Més enllà de la sostenibilitat: el sector pesquer enfront dels drets humans

Una indústria clau amb reptes invisibles

La pesca és una de les activitats econòmiques més antigues de la humanitat i continua sent, en l’actualitat, un pilar fonamental per a la seguretat alimentària i l’economia global. El 2022, la producció combinada de pesca i aqüicultura va aconseguir un rècord històric de 223,2 milions de tones, amb un valor estimat de 472.000 milions de dòlars nord-americans¹. Aquest sector no tan sols proveeix prop del 15 % de la proteïna animal consumida a escala mundial, sinó que també genera ocupació directa per a més de 62 milions de persones en la seva fase primària². Per a nombrosos països d’ingressos baixos, la pesca representa una font crucial de recursos econòmics i constitueix el mitjà de vida essencial de milions de persones, especialment en comunitats costaneres i rurals³.

Tanmateix, darrere d’aquesta imatge d’abundància i tradició s’amaga una realitat més complexa. La pesca, especialment la que es desenvolupa en condicions d’informalitat o en contextos d’escassa regulació, també és escenari de greus vulneracions dels drets humans: explotació laboral, treball infantil, tràfic de persones, violència de gènere, i condicions laborals perilloses i precàries⁴. Lluny de ser situacions aïllades, aquestes problemàtiques revelen una dimensió invisible del sector, que figura entre les professions més perilloses del món. Jornades extenuants, absència de contractes formals, manca de cobertura sanitària i social, i fins i tot casos documentats d’esclavitud moderna, afecten milions de treballadors de la pesca i l’aqüicultura, especialment en països en desenvolupament⁵.

Aquesta precarietat laboral adquireix característiques encara més manifestes en el cas de les dones. Malgrat ser actores essencials en la cadena de valor —especialment en la transformació i la comercialització del peix—, solen exercir funcions marcades per la informalitat, la inestabilitat i la precarietat salarial⁶. En els casos en què es disposa de dades desglossades per sexe, s’observa que aproximadament el 24 % de la mà d’obra total en el sector pesquer està constituïda per dones, de les quals amb prou feines el 53 % treballa a temps complet⁷, la qual cosa reflecteix no tan sols la bretxa en l’accés a l’ocupació formal, sinó també la persistència de barreres que limiten la seva participació plena i equitativa en l’activitat pesquera.

Aquesta mateixa vulnerabilitat laboral s’estén a altres grups especialment exposats, com ara els nens i nenes que treballen en el sector. Cal assenyalar que l’edat de contractació es pot situar fora del marc legal, ja que el treball infantil continua sent un problema rellevant en nombroses pesqueres, particularment les de petita escala i en contextos informals. Diversos estudis han documentat la presència de treball infantil perillós i situacions de tràfic de menors, com en el cas del llac Volta a Ghana, on els nens són reclutats per fer tasques extenuants en condicions de risc i sense una protecció adequada⁸. A més, recerques recents adverteixen que l’enfocament predominant en la pesca industrial i en l’etapa de captura ha passat per alt els abusos laborals que afecten especialment dones i nens en altres fases de la cadena de valor, com el processament, on també s’han identificat casos d’explotació infantil⁹.

La bretxa entre normes i realitat

Davant d’aquesta realitat, resulta evident que els compromisos assumits per la comunitat internacional en matèria de sostenibilitat no sempre es tradueixen en una protecció efectiva dels drets humans. Malgrat els avenços normatius a què s’ha arribat tant a escala nacional com internacional per promoure la sostenibilitat en el sector pesquer, la protecció humanitària en aquest àmbit continua sent, en molts contextos, insuficient o d’aplicació limitada. Aquesta situació és particularment preocupant si es considera que la mateixa indústria que ofereix oportunitats econòmiques i alimentàries a milions de persones en comunitats costaneres pot, simultàniament, convertir-se en un espai de vulneració sistemàtica de drets, especialment per a dones, nens, treballadors migrants i petits pescadors artesanals¹⁰.

Els desafiaments estructurals que afronta la pesca en matèria de drets humans i treball digne demanen una resposta coordinada per part de la comunitat internacional. En aquest context, l’Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura (FAO, per les sigles en anglès) ha subratllat que la protecció social constitueix un dels instruments més eficaços per promoure condicions laborals justes, salvaguardar els mitjans de vida de les comunitats que depenen de la pesca i garantir l’exercici ple dels drets humans en el sector¹¹.

En sintonia amb aquest enfocament, el marc jurídic internacional aplicable a la pesca ha evolucionat per incorporar una sèrie d’instruments que aborden tant els drets humans com les condicions laborals dels qui treballen en l’activitat pesquera. Entre els més rellevants es troba el Conveni sobre el treball en la pesca (número 188) de l’Organització Internacional del Treball (OIT), adoptat el 2007, que estableix normes mínimes en matèria de seguretat, salut, condicions de vida i laborals a bord, repatriació i remuneració. A aquest se sumen altres instruments normatius d’abast complementari, com ara el Codi de conducta per a la pesca responsable (FAO, 1995), els Principis rectors sobre les empreses i els drets humans (Nacions Unides, 2011), i les Directrius voluntàries per aconseguir la sostenibilitat de la pesca a petita escala (FAO, 2015). En conjunt, aquests marcs ofereixen una base normativa sòlida per avançar cap a un model de pesca més inclusiu, just i respectuós dels drets fonamentals.

Tanmateix, comptar amb un marc normatiu robust no garanteix per si sol la seva implementació efectiva. La diversitat, la fragmentació i la complexitat d’aquests instruments n’ha dificultat l’aplicació efectiva, especialment per als actors més petits o informals del sector. Davant aquest repte, el 2017 els estats membres de la FAO van atorgar a l’organització un mandat específic per abordar de manera més directa qüestions vinculades als drets laborals, el treball decent i la protecció social en la pesca i l’aqüicultura. Des de llavors, la FAO ha desenvolupat documents d’orientació sobre responsabilitat social en les cadenes de valor de la pesca, mitjançant un enfocament participatiu que inclou governs, indústries, sindicats, ONGs, organismes de les Nacions Unides i el món acadèmic¹².

Una mirada acadèmica

No obstant això, més enllà dels esforços institucionals i tècnics, cal un replantejament profund dels marcs de governança que estructuren el sector. Tal com ha assenyalat recentment el Relator Especial sobre el dret a l’alimentació en el seu informe davant el Consell de Drets Humans de les Nacions Unides, els estats han de “governar el sector pesquer aplicant enfocaments basats en els drets humans, en lloc de règims basats en els drets de propietat privada”¹³. En l’àmbit pesquer, això implica garantir la participació efectiva de les comunitats locals en les decisions que les afecten, protegir els seus mitjans de vida tradicionals i assegurar condicions laborals dignes per a totes les persones involucrades en la cadena de valor.

Aquesta visió, que vincula la sostenibilitat amb la justícia social i els drets humans, també travessa l’àmbit acadèmic, on es generen eines conceptuals i pràctiques per afrontar aquests desafiaments des d’una perspectiva crítica. Des del màster universitari en línia de Drets Humans i Globalització de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), entenem que els reptes globals —com els que travessen el sector pesquer— exigeixen respostes interdisciplinàries i integrals. Per això, promovem un espai d’aprenentatge i anàlisi crítica orientat a explorar les interrelacions entre els drets humans, el desenvolupament sostenible i les dinàmiques del poder econòmic i polític en el context global. A través d’aquest enfocament, volem formar professionals capaços d’incidir, des de diversos àmbits, en la construcció de societats més justes, equitatives i sostenibles.

1. FAO, El estado mundial de la pesca y la acuicultura 2024. La transformación azul en acción (Roma, 2024), p. vii. Disponible a <https://doi.org/10.4060/cd0683es> ↩︎
2. Ibid., p. viii. ↩︎
3. Banc Mundial, Hidden harvest. the global contribution of capture fisheries (Washington DC, 2012), p. 21. Disponible a <http://documents.worldbank.org/curated/en/515701468152718292> ↩︎
4. FAO, Tackling child labour in fisheries and aquaculture. Background paper (Roma, 2021). Disponible a <https://doi.org/10.4060/cb7159en> ↩︎
5. FAO i OIT, Guidance on addressing child labour in fisheries and aquaculture (Roma, 2013), p. 8 i 9. Disponible a <https://www.fao.org/4/i3318e/i3318e.pdf> ↩︎
6. FAO, El estado mundial de la pesca… op. cit., p. 183. ↩︎
7. Ibid., p. viii. ↩︎
8. Hamenoo, Emma; Sottie, Cynthia, “Stories from Lake Volta: The lived experiences of trafficked children in Ghana”, a Child Abusi Neglect, vol. 40 (2015) 103-112, disponible a <https://doi.org/10.1016/j.chiabu.2014.06.007>; Agbenya, Lilian, Child labour trafficking in the Lake Volta fishery of Ghana A case study of Ogetse in the Krachi west district of the Volta region (tesi de màster), Universitat de Tromsø (2009). ↩︎
9. Hamenoo, Emma; Sottie, Cynthia, “Stories from Lake Volta: The lived experiences of trafficked children in Ghana”, a Child Abusi Neglect, vol. 40 (2015) 103-112, disponible a <https://doi.org/10.1016/j.chiabu.2014.06.007>; Agbenya, Lilian, Child labour trafficking in the Lake Volta fishery of Ghana A case study of Ogetse in the Krachi west district of the Volta region (tesi de màster), Universitat de Tromsø (2009). ↩︎
10. Ibid., p. 2. ↩︎
11. FAO, El estado mundial de la pesca y la acuicultura. Hacia la transformación azul. (Roma, 2022), p. 146. Disponible a <https://doi.org/10.4060/cc0461es> ↩︎
12. FAO, Social Sustainability in Fisheries Value Chains and the Link to Trade, FIAM/R1216 (Tri) Busan (República de Corea), 4-8 de setembre de 2017. Disponible a <https://www.fao.org/3/i8157t/i8157t.pdf#page=16> ↩︎
13. AGNU, La pesca y el derecho a la alimentación en el contexto del cambio climático. Informe del Relator Especial sobre el derecho a la alimentación, Michael Fakhri, A/HRC/55/49 (2024), p. 23. Disponible a <https://docs.un.org/es/A/HRC/55/49> ↩︎