Fran Moreno: “El documental busca conscienciar i mostrar la importància de la comunicació en la recuperació després d’un ictus”

Entre silencios és el títol d’un documental fet com a treball final de grau (TFG) i que aborda l’impacte de l’ictus tant en els pacients com en els seus familiars. L’autor, Fran Moreno, graduat del grau de Comunicació de la UOC, l’acaba d’estrenar. Nosaltres aprofitem l’ocasió perquè ens expliqui la seva experiència com a estudiant i com a director, i també per parlar del procés de realització del documental i de l’acollida que ha tingut.

Per què vas decidir estudiar el grau de Comunicació i per què vas optar per la UOC?

Era un tema que tenia pendent des de feia temps, una idea especialment recurrent mentre treballava en productores, poc abans de la pandèmia. Tot i que ja havia estudiat un altre grau, al mateix temps em vaig formar en diverses àrees tècniques i vaig acumular una àmplia experiència en el sector audiovisual. Amb tot aquest bagatge, sentia que em faltava una base més sòlida en conceptes que no havia explorat a fons i que donaven sentit a tot el que ja feia professionalment. Vaig triar la UOC perquè necessitava una opció flexible que em permetés continuar treballant mentre estudiava, i el seu model encaixava perfectament amb el meu ritme.

Què ha estat el més positiu o destacable de la teva experiència a la UOC?

És difícil resumir tantes vivències, però destacaria la interacció amb altres estudiants, encara que fos de manera virtual, perquè va ser molt valuosa. Estem en situacions similars i sempre arriba un moment en què necessites ajuda, i també en què la pots oferir. En el meu cas, això em va permetre crear vincles personals que encara conservo, a més de connectar amb alguns professors que fins i tot em van ajudar en l’àmbit professional. També va ser molt positiu l’ús de la plataforma virtual, que em va permetre avançar al meu ritme i aprofundir en diferents enfocaments de la comunicació, per enriquir el treball individual que feia en cada assignatura.

Què et va fer triar l’impacte de l’ictus com a tema principal per al documental?

Poc després de començar a la UOC, el meu pare va patir un ictus del qual, afortunadament, es va poder recuperar. Durant la seva estada a l’hospital, prenia notes per processar el que passava. Sense saber-ho, sentia que aquestes notes es podien convertir en alguna cosa més, potser en la base d’un projecte professional que donés sentit a tot el que havia viscut.

Quan em vaig plantejar el tema per al meu TFG, vaig recuperar aquell material i em vaig posar en contacte amb l’associació Daño Cerebral Córdoba. La seva implicació va aclarir tots els meus dubtes: conèixer la seva tasca de prop i el compromís dels seus professionals va ser clau. La història d’en Marcos i la Maribel, que em van permetre explicar-ho des de la proximitat, va ser un regal d’un valor incalculable. També vaig poder conèixer altres pacients i famílies que, amb molta generositat, van compartir la seva lluita diària. Tot això va acabar de donar forma i sentit al documental. 

Amb quin objectiu o objectius vas fer el documental?

Entre silencios busca conscienciar i mostrar la importància de la comunicació en la recuperació després d’un ictus, a més de destacar el paper essencial de familiars, cuidadors i professionals sanitaris. A través de l’enfocament documental vaig voler mostrar de quina manera la interacció humana influeix en la millora de l’estat emocional i cognitiu de les persones que passen per aquesta experiència. Alhora, el projecte dona visibilitat a una realitat poc representada en els mitjans, sovint tractada des d’un enfocament fred i estadístic. També pretén fomentar el coneixement dels senyals d’alarma, generar empatia social cap al dany cerebral adquirit i ressaltar la necessitat d’acompanyar aquests processos des del respecte, l’escolta i la preservació de la dignitat del pacient en cada etapa de la recuperació.

Quin impacte emocional va tenir l’experiència de gravar una pel·lícula amb una temàtica tan sensible?

Rodar aquest documental va ser una experiència profundament transformadora. Com que es tracta d’una vivència tan pròxima, hi va haver moments emocionalment intensos, especialment quan escoltava altres familiars i pacients expressar pors, frustracions o esperances que jo també havia viscut. Estar darrere de la càmera, intentant capturar aquestes emocions amb respecte i honestedat, em va fer més conscient del valor de cada gest i de cada paraula. Al mateix temps, el procés va tenir un aspecte reparador: em va permetre canalitzar la meva experiència i convertir-la en alguna cosa que pogués servir a altres persones. Va ser un exercici d’empatia i de connexió que va reafirmar per què vaig decidir explicar aquesta història i per què la comunicació és tan essencial en situacions de vulnerabilitat.

En el teu documental es fa referència a la importància de la prevenció. Què ens en pots dir?

La prevenció comença per escoltar el nostre cos: no hi ha ningú millor que nosaltres mateixos per detectar si alguna cosa no encaixa. Moltes persones desconeixen els factors de risc, i tenir la informació adequada és vital. Per això, cal esperar el millor i preparar-se per al pitjor. També és crucial saber com s’ha d’actuar si li passa a un familiar o a algú pròxim, perquè una reacció ràpida pot salvar vides o reduir les seqüeles. Com diuen els neuròlegs, el temps és cervell. Tenir una vida activa, alimentar-se bé, fer exercici regularment i mantenir un entrenament mental saludable —evitant la sobreestimulació digital— és clau en la prevenció. Aquest documental busca impulsar estratègies preventives i presentar un enfocament més conscient i actiu en la cura de la salut pública.

Quin és l’aprenentatge més valuós que has obtingut durant l’elaboració del documental? I el repte més gran?

Un dels aprenentatges més valuosos va ser aprendre a connectar amb les persones i crear un espai de confiança perquè compartissin les seves històries més personals. Això em va ajudar a entendre la importància de l’empatia i de l’escolta activa. El repte més gran, sens dubte, va ser trobar l’equilibri entre el fet de tractar un tema tan sensible amb el respecte necessari i el fet de no perdre la profunditat emocional que requeria. Va ser un desafiament mantenir aquest equilibri mentre es creava una narrativa honesta i commovedora.

Com han rebut el documental, els espectadors?

D’una manera molt positiva, tant per part de professionals com del públic general. Es va estrenar el 27 de març a la Diputació Provincial de Còrdova i va reunir sanitaris, representants de Daño Cerebral Córdoba, pacients, familiars i autoritats locals. La cobertura en mitjans de comunicació, incloent-hi Canal Sur i premsa escrita, n’ha afavorit la difusió i ha despertat l’interès d’ajuntaments i entitats privades per projectar-lo. D’altra banda, s’estan organitzant passis en instituts, amb l’objectiu de sensibilitzar els més joves, i s’està treballant per portar-lo a hospitals i centres especialitzats. Estem pendents de poder participar en festivals de cinema documental, amb l’esperança d’ampliar encara més l’abast del documental i continuar sensibilitzant sobre la prevenció i el suport als afectats pel dany cerebral adquirit.

Finalment, ens podries explicar quins plans de futur tens en l’àmbit professional i en el formatiu?

En l’àmbit professional, el meu camí continua lligat al fet d’explicar històries. M’interessa dirigir i desenvolupar projectes que connectin amb les persones, ja sigui en documental, ficció, publicitat, continguts per a xarxes o peces amb una narrativa cuidada. Crec en el poder de l’audiovisual per emocionar, generar reflexió, o simplement comunicar amb honestedat. Entre silencios ha reforçat aquesta vocació. Actualment, treballo en el desenvolupament d’una sèrie documental de true crime, un projecte en fase avançada que busca finançament i que representa un nou repte creatiu. En paral·lel, em vull continuar formant en narrativa, producció i direcció, per consolidar una mirada pròpia. Estic totalment obert a propostes que combinin sensibilitat, compromís i creativitat.