
Els països de la Unió Europea necessiten doncs nous “estímuls” públics, ja que, en temps d’incertesa, els estalviadors tendeixen a acumular diners en lloc d’invertir-los. L’opció escollida ha estat la despesa militar. La Comissió Europea va proposar el març de 2025 el Pla ReArm Europe 2030, que té per objectiu dedicar més de 800.000 milions d’euros per al 2030 a despesa en defensa, finançada íntegrament amb préstecs. Això faria duplicar aproximadament la despesa militar en “defensa” de la UE en els cinc anys, passant del 2,5% del PIB al 5%.
Estrictament, aquesta opció topa amb l’obstacle de les normes fiscals establertes per garantir el bon funcionament de l’euro, aquelles mateixes normes que es van exigir a Grècia l’any 2015. Però sembla que els conflictes geopolítics i la suposada amenaça de guerra han ofert un argument polític convincent per permetre que els dèficits anuals dels Estats puguin superar el 3% del PIB i l’endeutament públic el 60%.
Alemanya, tradicionalment el principal defensor de l’ortodòxia fiscal i monetària, ha introduït una esmena constitucional que faculta el seu govern per endeutar-se “el que calgui” per salvaguardar la seguretat. Per la seva banda, el Banc Central Europeu ha relaxat el seu objectiu fundacional de mantenir la inflació “just per sota” del 2%, substituint-ho pel de “a mitjà termini”. Si la seguretat nacional està en joc, la virtut de l’austeritat cedeix davant la virtut superior de mantenir-nos fora de perill.
Alhora, per legitimar aquesta despesa enfront de l’opinió pública, es presenta com una inversió que estimularà el creixement econòmic. La presidenta del BCE, Christine Lagarde, va defensar en una entrevista a la BBC el març de 2025, que la inundació de liquiditat que suposarà el rearmament serà un estímul per la innovació i la productivitat i, per tant, també pel creixement econòmic.
En aquesta línia, alguns han vist en la decisió una mena de “keynesianisme militar”. Però com afirma Robert Skidelsky, el biògraf més important de Keynes, si bé és cert que l’economista de Cambridge defensava que en una situació d’estancament era millor malgastar que no gastar —la guerra és un cas clàssic de despesa malbaratadora a gran escala—, es mostrava partidari de “malgastar” en altres coses, com infraestructures, innovació per usos civils, escoles o hospitals.
En conclusió, la crisi grega de 2015 va mostrar que quan determinats països i governs s’enfronten a crisis de deute, la posició és inflexible i se’ls força a recórrer a polítiques econòmiques d’austeritat, que van des de baixades de salaris fins a reduccions de la despesa social, privatitzacions i augment de determinats impostos. En canvi, quan són altres els països que, en situació de recessió, necessiten afrontar polítiques expansives, es troben els arguments que justifiquen i permeten relaxar les normatives i les disciplines fiscals que calgui.
