Responsabilitat Social Corporativa, drets humans i litigació transfronterera

“Un camí de moltes rajoles defectuoses i difícils de seguir, Dorothy“

L’assumpte que s’aborda en aquestes línies és de gran rellevància pel seu impacte social, econòmic i legislatiu: la relació entre la responsabilitat social corporativa (RSC-diligència deguda) i la tutela dels drets humans per actes realitzats per empreses. Un assumpte que, cada vegada amb més intensitat, té un gran interès social. Han passat gairebé dues dècades des que el professor John Ruggie va publicar el seu important informe sobre Human Rights and Corporate Social Responsibility, el conegut Ruggie Report: Promotion and protection of all Human Rights, Civil, Political, Economic, Social and Cultural Rights including the right to development (2008). 

En l’informe, el professor Ruggie ja va posar en relleu la relació intrínseca entre els drets humans i les activitats transfrontereres de les empreses que tinguessin impacte sobre aquests drets, la qual cosa podia generar infraccions greus, i la necessitat de buscar remeis efectius contra aquestes infraccions en l’àmbit transnacional i domèstic o local. Era de les primeres vegades que es feia esment de la relació entre la responsabilitat social corporativa (RSC) de les empreses (operadors juridicoprivats) i la tutela dels drets humans en un organisme internacional com les Nacions Unides. I també la primera vegada que existia la necessitat d’incloure mecanismes eficaços de tutela per prevenir o denunciar. En paraules del professor Ruggie: PROTECT, RESPECT AND REMEDY.

Aquest informe pot i, des del meu punt de vista, ha de considerar-se el punt de partida per entendre la importància de l’objecte d’anàlisi i els seus molts problemes de regulació.

No obstant això, i malgrat la cada vegada més extensa literatura i supòsits transnacionals de RSC i la tutela dels drets humans en l’àmbit de la litigació transfronterera (tant des de l’enforcement públic com del privat), continuem sense donar resposta amb normes que tinguin mecanismes eficaços de tutela des de l’enforcement privat als milers de víctimes que hi ha al voltant del món per infraccions massives als drets humans per part de les empreses. Tenint en compte que els supòsits que es plantegen en aquest àmbit tan delicat són de naturalesa jurídica molt variada (infraccions a drets laborals, econòmics, fonamentals com la vida, genocidis, al medi ambient, contra els drets dels nens, etc.), és cert que en països com els Estats Units, hi ha una norma federal que es diu The Alien Tort Statute, que ha estat debatuda en la seva aplicació per a infraccions greus a drets humans comeses per particulars duts a terme per empreses en tercers Estats, en casos relativament recents com l’assumpte Kiobel (Kiobel v. Royal Dutch Petroleum Co., 569 U. S. 108 [2013]).

La raó és que el món del compliance normatiu per a les empreses és un dels més variats, en canviar molt d’una jurisdicció a una altra. En particular, a la Unió Europea és encara més complex, si es consideren totes les obligacions legals que tenen tots els operadors juridicoprivats que operen en el mercat interior europeu, sobretot en els mercats digitals. Aquestes obligacions s’han incrementat amb el desenvolupament de la IA. O ho faran cada vegada més. Per això, les empreses cada vegada tenen més obligacions normatives per complir, i sense un bon assessorament jurídic en cada jurisdicció on estiguin duent a terme la seva activitat professional, és complicat que puguin fer-ho de manera responsable. Per si no fos prou, tenen obligacions jurídiques per complir que varien en cada mercat, segons si són en línia o fora de línia, i han d’adaptar les seves polítiques de compliance o compliment normatiu a les característiques d’aquests mercats. Compliance intern que a poc a poc està deixant de considerar-se soft law, si aquelles empreses l’incloïen en els seus codis de conducta interns. 

A la Unió Europea, l’acció legislativa per regular, protegir i reparar l’assumpte, comença la seva marxa l’any 2022. Es proposa una directiva sobre diligència deguda en matèria de sostenibilitat, la Directiva 2024/1760 del Parlament Europeu i del Consell, de 13 de juny de 2024, sobre diligència deguda de les empreses en matèria de sostenibilitat i per la qual es modifiquen la Directiva (UE) 2019/1937 i el Reglament (UE) 2023/2859. L’objectiu principal d’aquesta norma és (per resumir) fer que les empreses, especialment les grans empreses que operen en el mercat interior de la UE i fins i tot fora (efecte extraterritorial), siguin més diligents per prevenir, eliminar, minimitzar i reparar efectes potencials o reals de les seves activitats (incloent-hi les de les seves filials o socis comercials) per als drets humans i el medi ambient. Era un gran pas per poder començar a controlar i poder garantir per primera vegada que les víctimes (particulars i fins i tot pimes) de les conseqüències d’aquests actes poguessin accedir a la justícia. A aquesta directiva se n’hi afegeixen d’altres que han configurat el paquet OMNIBUS per a la simplificació de diverses directives que acompanyen la de l’any 2024, que són la Directiva 2006/43/CE, la Directiva 2013/34/UE, la Directiva 2022/2464/UE i la 2024/1760.

Per descomptat, el projecte legislatiu de la UE, que és molt ambiciós, és plausible també per l’efecte extraterritorial i de vigilància dels operadors juridicoprivats que tindrà. Es podia dir, doncs, que tot anava bé. No obstant això, al febrer i abril d’enguany (2025), el Parlament Europeu decideix aplicar el mecanisme Stop-the-clock (d’acord amb l’article 170 de les regles de procediment del Parlament Europeu (procediment d’urgència)) i paralitzar la transposició a l’ordenament jurídic dels EEMM, a causa d’una proposta d’esmena. Tot això, amb el suport del COREPER i del Consell en l’informe de març de 2025.

La causa és que associacions professionals van mostrar la seva preocupació per les càrregues i responsabilitats que se’ls imposen —de la mateixa manera que també ho han fet les pimes— amb l’objectiu que el legislador europeu faci les normes de la directiva més business-friendly. Amb tot, aquesta directiva té normes que inclouen força proporcionalitat en els mecanismes de control perquè les empreses que implementin bé la RSC puguin igualment beneficiar-se d’avantatges reputacionals. És a dir, que amb l’entramat de normes noves s’ha generat una situació de “sobrecompliment” per a les empreses. Encara que, des del meu punt de vista, no és aquesta la situació, sinó que ara, per primera vegada, les empreses han de complir amb tota la normativa existent de manera més controlada. És que aquestes obligacions hi han estat sempre. No és que no haguessin de complir-les, sinó que en molts casos desconeixien que havien de fer-ho per falta de diligència deguda, o directament no s’havia pensat en un enforcement més seriós per a determinades infraccions normatives.

Potser, el que més ha costat definir i delimitar en la norma és el concepte autònom de diligència deguda (due diligence). Un concepte com el de la bona fe (good faith) bastant abstracte, variable en l’àmbit del dret comparat i molt complex de definir o delimitar per una norma que s’ha d’adaptar a nombrosos supòsits i que té un àmbit material i personal de one size fits all. En l’atès 6 de la directiva s’explica que el concepte usat pel legislador europeu és el que es va abordar per l’OCDE en les Línies Directrius per a Empreses Multinacionals sobre Conducta Empresarial Responsable de l’Organització de Cooperació i Desenvolupament, ampliat per incloure les qüestions relatives al medi ambient i de govern corporatiu (corporate governance). Així com els Principis Rectors sobre Empreses i Drets Humans de les Nacions Unides publicats el 2011. I, per aquest motiu, cal buscar un equilibri en els interessos de tots els participants en el mercat, tot i que ara el problema és alleujar la càrrega de compliance a les empreses. Una tasca difícil. En matèria de regulació de mercats, el legislador en economies de mercat es troba sempre amb l’etern dilema de fins on ha d’intervenir, i com fer-ho, de manera que no afecti la lliure circulació i les llibertats econòmiques, reconegudes en textos constitucionals, com la d’empresa i propietat privada. És complex, però s’ha de fer. Prova d’això, han estat els problemes relatius a la regulació d’actes i pràctiques comercials deslleials. Ara, cal fer-ho en l’àmbit de la tutela dels drets humans quan siguin infringits per actes d’operadors juridicoprivats, i això doni lloc a demandes transfrontereres per actes de responsabilitat extracontractual, o quan les víctimes (particulars) busquin rescabalar-se de manera internacional de la falta de diligència deguda de les empreses.

Per això, caldrà esperar un cop més que se “simplifiquin” les normes de diligència deguda, sota pena que els drets humans o el medi ambient no poden esperar més, quan són les empreses qui, amb els seus actes, poden infringir els drets humans de manera greu amb la seva activitat i perjudicar el medi ambient amb la seva falta de sostenibilitat. Continuaré informant de com es van desenvolupant els esdeveniments per a l’àmbit de la litigació transfronterera, civil i mercantil.