Xarxes socials i partits polítics, un mirall distorsionat? 

Les crisis internes dels partits polítics afecten la seva cohesió a les xarxes socials? Aquesta és la pregunta que ens hem plantejat en un article publicat recentment a la revista Acta Politica (A distorted mirror? party cohesion in political parties’ Twitterspheres) i que forma part dels resultats del projecte de recerca ONPARTDEL (PID2019-110000GB-I00), centrat en l’anàlisi de la deliberació política a l’esfera digital dels partits polítics. 

Cal ubicar aquesta pregunta dins d’una altra qüestió més àmplia: fins a quin punt les xarxes socials reflecteixen l’estructura de funcionament dels partits polítics? Podem veure les xarxes socials com un mirall distorsionat del partit polític, com aquells miralls que podem trobar a les fires o parcs d’atraccions que amplifiquen o deformen les figures. Així, podem esperar que les xarxes socials reproduiran fins a un cert punt l’estructura i la jerarquia del partit amb totes les seves complexitats i varietats organitzatives. Per exemple, donaran un gran pes i centralitat als lideratges del partit i el seu entorn, però amb distorsions i desencaixos que poden generar tensions i fer grinyolar els engranatges, com pot ser l’emergència de nous lideratges o de veus díscoles. Una tensió evident és el xoc entre les dinàmiques de partit (que tendeixen a premiar la lleialtat i la contribució a l’esforç col·lectiu de les campanyes) i les dinàmiques comunicatives pròpies de les xarxes socials (que indueixen a formes de comunicació més lliure, personal i informal). Aquests fenòmens són una font d’interès per als investigadors. Les xarxes socials poden proporcionar informació rellevant de les dinàmiques internes de partit i—en la mesura que exposen a la llum pública informació que sovint quedava reclosa dins de l’esfera privada dels partits—ajudar-nos a entendre millor quins factors afecten els seus comportaments i evolucions. En particular, poden ajudar-nos a entreveure el joc d’equilibris entre les coalicions dominants i les faccions opositores en el si del partit, especialment amb relació a l’èxit o el fracàs davant de reptes externs clau com són els resultats electorals.

La recerca està basada en l’estudi de les xarxes de seguidors (following-follower) i de difusió de la informació (retweets) formades per una mostra de més de 4.000 comptes relacionats amb els principals partits polítics espanyols (PP, PSOE, Podemos, Cs i VOX) a la xarxa social X (Twitter). La mostra engloba diferents capes i estrats dels diferents partits, des de les elits dirigents fins a simpatitzants i militants de base entre 2021 i 2023. El període d’anàlisi coincideix amb diferents eleccions regionals (Madrid, Castella i Lleó i Andalusia), i amb l’ensorrament de Ciutadans (Cs) com a partit polític. En el disseny de les mostres es va constatar la diferència en la composició de les twitteresferes partidistes, on els partits més antics (PP i PSOE) tenen una major presència de càrrecs, sobretot intermedis, mentre que els partits nous (com Podemos i Vox) tenen una major presència de simpatitzants.   

Les troballes de l’article mostren com Cs, després d’encadenar tota una sèrie de pèssims resultats electorals, és el partit amb majors dificultats per mantenir la seva cohesió interna a les xarxes socials. L’esfera partidista de Cs experimenta una pèrdua de seguiments entre les seves bases; hi ha membres del partit que han deixat de seguir-se entre ells i la xarxa perd eficiència per transmetre informació. Es manifesta doncs una ‘sortida’ de membres i simpatitzants del partit que fan més difícil l’emergència de la ‘veu’ dins de la twitteresfera del partit. A més, el centre de gravetat de les relacions de seguiment bascula cap a l’entorn del PP. Els patrons de difusió de la informació (retweets) també mostren com la cohesió del partit comparativament s’esquerda, amb un major apropament cap a l’esfera del PP i VOX. Des del punt de vista de l’estructura de partit, aquests canvis s’intensifiquen sobretot en les parts més perifèriques i allunyades de la jerarquia del partit —singularment entre els simpatitzants—, les quals poden expressar-se més lliurement sense por a possibles represàlies. 

En definitiva, l’article revela com l’anàlisi de les traces digitals dels actors polítics en els mitjans socials, malgrat les seves limitacions i distorsions, pot ajudar a obrir la caixa negra de les relacions internes dels partits polítics. De fet, els patrons de comportament (com ara els patrons de seguiment o difusió) i els indicadors estructurals de les xarxes socials (densitat, posicions centrals, clústers) poden ajudar, per exemple, a visibilitzar les crisis internes de partit i a revelar dinàmiques que fins ara eren més difícilment accessibles per als analistes.