Crònica de la Jornada “Soledat, discapacitat i salut mental: realitats i necessitats”

El 16 de desembre es va celebrar la jornada “Soledat, discapacitat i salut mental: realitats i necessitats” en el marc de la Marató de TV3 al Palau Macaya de Barcelona. L’acte va ser organitzat per la Càtedra UOC-COCEMFE per a l’Autonomia Personal i la Salut Digital, amb la col·laboració de COCEMFE Barcelona, l’Institut Municipal de Persones amb Discapacitat de l’Ajuntament de Barcelona i DKV Salud y Bienestar.

Els trastorns de Salut Mental en augment: sensibilitzar, assessorar i actuar

El Sr. Jordi Tudela, gerent de l’IMPD de l’Ajuntament de Barcelona, va destacar la importància  de  sensibilitzar, informar, assessorar i ajudar, a que tota la ciutadania pugui comprendre la importància que tenen en aquests moments, sempre, però sobretot en aquests moments, tots el problemes relacionats amb els trastorns mentals. El Gerent de l’IMPD va fer un repàs de les conseqüències de la pandèmia, des de la modificació dels aspectes de la nostra vida quotidiana fins a la nova normalitat, marcada per una situació de molta incertesa amb la qual sembla que haurem de conviure durant un cert temps. Va remarcar també, que a  les persones que ja tenien prèviament algun problema de salut mental i alguns col·lectius especialment vulnerables de persones amb discapacitat, aquesta situació afavoreix que els components de desajustament tant individuals com socials encara siguin més importants.

En  la mateixa línia va aportar algunes dades com ara que la ciutat de Barcelona té al voltant de 153.000 persones amb certificat oficial de discapacitat, i que d’aquestes, al voltant del 22% tenen el certificat de persones amb problemes de salut mental. També, que la OMS ens està advertint que en pocs anys al voltant del 25% de la població tindrà algun tipus de problema de salut mental. Per Tudela “és tasca de tots, de la societat i les administracions, procurar que aquest estrès sigui el mínim possible i que tingui el mínim d’impacte possible en tota la ciutadania, i especialment en aquells col·lectius més vulnerables“. Finalment, va destacar l’important paper que té l’acadèmia per ajudar a les administracions a fer recerca sobre  el que està passant, prevenir el que pot passar a curt i a mig termini i donar pautes d’actuació basades en l’evidència. En aquest sentit, l’IMPD està impulsant a través de la seva adhesió a la Càtedra, la recerca sobre soledat i discapacitat que en aquests moments està en curs a la UOC.

La importància de trencar el silenci

La Sra. Montserrat Pallarès, presidenta de l’associació COCEMFE Barcelona, va començar la seva intervenció destacant la oportunitat que representava l’edició de la Marató d’enguany, dedicada a la salut mental, per tractar malalties que són invisibles, i que pel sol fet de ser-ho, per una banda, no es volen veure i per l’altra, les persones que les pateixen, quan són reconegudes, es troben amb el rebuig de la ciutadania per por. Va recordar que aquest mes de desembre es compleix un any de la constitució de la Càtedra UOC – COCEMFE Barcelona, que va néixer amb l’objectiu d’ajuntar l’acadèmia amb la societat civil i configurar l’anomenada quàdruple hèlix (societat civil, administració, indústria i acadèmia), per investigar de manera col·laborativa, quines necessitats tenen les persones amb  discapacitat i com les tecnologies poden apropar i facilitar a aquestes persones el poder gaudir del màxim d’autonomia personal possible al llarg del seu cicle vital.

La Sra. Pallarès, va fer un repàs de la trajectòria de COCEMFE Barcelona, una federació que ha complert 30 anys, que actualment compta amb més de 23 entitats de persones amb discapacitats físiques i orgàniques, i que en el seu ADN hi porta la promoció de l’autonomia personal de les persones. Va destacar que la seva missió és treballar perquè la promoció de l’autonomia personal de les persones amb discapacitat sigui un fet.  Per Pallarès, “qualsevol persona té dret a viure amb la màxima autonomia personal i no té perquè ser víctima de la discapacitat, de les traves i les barreres que l’hi imposa la pròpia societat.”

En relació amb la pandèmia, va posar l’accent en què “hauríem de ser molt conscients que amb el silenci, amb el no voler veure les persones que tenen malalties invisibles, som còmplices de que la depressió i aquestes malalties vagin creixent, així mateix com la soledat no desitjada“, també, va afegir que “durant el confinament, fa un any i mig, les persones que per edat o per patir d’altres malalties cròniques es van haver de confinar perquè eren fràgils i vulnerables, van patir por, ansietat i estrès, i que això les va obligar a estar a casa, i que sabem que això pot provar depressió i soledat no desitjada“. Va insistir en que si el s.XXI volem avançar cap a una societat que compleixi amb els objectius de desenvolupament sostenible, hem de ser capaços de posar-nos a les sabates de les altres persones, tinguin o no discapacitat, no podem pressuposar que aquella persona que no té discapacitat està bé. Finalment, va assenyalar que si volem avançar cap a una societat més amable i comprensiva, hem de canviar l’ús d’expressions com ara “anima’t”, “anima’t, tot anirà bé” per d’altres més realistes, perquè hi ha malalties que es curen i d’altres que no; fer aliances, molta sensibilització, sobretot, i posar-nos tots al cap que la discapacitat, sigui la que sigui, no farà distincions de cap tipus a l’hora d’escollir en el cos de quina persona s’introdueix.

La càtedra: una oportunitat per a fomentar la recerca en Salut Mental

El Dr. Manuel Armayones, codirector de la Càtedra per a la Promoció de l’Autonomia Personal i la Salut Digital, va destacar que quan van dissenyar la càtedra es van adonar que no disposàvem d’un consens sobre què era l’autonomia personal donat que encara no existeixen escales, no hi ha indicadors operatius que ens puguin servir per mesura el grau d’autonomia personal percebuda d’una persona. Tenim la definició, “és la capacitat de poder escollir, viure on vulguis i de la manera que es vulgui” però això cal baixar-ho a un altre nivell per saber “qui ha de fer què, incloses les persones amb discapacitat, què s’ha de fer per ser més autònom, per vèncer la soledat“. Va subratllar que estem parlant d’elements del comportament humà, de fer coses concretes, tant des de les administracions públiques com dels propis ciutadans i que això és un repte. Finalment, en relació amb el canvi del comportament, va assenyalar que d’acord amb António Guterres secretari general de la ONU, que fa pocs dies va emetre una nota tècnica dient que “no s’aconseguiran els objectius del desenvolupament sostenible del 2030 si no som capaços d’aconseguir que passin coses, que es facin coses, que algú faci alguna cosa“, han de passar coses i aquest és el repte.

Armayones, en nom del codirector de la càtedra Dr. Antonio Blanco que es va excusar, va realitzar un repàs de l’activitat de la càtedra durant l’any passat. Va destacar que s’ha fet molt treball de camp i d’investigació per obtenir coneixement que aporti valor social. Va explicar que s’ha treballat i es continua treballant encara, en una revisió en profunditat de tot el que hi ha sobre soledat, fent una gran revisió sistemàtica de la literatura científica, una revisió de la literatura gris, una revisió de les bases de dades, per saber com s’està registrant la informació sobre soledat, i fent entrevistes en profunditat en el col·lectiu. Va exposar que també s’està col·laborant amb organitzacions com DKV Integralia, en la línia de treball de soledat i ocupació per a comprendre quins són els seus factors de protecció. Va aprofitar per posar sobre la taula el treball que s’està fent en col·laboració amb COCEMFE Catalunya, fora de l’àmbit de la càtedra, en un taller d’hàbits saludables, un projecte que es vol fer créixer. Va referir-se a la col·laboració amb el projecte de la Dra. Mònica Cerdán, d’economia i empresa, per comprendre els factors de protecció de la salut mental en l’àmbit de l’oci en el col·lectiu de les persones amb discapacitat. Finalment, va presentar el blog de la càtedra inaugurat el passat 3 de desembre, remarcant que es pretén que sigui un espai col·laboratiu obert.

La Dra. Beni Gómez-Zúñiga, va presentar què ens diu la literatura científica sobre la soledat en l’àmbit de la discapacitat. Va insistir que segons els resultats obtinguts, es van plantejar que soledat i discapacitat no tenen perquè tenir una relació directe, que potser són les estructures socials, la societat, que ens condueixen a no tenir un sistema de pertinença, i que és aquest no tenir un sistema de pertinença que ens provocaria la soledat. Per això, va exposar que la seva proposta seria trencar la relació directa entre discapacitat i soledat, i pensar que potser és la societat qui imprimeix la soledat en la discapacitat. De manera que aquest hauria de ser el punt de partida per encarar les estratègies d’intervenció.

La Dra. Mònica Cerdán, va presentar casos d’experiències d’accessibilitat des de l’etnografia com a eina d’intervenció en investigació. Va destacar que l’accessibilitat és clau perquè la gent no se senti sola. En relació amb la metodologia etnogràfica va exposar la necessitat d’implicar les empreses en la investigació perquè vegin on estan les barreres i les dificultats. Va ressaltar que existeix una falta d’estudis empírics sobre aquest àmbit que representen una limitació per a la creació i la transferència de coneixement. Va exposar els projectes realitzats amb TMB, el Gran Teatre del Liceu de Barcelona, el Corte Inglés, el Monestir de Pedralbes, l’aeroport AENA/Vueling, les rutes accessibles de Les Corts i les Biblioteques de la Diputació de Girona. Finalment va destacar que faltaria poder fer que les empreses mantinguessin la continuïtat d’aquestes experiències en les seves estratègies perquè no sempre és així.

Trencar amb la visió medicalitzada de la discapacitat

El Sr. David Camps, va començar presentant la companyia DKV i la seva estratègia d’activisme de la salut. Després, va presentar l’estudi d’investigació de la fundació DKV Integralia sobre la percepció del hàbits de salut de les persones amb discapacitat física i orgànica, del qual en va destacar el seu enfocament holístic. Va remarcar que discapacitat no és sinònim de malaltia i que cal trencar la visió medicalitzada de la discapacitat. Va explicar que durant el primer any i mig de pandèmia es va veure molt aïllament i una necessitat molt important de suport emocional. Tot seguit va destacar com a factor clau per a millorar la salut, tenir un lloc de treball. Finalment, com a reflexió final va posar en relleu el paper de l’apoderament i l’autoestima en la percepció i la cura de la salut; sentir-se bé com a principal motiu per cuidar-se; la falta de força de voluntat, l’oblit o l’excessiu esforç com a barrera per a mantenir hàbits; l’augment de la despesa per les famílies que suposa la discapacitat; i l’accés a la vida social i l’oci per portar una alimentació saludable o realitzar activitat física.

Per concloure l’acte, el Sr. Jordi Tudela, resumint les intervencions va incidir en la manca de literatura i la necessitat de seguir investigant en l’àmbit de la soledat i la discapacitat. Va destacar la importància que té en la soledat tractar l’estat emocional, el contacte social, i el paper de les administracions per afavorir els ambients i els entorns que facilitin la interacció social i l’accessibilitat. Va continuar anunciant l’Estratègia Barcelona per a l’Accessibilitat, presentada el passat 3 de desembre, on es tracta de construir una ciutat diversa per a tots, amable i inclusiva, per viure i visitar. Va ressaltar que l’associació entre discapacitat i no encaixar ens hauria de fer reflexionar sobre l’exclusió però anant més enllà de la discapacitat, igualment quan es tracta de la formació de les persones, les organitzacions i les empreses, que és un tema que les administracions hauran de treballar. Finalment, va insistir en que per mirar cap al futur on ens volem projectar, probablement tindrem una societat on moltes persones necessitarem que ens entenguin i uns entorns amables per totes les persones, tinguin o no discapacitat.

Autors: Equip Tècnic de la Càtedra