Maternitats al cinema espanyol contemporani: navegant entre el sacrifici, el desig i l’opressió

El cinema espanyol ha experimentat una transformació notable en la representació de la maternitat en les últimes dècades. No obstant això, aquest canvi no s’ha d’interpretar com l’aparició de noves maternitats que reemplacen els antics models, sinó més aviat com una diversificació en la representació de l’experiència de maternar.

El cinema contemporani, especialment el dirigit per dones i/o des d’una perspectiva feminista, està ampliant les narratives sobre la maternitat per reflectir-ne la complexitat i visibilitzar-ne les tensions i contradiccions. A través d’aquestes noves narratives, s’ha qüestionat, per exemple, l’ideal de la mare sacrificada i abnegada, que tantes hores de metratge ha ocupat al llarg de la història del cinema, i s’han revelat les realitats diverses de moltes dones en el seu rol de mares.

La diversificació de la maternitat al cinema espanyol

En pel·lícules com ara Mi vida sin mí (Isabel Coixet, 2003), Todos están muertos (Beatriz Sanchís, 2014), Estiu 1993 (Carla Simón, 2017), Ama (Júlia de Paz, 2021), La maternal (Pilar Palomero, 2022) o Mamífera (Liliana Torres, 2024), les cineastes no presenten models alternatius de maternitat, sinó que obren l’espectre de les representacions explorant les diferents maneres en les quals les dones viuen i experimenten l’embaràs, el part, la criança i altres processos associats. Aquestes pel·lícules exploren la maternitat des de diferents prismes a fi d’abordar no només les renúncies que comporta, sinó també les emocions contradictòries, les pressions socials i les lluites per l’autonomia d’aquestes dones que, entre moltes altres coses, també maternen.

Per exemple, a Mamífera es representa una dona que s’ha d’enfrontar tant a les expectatives familiars com als seus propis dubtes sobre el desig de ser mare. L’obra posa en primer pla les cures, el desig matern i les friccions que sorgeixen en exercir una maternalització lliure de les expectatives normatives.

Un altre cas imprescindible és el del personatge d’Anne (Sarah Polley), protagonista de Mi vida sin mí, d’Isabel Coixet, que davant l’angoixa de saber que una malaltia la separarà aviat de les seves filles, s’ocupa de garantir que el seu llegat com a mare perduri per diferents vies, mentre intenta viure plenament tot el que no vol deixar incomplet respecte de la seva pròpia existència. En aquest cas, la maternitat no és només sacrifici, sinó també un lloc efímer, com la pròpia vida, des del qual reflexionar sobre el desig i la necessitat de ser rellevant més enllà del rol de cuidadora.

Maternitats opressives i opressores

El cinema espanyol contemporani també ha començat a representar de manera crítica les dimensions llòbregues i violentes de la maternitat. Pel·lícules com La virgen roja (Paula Ortiz, 2024) i Salve María (Mar Coll, 2024) han explorat les derives obsessives i, fins i tot, perverses que poden erigir-se des d’allò matern.

A La virgen roja, per exemple, la maternitat i la criança es mostren com un espai de control, encarnat en la relació maternofilial entre Aurora Rodríguez Carballeira i la seva filla, la intel·lectual Hildegart Rodríguez. Per la seva banda, a Salve María es presenta una visió igualment ombrívola en la qual la maternitat es converteix en una càrrega, perquè la protagonista intenta bregar amb el pes de la criança mentre s’enfronta a una depressió postpart i a les seves pròpies pors respecte a la possibilitat de fer mal al seu fill. Totes dues pel·lícules il·lustren com, de vegades, la maternitat no és només un acte d’amor voluntariós, sinó també un terreny de violència psicològica i emocional viscuda en la pròpia pell o exercida contra els altres.

Invisibilitats i carències: de la sexualitat

Malgrat els avanços en la representació de les maternitats al cinema espanyol recent, hi ha diverses dimensions que continuen sent invisibles, estigmatitzades o extremament estereotipades. Una de les principals carències en la representació cinematogràfica de la maternitat és la falta d’una perspectiva interseccional. Per exemple, la maternitat de les dones racialitzades i migrades o la de les dones amb diversitat funcional —Sorda (2025), d’Eva Libertad, segurament en sigui un bon punt d’inflexió— continuen sent pràcticament invisibles al cinema espanyol.

Un altre aspecte absent és el duel perinatal, que afecta moltes dones que han perdut les seves criatures abans o poc després del naixement. La falta de representació d’aquest duel limita la capacitat de les dones que el viuen per trobar una validació del seu dolor en l’imaginari cultural, cosa que perpetua la idea edulcorada que la maternitat sempre culmina en goig i felicitat.

En aquest context, el cinema també ha mostrat molt poc sobre altres qüestions relacionades amb la salut sexual i reproductiva, com ara l’avortament o la violència obstètrica. Encara que aquests assumptes formen part del debat públic des de fa dècades, continuen sent escassament abordats en la ficció cinematogràfica, que encara té molt a explorar respecte de com es viuen aquestes experiències i com la societat hi reacciona.

També continuen estant poc representats els diferents tipus de criança i la diversitat de formes de família. El cinema ha començat a reflectir de puntetes més històries sobre maternitats no convencionals, com ara la maternitat lesbiana, la maternitat monoparental o la maternitat adoptiva, però el tractament d’altres realitats, com les maternitats trans, les maternitats exercides dins de famílies poliamoroses o qualsevol altra que, per diverses raons, no s’ajusti als models tradicionals de mare i criança continua sent escàs.

La sexualitat durant l’embaràs i després del part també és encara un tema tabú en les pantalles, més enllà del porno. Generalment, el cinema presenta les dones com a desvinculades de la seva vida sexual una vegada que són mares o, fins i tot, durant l’embaràs. Aquesta dissociació entre maternitat i desig genera una imatge gairebé mariana de tot allò matern.

Un altre buit relacionat amb el desig o la seva absència és tot el que al·ludeix al desig matern, la qual cosa deixa de banda, particularment, les narratives d’aquelles dones que no volen ser mares o que es penedeixen d’haver-ho estat. D’altra banda, les lluites emocionals que acompanyen la infertilitat, així com la falta d’acompanyament en els tractaments, són àrees que mereixen més atenció en els relats fílmics com a via per donar visibilitat a aquestes vivències, a fi de reflectir la pressió emocional, la desesperació i les complexes dinàmiques familiars i de parella que sorgeixen en aquest context.

Per fortuna, enmig de tot aquest dramatisme, el cinema també ha començat a mostrar la cara joiosa i gaudible de maternar i criar un ésser humà. Si bé les representacions que capturen aquests moments d’alegria genuïna sense caure en la mística de la maternitat idealitzada encara són escasses, pel·lícules com ara Estiu 1993 (Carla Simón, 2017) i Cinco lobitos permeten acostar-se a aquesta experiència no només com un sisme vital, sinó també com un espai d’amor, connexió i gaudi des d’una visió realista que inclou tant les dificultats com els moments de benestar. I això demostra que criar també pot ser una experiència plaent i transformadora.

Per tant, en una societat marcada per la desigualtat i l’opressió, és crucial que el cinema continuï qüestionant les estructures normatives sobre la maternitat i n’ampliï les representacions per incloure una major varietat de perspectives i veus, a fi de mostrar tant els desafiaments i les pràctiques de resistència com les satisfaccions de ser mare o de triar no ser-ho.