Negacionisme climàtic i ficció: una oportunitat comunicativa?

El dia 26 de març es celebra el dia mundial del clima, un dia assenyalat per a “generar consciència i sensibilitzar a les persones mundialment sobre la importància i influència del clima, així com l’impacte del canvi climàtic sobre l’home”. Aquest dia es celebra des del 1992 i sorgeix de les iniciatives generades en el marc de la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic del 1994, dos anys després de la segona Cimera de la Terra que va tenir lloc a Río de Janeiro.

Així, tot i que a finals d’octubre hi ha específicament un altre dia internacional per a lluitar contra el canvi climàtic, el d’ara és més de l’estratègia continuada per a conscienciar i informar, abans del que seria pròpiament l’època d’emergència climàtica en la qual ens trobem. En aquest article ens plantegem de quina forma les pel·lícules, sèries i documentals tenen un paper en aquesta estratègia de conformació d’un estat d’opinió al voltant del canvi climàtic. 

Efectivament, si ara miréssim de fer un llibre com els de la col·lecció “Filmografías esenciales” de l’Editorial UOC, coordinado por el profesor Jordi Sánchez-Navarro, director dels Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació, sobre pel·lícules ecologistes o que tracten d’una forma o altra el canvi climàtic, ens trobarem que en els darrers 15 anys se n’ha incrementat el número.

De la mateixa forma que es fa en el gènere literari, podríem parlar de ficció climàtica (climate fiction, en lloc de ciència ficció). Així, doncs, com en molts altres àmbits, el contingut mainstream per a ajudar a entendre, pair i tenir consciència, el pas previ per a poder acceptar i promoure el canvi. El cinema evoluciona amb la societat.

Dins d’aquesta visió de continguts per al gran públic, entrarien perfectament els dos relacionats amb Al Gore. Per als qui no el recordin, Al Gore ha estat una de les persones més influents a nivell mundial en diversos dels seus papers com a polític. Abans de ser vicepresident de Bill Clinton (1993-2001) ja va tenir un paper destacable (tot i que no va inventar Internet, com alguns rumors deien que havia dit) en el desenvolupament de les llavors autopistes de la informació. Després de perdre les eleccions davant George Bush Jr. va passar a ser un activista de l’ecologisme. Així, el documental An inconvenient truth (2006) esdevé un dels principals avisos que no anàvem bé. El 2007, Gore rebia el Premi Nobel de la Pau. 14 anys després, un nou documental, An inconvenient sequel: Truth to Power esdevenia una nova mostra en el seguiment dels acords de París 2016.

Si la importància dels documentals per a generar estat d’opinió sempre han tingut rellevància, caldria recordar en aquest sentit un documental desinformatiu que justament el que pretenia era deslegimitar el consens científic al voltant del canvi climàtic, tot presentant tota una sèrie de científics que n’eren contraris. Cal tenir en compte que, sobretot als Estats Units, existeix una forta tradició, mediàtica, de lobby i amb potència econòmica que s’han dedicat sistemàticament a negar la major que de vegades semblen contradictoris: o no hi ha dades que avalin el canvi climàtic (i, per tant, no cal fer res), o aquest no és culpa de l’activitat humana (i per tant no cal fer res). El cim d’aquesta visió es va trobar durant el govern de Donald Trump i els grups de poder i d’interès que li donaven suport. Doncs bé, el documental, estrenat també el 2007 s’anomenava significativament The Great Global Warming Swindle , la gran farsa de l’escalfament global.  

A banda dels documentals, una de les eines que sovint han ajudat més a generar un missatge en relació al canvi climàtic, ha estat les pel·lícules que emprant la distopia, la visió més pessimista o les imatges més cridaneres han volgut posar sobre la taula els efectes del clima sobre la vida humana. A destacar sobretot la pel·lícula The Day After Tomorrow (2004) i el seu final impactant. El canvi climàtic, ara ja emergència climàtica, s’ha instal·lat ja en l’imaginari com quelcom que pot tenir lloc. Malauradament, seguim pensant que és reversible amb poc esforç. 

En el procés com a societat de relació i aprenentatge en relació amb el canvi climàtic i mentre encara hem de digerir una pandèmia (i també la infodèmia provocada per la desinformació), ens va arribar la pel·lícula Don’t Look Up (2021), una joia on es tocaven molts dels problemes de la societat (i dels mitjans de comunicació, reconeguem-ho), on el negacionisme científic esdevenia a la vegada relat i resistència al canvi, que impedia canviar les coses i apartava a la ciència de l’espai central dels decisors polítics quan més necessària és per a argumentar i ajudar a decidir el que haurem de fer en els pròxims anys per a revertir-ho.

Sens dubte, la sàtira en què a voltes es converteix l’argument permet posar-nos en el mirall d’allò que no ens agrada: l’espectacle dels problemes, les xarxes socials com a judici immediat, i també veure com la ciència s’interpreta com un vector de ciència. Si abans de la Il·lustració semblava que la ciència semblava lluitar contra la fe i la religió, el negacionisme científic relacionat amb el canvi climàtic fa semblar que la ciència pretén lluitar contra el benestar i el creixement econòmic. I aquest és un encert del seu missatge al qui cal combatre, que de res no serveix el guany a la curta i la pèrdua a la llarga.

En conclusió, en la reflexió al voltant del clima i l’emergència climàtica, els continguts audiovisuals compleixen el seu objectiu de fer pensar, reflexionar i fins i tot via l’humor caracteritzar un moviment que pretén, en nom del fals progrés aturar canvis que facin sostenible la vida humana al planeta. Aquests ajuden a arribar al màxim de gent i permeabilitzin el que ha de canviar. No podem dir que no ve d’un dia, i menys si és l’internacional. Aprofitem-lo.