Cobertura de la violència de gènere: informar o sensacionalitzar?

Amb més de 4.000 feminicidis reportats a l’Amèrica Llatina el 2021, els mitjans de comunicació s’enfronten a un desafiament: informar responsablement sobre la violència de gènere. Un estudi recent de l’alumni Fabiana Sánchez Di Natale analitza la cobertura d’aquests casos i revela errors ètics importants en el tractament mediàtic al seu Treball Final de Màster.

Segons l’Observatori d’Igualtat de Gènere d’Amèrica Llatina i el Carib (OIG) de la Comissió Econòmica per a Amèrica Llatina i el Carib (CEPAL), el 2021, almenys 4.473 dones van ser víctimes de feminicidi en 29 països i territoris de la regió. Això representa com a mínim dotze morts violentes de dones per raó de gènere cada dia a l’Amèrica Llatina.

En un món on la informació flueix constantment gràcies als avenços tecnològics, els mitjans de comunicació exerceixen un paper crucial en la lluita contra la violència de gènere. La forma en què els mitjans cobreixen aquests casos pot influir significativament en la percepció pública i en la resposta social a aquest problema. No obstant això, la cobertura d’aquests casos planteja importants preguntes sobre l’ètica i la responsabilitat dels periodistes i les organitzacions mediàtiques.

Davant això, Fabiana Sánchez Di Natale, alumni peruana del màster universitari de Periodisme i Comunicació Digital: Dades i Noves Narratives de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), va centrar el treball final de màster en el tractament que donen els mitjans de comunicació a aquesta mena de situacions. De dona víctima a dona criticada. Com van fer anar alguns mitjans el cas de Gabriela Sevilla? és el títol d’aquest treball que va tenir com a objectiu principal mostrar quin paper va tenir la premsa peruana en el cas de Gabriela Sevilla, una dona de la qual es va saber que havia desaparegut una nit quan es dirigia a la clínica per tenir el seu nadó i la qual va aparèixer l’endemà sense la criatura, però amb una acusació per part de les autoritats que l’embaràs era un engany.

L’anàlisi es va centrar en la cobertura de tres mitjans de comunicació del Perú, un d’imprès, un mitjà digital i un mitjà radial, que van informar entre el 20 i el 24 d’octubre de 2022 del cas de Gabriela Sevilla, una situació que va mobilitzar tot un país per les alertes de desaparició forçada, tràfic de dones, venda d’òrgans, entre altres qüestions.

Les conclusions

L’anàlisi va demostrar que moltes vegades el que importa més és l’abast d’una publicació o una nota periodística, abans que la defensa dels drets d’una persona; d’aquí ve que la cobertura s’enfoqui a la burla, la política o la crítica. “El que va passar amb Gabriela Sevilla va poder ser una oportunitat per parlar de problemes com la salut mental al país, amb especialistes en la matèria, i per exposar casos de desaparicions de dones, però es va preferir abordar-ho per la vida privada i la morbositat”, indica Fabiana.

Cadascun dels mitjans va fer el que li va semblar més bé cridant l’atenció del públic des de diferents estratègies: es van convidar persones de la faràndula perquè hi donessin l’opinió, es va exhibir la vida privada de Gabriela, i fins i tot es va polititzar el tema.

“Com a mínim al Perú fa falta que els mitjans tinguin una especialització per tractar dels temes de violència de gènere i masclisme. Cal que tinguin un codi d’ètica en què, a més dels principis bàsics del periodisme, també s’ofereixin les pautes per a fets que involucrin assetjament, violència sexual, maltractament físic i psicològic i altres fets en els quals les dones i les poblacions vulnerables siguin les víctimes”, afirma Fabiana com a conclusió de l’anàlisi feta sobre els mitjans de comunicació del seu país. Aquesta situació pot ser extrapolada a altres regions de l’Amèrica Llatina i es pot considerar una recomanació perquè els periodistes, a més d’informar d’un fet, exposin la problemàtica que hi ha darrere de cadascun a través de xifres, recerques i experts en el tema per donar un context sobre aquest fet i mobilitzar la ciutadania cap a accions concretes.

Ètica en la cobertura

La professora dels Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la UOC Ana Bernal Triviño indica: “Als mitjans de comunicació es parla poc del que són la violència estructural i la violència institucional, que al final són les que frenen els drets d’aquestes dones. Un exemple evident són els casos de violència vicària. Hi ha mitjans que no trien de manera correcta les fonts, i això és perniciós”.

L’ètica en la cobertura de la violència de gènere és una preocupació central. Els mitjans han d’evitar la revictimització i l’ús d’estereotips que perpetuen la discriminació i, encara que al Perú hi ha molts mitjans de comunicació que disposen d’un codi d’ètica pel qual s’han de regir els seus col·laboradors abans, durant i després d’elaborar una nota periodística, un informe o un reportatge, es fa evident una absència en el com s’han de tractar els temes relacionats amb la violència de gènere.

Tenint en compte algunes de les opinions sorgides arran del treball de recerca portat a terme per Fabiana, es recomana el següent:

– Els i les periodistes no han de jutjar cap víctima de maltractament i menys revictimitzar-la. Cal anar amb compte amb el llenguatge que es fa servir.

– Sempre s’ha de buscar l’opinió d’especialistes en el tema.

– No s’ha de recórrer a qualificatius pejoratius per referir-se a una dona.

– No s’han de publicar mites ni estereotips de gènere.

– Cal protegir la identitat de la víctima.

– No es poden difondre imatges que denigrin les dones.

– No es pot indagar en detalls innecessaris de la vida personal de la víctima.

– No s’ha d’insistir a obtenir les declaracions d’una víctima de violència.

– S’ha d’obtenir el consentiment de la víctima per obtenir les seves declaracions.

– No es pot justificar la violència sota cap circumstància.

– En una notícia relacionada amb violència, s’ha de donar informació sobre els serveis de suport a la víctima.

– S’ha d’evitar fer servir expressions com ara “crim passional” o “violència domèstica”.

– Cal remarcar els assoliments de la dona de la qual es parla i no restar-hi valor amb estructures com “l’esposa de…” o “la parella de…”.

Diversos estudis han demostrat que la cobertura mediàtica pot augmentar la consciència sobre la violència de gènere i mobilitzar la societat perquè actuï. Tot i això, la cobertura no sempre és adequada i, en molts casos, les notícies sobre violència de gènere poden caure en sensacionalisme, presentant detalls morbosos que no contribueixen a comprendre el problema. Aquesta tendència pot trivialitzar el patiment de les víctimes i convertir els casos en simples espectacles mediàtics.