Sobre enquestes, electorats i el futur de la democràcia als EUA: Algunes reflexions posteleccions

Els resultats de les eleccions presidencials als EUA obren diversos interrogants. Aquí n’abordaré tres: Què ens diuen sobre (1) el paper de les enquestes, (2) la natura dels electorats i els possibles factors causals i (3) les possibles conseqüències per al futur de la democràcia als EUA.

Sobre les enquestes

Un cop més, les enquestes han estat objecte de debat. Alguns les han interpretat com un nou fracàs; altres, aquí, simplement com una altra demostració de la seva incapacitat per fer prediccions. Però la realitat és una altra. Com explica Kiko Llaneras al seu butlletí del 9 de novembre a El Pais, les enquestes no ho han fet malament. La victòria folgada de Donald Trump en els estats “swing” i en el col·legi electoral no era només un escenari perfectament plausible, sinó probable dins les previsions.

El problema està en com es llegeixen els números. Que les probabilitats entre candidats fossin similars (50%-50%) no vol dir que el resultat més probable fos un empat. Llaneras ho il·lustra amb un exemple senzill: quan llances una moneda, hi ha un 50% de probabilitat que surti cara i un 50% que surti creu, però això no implica que caigui de cantó. L’escenari més esperable era una victòria clara d’un dels candidats en vots electorals, i això és exactament el que ha passat.

La raó per esperar un resultat clar en el col·legi electoral té a veure amb com funciona el sistema electoral dels EUA. Tal com explica Andreu Paneque en aquest mateix blog, el sistema electoral majoritari té un efecte amplificador: petits moviments en els estats “swing” tenen un gran impacte al col·legi electoral. La incertesa real, com explicava Pablo Beramendi en un article recent a El País, residia en cap a on es decantarien alguns grups socials clau: els joves, les minories racials, o les dones dels suburbis. Moviments en la mateixa direcció dins del marge d’error de les prediccions (més o menys 2%) podien decantar el resultat, i això és precisament el que ha passat. Encara que les enquestes han tornat a subestimar el vot per Trump, aquest cop ho han fet amb més precisió.

Sobre la natura dels electorats i els possibles factors causals

En un dels seus darrers llibres, Achen i Bartels (2016), dos reputats politòlegs dels EUA, carreguen contra la visió clàssica de l’electorat. Aquesta assumeix individus racionals que prenen decisions més o menys informades, ja sigui mirant al futur (vot prospectiu) o al passat (vot retrospectiu). En contraposen una altra visió, més ajustada a la recerca en psicologia experimental, l’economia conductual i els seus propis estudis sobre opinió pública: la d’individus poc informats i sense ideologia, que es mouen per lleialtats de grup, partidisme i subjectes a biaixos cognitius.

Això planteja el següent dubte respecte a com hem d’interpretar aquests resultats. Hem d’assumir que els votants han tingut raons per votar a Trump com en la visió clàssica? O, al contrari, com suggereix la visió alternativa, hem de creure que l’electorat s’ha mogut per identitats de grup, partidisme, i falses percepcions, tot això exacerbat per la polarització i un entorn de baixa qualitat informativa?

Val a dir que en la post elecció s’han proposat arguments que recolzen les dues visions. Per exemple, dos dies després de les eleccions l’acadèmic i expolític liberal canadenc, Michael Ignatieff, en una entrevista en La Vanguardia, atribuïa els resultats a la negligència del partit demòcrata, a qui acusava d’haver desatès des de feia massa temps les creixents desigualtats. Des de la lògica d’aquest argument, la classe treballadora hauria tingut bones raons per abandonar el partit demòcrata i votar a Trump. En una versió més sofisticada formulada per economistes se suggeria que el vot a Trump es podria explicar pel tipus de preferències de la classe treballadora respecte a les polítiques distributives. Mentre que les classes menys educades tindrien una preferència per polítiques de predistribució (salaris mínims més alts, proteccionisme i sindicats més forts), les més educades s’inclinarien per polítiques de postdistribució (impostos i transferències). Altres explicacions en aquesta mateixa línia suggereixen que l’augment del vot a Trump entre els Latinos es podria explicar per la major diversificació dels temes que preocupen a aquest col·lectiu.

Al costat d’aquestes explicacions, però, hi ha estudis i dades que qüestionen la visió clàssica i racional dels votants. Per exemple, en un experiment d’enquesta fet per YouGov, on es preguntava als participants per les seves preferències sobre 100 polítiques de Harris i Trump a cegues, una majoria de votants de Trump, segons el Washington Post, preferia les polítiques de Harris. En la mateixa línia, amb la reelecció de Trump, en qüestió de cinc dies, la percepció sobre l’economia d’una majoria de republicans va passar de ser negativa a molt positiva (el mateix a la inversa va passar amb els demòcrates però no en la mateixa proporció). Aquests estudis obren la porta a explicacions d’un altre tipus, com les que posen l’accent en els baixos cognitius, el pobre ambient informatiu i la vulnerabilitat dels electors a la desinformació.

Caldrà molta més recerca i amb aproximacions innovadores per determinar el pes que han tingut els factors “racionals” i “no racionals” en les decisions de vot que han produït aquests resultats. 

Sobre el futur de la democràcia

Finalment, quines poden ser les conseqüències d’aquests resultats pel futur de la democràcia als EUA? Aquí sovint es barregen dues dimensions de la democràcia, la substantiva i la procedimental, que cal distingir. 

Des de la dimensió substantiva, es pot considerar que el programa de Trump posa en perill la democràcia perquè atempta contra drets fonamentals. Per exemple, promeses com les deportacions massives d’immigrants o les restriccions al dret d’avortament atempten contra principis democràtics i drets bàsics. El seu estil comunicatiu, basat en l’insult i la mentida sistemàtica, també erosiona el dret a una informació veraç i impedeix un debat democràtic saludable.

Aquests valors ens poden repugnar, els podem considerar contraris a principis democràtics bàsics, fins i tot podem pensar que amenacen la supervivència de la democràcia a llarg termini en soscavar alguns dels seus principis bàsics. Però, com argumenta Przeworski, mentre hagin estat seleccionats respectant les regles i els procediments de la democràcia no podem deixar de considerar-los democràtics.

El perill real de l’elecció de Trump està més aviat en el seu atac als procediments democràtics, que garanteixen que demà els perdedors puguin ser els guanyadors. M’explico. El que fa tolerable avui pels votants del partit demòcrata els valors que defensa Trump és que en el futur poden esperar desfer-se’n. Si Trump elimina aquesta possibilitat, també elimina la possibilitat que el conflicte entre valors es resolgui de forma pacífica, que és l’essència de la democràcia.

En el passat, Trump ha donat sobrades proves que no accepta els resultats de les eleccions quan ell surt perdedor. En el futur, és probable que utilitzi el seu poder per assegurar que no tornarà a perdre. En aquest sentit, ja ha amenaçat amb la persecució dels seus enèmics polítics. També, ha anunciat la destitució de 50.000 funcionaris per reemplaçar-los per fidels, el que compromet la neutralitat de l’administració i les institucions federals.  

En suma, el perill real no són els valors de Trump per més que ens puguin repugnar, sinó la seva capacitat per qüestionar el mecanisme que permet que els perdedors d’avui siguin els guanyadors de demà. Aquesta és la veritable amenaça que planteja el seu retorn al poder. Serà aquesta una de moltes alternances més al govern als EUA?