Pactes assistencials: la previsió de la cura amb implicacions jurídiques clau

L’envelliment de la població i la necessitat d’assegurar cures i assistència en etapes vitals on l’autonomia es pot veure minvada plantegen desafiaments no solament socials i personals, sinó també jurídics. En aquest context, figures contractuals que escapen dels models tradicionals de donació o testament guanyen rellevància. Entre elles, els coneguts com a pactes assistencials emergeixen com una eina de planificació complexa i de gran importància legal.

Però, què són exactament els pactes assistencials des de la perspectiva del dret? No es tracta simplement d’un acord moral o familiar per cuidar un ésser estimat. Parlem d’un contracte tal com Déu mana, encara que sovint se’l consideri un contracte atípic o de contingut mixt, que participa d’elements propis d’altres negocis jurídics, però posseeix una naturalesa i finalitat pròpies.

En essència, un pacte assistencial és un acord bilateral onerós pel qual una de les parts (el “beneficiari”) es compromet a transmetre l’altra part (el “prestador”) determinats béns o drets, siguin en vida o per a després de la seva defunció (a títol d’herència o llegat), a canvi que el prestador li proporcioni assistència i cures durant el temps que visqui.

La clau jurídica rau precisament en aquesta reciprocitat i onerositat. No és una donació pura, on hi ha un empobriment del donant sense contraprestació; aquí la contraprestació existeix i és l’obligació de prestar assistència. Tampoc és un mer contracte de serveis, perquè l’assistència sol ser de caràcter personal, continuada en el temps i amb un fort component de confiança i afecte, sovint (encara que no exclusivament) en el si familiar. I, per descomptat, es distingeix de la successió testada o intestada tradicional, ja que la transmissió patrimonial es vincula a una obligació contractual present: la prestació de cures.

L’obligació d’assistència és el nucli del pacte per al prestador. Aquesta assistència no es limita necessàriament a cures mèdiques o d’higiene, sinó que pot incloure una àmplia gamma de necessitats: manutenció, allotjament, vestit, atenció mèdica i sanitària, companyia, suport emocional, etc. Precisament, un dels punts més delicats des del punt de vista jurídic és la definició precisa de l’abast i el contingut d’aquesta assistència. Què s’entén per “cura”? Fins on arriba l’obligació? Què passa si les necessitats del beneficiari canvien de manera dràstica amb el temps? Un pacte assistencial ben redactat ha d’intentar preveure aquestes situacions, i establir criteris o mecanismes per adaptar la prestació a les circumstàncies futures. La vaguetat en aquest punt és una font recurrent de conflictes.

D’altra banda, la contraprestació patrimonial per part del beneficiari pot adoptar diverses formes. Pot ser la transmissió d’un immoble en el moment de signar el pacte, amb reserva de l’usdefruit; pot ser la designació com a hereu universal o legatari de béns concrets; o pot ser una combinació d’ambdues. La forma en què s’articuli aquesta transmissió té implicacions fiscals i civils importants, en especial quant a la possibilitat que la transmissió es produeixi mortis causa, la qual cosa acosta aquesta figura als pactes successoris regulats en alguns drets forals o autonòmics (com el Codi Civil de Catalunya).

La formalitat és un altre aspecte jurídic crucial. Donada la transcendència de les obligacions assumides i, sobretot, si impliquen disposicions successòries, aquests pactes solen requerir una escriptura pública per a la seva validesa i eficàcia. Aquest requisit formal no és intranscendent; garanteix la serietat de l’acord, permet l’assessorament notarial i facilita la prova de la seva existència i contingut.

Què passa si alguna de les parts incompleix les seves obligacions? El dret preveu mecanismes de resolució contractual. Si el prestador no compleix amb l’obligació d’assistència, el beneficiari (o els seus hereus) podria sol·licitar la resolució del pacte i la restitució dels béns ja transmesos, sense perjudici de les indemnitzacions que poguessin correspondre. Igualment, si el beneficiari incompleix (per exemple, disposant dels béns que es va comprometre a transmetre mortis causa), el prestador podria tenir vies legals per protegir els seus drets, encara que la prova de l’incompliment pot ser complexa, especialment quant a la qualitat de l’assistència.

En conclusió, els pactes assistencials són una figura jurídica de gran utilitat per planificar el futur i assegurar l’assistència, però també de complexitat notable. Són, en definitiva, un exemple de com el dret busca donar resposta a les realitats canviants de la vida, i oferir eines per a la previsió i la cura, sempre que s’utilitzin amb el coneixement i la prudència necessaris.