L’ocupació pública temporal a la llum del Dret de la Unió Europea

En el marc de les VIII Jornada de Dret Laboral i de Seguretat Social de Fuerteventura, organitzades per l’Associació de Laboralista de Fuerteventura (i celebrades el passat 14 i 15 de juny 2024), el prof. Ignasi Beltran d’Heredia Ruiz, Catedràtic de Dret del Treball i de la Seguretat Social, va impartir una ponència titulada: “L’ocupació pública temporal a la llum del dret de la Unió Europea”.

L’objectiu era analitzar l’evolució hermenèutica que ha experimentat la doctrina del TJUE a propòsit de les mesures destinades a evitar la utilització abusiva en la contractació temporal (clàusula 5a de la Directiva 1999/70, Acord marc sobre el treball de durada determinada) en el context de l’ocupació pública espanyola.

Les fites escollides d’aquesta evolució són:

• l’assumpte Sánchez Ruiz / Fernández Álvarez (STJUE 19 de març de 2020, C-103/18 i C-429/18);

• l’assumpte IMIDRA (STJUE 3 de juny 2021, C‑726/19), i, en particular, les reaccions internes que se’n deriven (STS 28 de juny 2021, rec. 3263/19);

• l’assumpte UNED (STJUE 22 de febrer de 2024, C‑59/22, C‑110/22 i C‑159/22); i, finalment,

• l’assumpte Generalitat de Catalunya (STJUE 13 de juny 2024, C‑331/22 i C‑332/22).

En aquestes resolucions, el TJUE ha mantingut criteris oscil·lants sobre aspectes rellevants (per exemple, sobre la qualificació de la condició d’indefinit no fix com una mesura adequada per evitar l’abús).

Si bé encara queden dues qüestions prejudicials pendents (ATS 30 de maig 2024, rec. 5544/2023; i AATSJ Galicia 6 de juny 2023, rec. 1494/2021; i rec. 2818/2021), i el TJUE podria matisar o corregir algun dels seus criteris, es pot afirmar que, d’acord amb la darrera de les resolucions, la doctrina estableix el següent:

• D’una banda, de manera explícita, declara que, atesa la configuració de la pròpia clàusula 5a, la fixesa no es pot exigir si és una mesura contra legem. De manera que, atesos els principis d’accés a l’ocupació pública, es pot afirmar que aquesta possibilitat ha quedat definitivament tancada (tant en l’àmbit funcionarial com laboral).

• D’altra banda, el règim compensatori de l’art. 2 Llei 20/2021 (i, per extensió, també el previst per als INF) ha de ser reformulat en la seva integritat.

Altrament, encara que en aquesta darrera resolució no es fa referència al principi de primacia de manera explícita, convé tenir present que, com es desprèn de la STJUE 5 de desembre 2017 (C-42/17), M.A.S. i M. B. ( (LÓPEZ ESCUDERO, «Primacia del dret de la Unió Europea i els seus límits en la jurisprudència recent del TJUE», Revista de Dret Comunitari Europeu, 64, setembre-desembre, 2019, p. 819), “el jutge nacional no ha d’activar els efectes de la primacia quan donin lloc a una situació de violació d’un dret fonamental protegit pel dret intern d’un Estat membre”.

En aquest sentit, en l’àmbit intern i respecte específicament al personal laboral, convé recordar que la STC 281/1993, matisant el seu criteri anterior, va afirmar que

«el dret fonamental reconegut a l’art. 23.2 CE no és aplicable als supòsits de contractació de personal laboral per part de les AAPP, de manera que el tracte discriminatori denunciat només podria conculcar el principi general d’igualtat establert a l’art. 14 CE, de què l’art. 23.2 CE no és sinó, d’acord amb la jurisprudència reiterada d’aquest Tribunal, una concreció específica en relació amb l’àmbit dels càrrecs i les funcions públics»

Per tant, el personal laboral no deixa d’estar subjecte automàticament a tot principi d’accés. Amb aquesta reformulació, quedaria englobat en el marc del citat art. 14 CE (la vis atractiva del qual ha acabat reduint substancialment l’àmbit d’aplicació de l’art. 23.2 CE) i també de l’art. 103.3 CE. En aquest sentit, la STS 18 de març de 1998 (rec. 317/1997), ex art. 19 Llei 30/1984:

«l’aplicació al personal laboral dels criteris de selecció tradicionals a la funció pública i això té una indubtable transcendència amb vista al sistema de garanties que el mateix precepte esmenta i que enllacen amb les previsions constitucionals sobre la igualtat dels ciutadans en l’accés a la funció pública (arts. 14 i 23 CE), entesa aquella en sentit ampli – com a ocupació pública – i en l’aplicació per a aquest accés dels principis de mèrit i capacitat (art. 103.3 CE)».

De la lectura de la darrera resolució del TJUE es pot entendre que les qüestions prejudicials pendents anteriorment esmentades han quedat resoltes. Tot i això, caldrà esperar a la seva resolució definitiva per confirmar la consolidació d’aquesta doctrina.

Adjuntem el text de la ponència.