Medea i les víctimes vicàries

Introducció

El model de la tragèdia grega ha tingut una gran influència en moltes manifestacions culturals fins a l’actualitat. La filosofia i la psicologia han adoptat (i adaptat) personatges d’obres d’Èsquil, Eurípides, Sòfocles o altres autors clàssics per explicar comportaments i formular síndromes o complexos. L’actual criminologia de base científica es troba amb el repte de revisar la utilitat que pot tenir aquest llegat cultural per comprendre problemes que són els mateixos de sempre, però es presenten en contextos nous. Ens preguntarem, concretament, si Medea, la dona que va matar els seus fills per venjar-se de Jàson, en la versió d’Eurípides sobre aquest personatge mític, aporta alguna cosa a la comprensió de qüestions actuals relacionades amb la victimització infantil o la violència en l’àmbit familiar o de les relacions íntimes.

L’obra

L’obra d’Eurípides narra la llegenda de Medea, una bruixa d’estirp noble, semideessa, que per venjar-se de Jàson va matar la seva rival i el pare d’aquesta, Creont, rei de Corint, i després els seus propis fills. Abans Jàson l’havia abandonat per casar-se amb la filla del rei, i Creont la va expulsar, per la por (fundada) de la seva venjança. Encara abans d’això, Medea ja havia comès homicidi per poder-se unir a Jàson i havia estat rebutjada per la seva família.

Al principi de l’obra, la dida prediu la desgràcia: “Ella odia els seus fills i no s’alegra de veure’ls, i em temo que trami alguna cosa inesperada, perquè la seva ànima és violenta i no suportarà l’ultratge”. La dona es mostra afligida davant la desmesura de Medea: “Pobra desventurada! I quina part dius que tenen els fills en la culpa del pare? Per què els odies? (…) Són de témer els designis dels reis, i això és perquè, estant poc avesats a obeir i molt a manar, els costa molt alterar els seus humors”. 

La dida és el típic personatge subaltern que veu la realitat que no poden o no volen veure els poderosos o els que estan afectats per deliris de grandesa. És un arquetip que reviu en la modernitat, en personatges com Sancho Panza, Leporello a Don Giovanni o Brangäne o Kurwenal a Tristany i Isolda.

En l’obra d’Eurípides, Medea és el personatge central; tota l’acció gira al seu voltant. La dona concep el propòsit de matar els seus fills perquè no suporta el dolor que li ha causat la traïció de Jàson i la perspectiva infausta sobre el seu futur; però no ha de passar desapercebut que declara el seu propòsit criminal després d’haver rebut l’oferta de matrimoni d’Egeu, rei d’Atenes, desitjós que ella li pugui donar la descendència que fins llavors aquest no havia aconseguit tenir.

El corifeu intenta dissuadir Medea de dur a terme el seu pla, però aquesta no fa cas del seu consell, argumentant que ell no pateix com pateix ella. És digne d’esment el procés de construcció de la venjança, concebuda per la protagonista com un imperatiu ineludible: el sofriment que causarà a l’enemic val més que el dolor que ella experimentarà per la mort dels seus fills, tal com mostra l’escena en què se n’acomiada. La corona, la diadema i el vel apareixen com a instruments simbòlics de mort i indiquen una venjança compensadora o contrafactiva.

Medea tendeix a les generalitzacions quan explica els seus sentiments o les seves intencions o quan jutja els altres. En un dels seus monòlegs, critica la subordinació de les dones respecte als marits: “La dona, en general, no és vàlida per al combat, però si rep un tracte injust al llit, és la passió més criminal que hi pugui haver”.

Fragments com aquest, reforçats per alguna intervenció del cor de dones de Corint, han servit de base per elaborar interpretacions que subratllen la capacitat de Medea de rebel·lar-se contra la posició de la dona en la societat, encara que la lectura feminista d’aquesta i altres peces clàssiques s’ha fet també en un altre sentit, el de ressaltar que l’obra representa la visió masculina sobre la maldat de la dona. En aquest sentit, Medea formaria part d’una llista d’heroïnes, com Electra o Clitemnestra, l’odi visceral de les quals les porta a l’assassinat. La seva feminitat és caracteritzada per Eurípides com a expressió de la naturalesa salvatge, en contrast amb la cultura, representada per l’home (Pérez, 2018).

El cor mostra des del principi una posició ambivalent: compadeix i fins i tot lloa Medea, i després mostra horror davant dels seus actes, que arriba a censurar, d’una manera poc explícita. És la funció habitual que té el cor en la tragèdia grega, que reflecteix les ambivalències, les paradoxes i fins i tot les contradiccions de la societat, que la victimologia ha descrit pel que fa a la construcció de la victimitat (he desenvolupat la qüestió a Tamarit, 2013).

El cor demana calma i serenitat a Medea davant la ruptura de l’ordre que ha provocat la traïció de Jàson: “Les aigües sagrades dels rius tornen a les fonts; retrocedeix la justícia”. Posteriorment, el cor implora a Medea: “T’ho demanem de genolls, no matis els teus fills”. Davant la fermesa del seu propòsit criminal, Medea és qualificada de dona nefasta, encarnació de les Erínies. Aquest és un punt transcendental per a una anàlisi victimològica de l’obra. Les Erínies són les forces venjatives que s’han de posar sota control. Al final del cicle de l’Orestíada d’Èsquil, per posar fi a la cadena de la venjança, Atenea sotmet les Erínies i les transforma en Eumènides, que hauran de procurar el bé de la comunitat sobre el dolor de les “augustes víctimes”, sepultant sota terra els impulsos venjatius. Però Medea és anterior a aquesta transformació clau per a l’ordre social.

Interpretació

La tragèdia d’Eurípides posa en relleu les conseqüències de la ruptura de l’ordre. És controvertit fins a quin punt ens hauríem de remuntar per trobar el punt inicial d’aquesta ruptura. En la unió lliure per amor entre Medea i Jàson queda desbordat el codi patriarcal, i la dona trenca amb la seva família i abandona la seva pàtria per unir-se al seu estimat, i arriba a matar per això. Després Jàson trenca els vincles de fidelitat en trair Medea, i ella reacciona amb desmesura. La narració revela un procés de descomposició social.

Una lectura en clau criminològica actual pot portar-nos a la concepció sistèmica de la violència familiar. La família és un espai potencialment conflictiu i l’equilibri és sempre precari. La ruptura de l’equilibri provocada per l’acció d’un membre del grup té conseqüències que acaben afectant a tots.

També es pot fer una lectura que centri l’atenció en l’agressora. L’acció de Medea seria vista així com la resposta a la ferida narcisista. Impotent davant una situació que arruïna la seva identitat, opta per passar per damunt de tot, fins i tot els seus fills, incapaç de veure res més enllà del seu dolor. L’acció pot ser entesa fins i tot com a fruit d’un trastorn (d’aquí la idea d’una “síndrome de Medea”), com fan aquelles postures que consideren que un acte tan abominable només el pot cometre algú “alienat” que no obra d’acord amb la racionalitat, sinó dominat per una patologia.

Més enllà d’aquestes interpretacions, vàlides però parcials i que poden portar-nos a un “presentisme” fàcil, a una mirada descontextualitzada històricament, prefereixo posar el focus en una lectura victimològica del text d’Eurípides, que connecta amb el sentit profund de la tragèdia clàssica i se centra en el sentit de la víctima com a objecte sacrificial. El concepte mateix de víctima, com va assenyalar Van Dijk (2009), reflecteix la idea d’algú que és sacrificat en benefici d’alguna cosa. Per explicar-ho, podem acudir a Girard (1977) i la seva tesi que la víctima és la base de l’experiència del sagrat.

Els nens de poca edat encarnen a la perfecció la imatge de la víctima ideal, el principal atribut de la qual és la seva innocència (Christie, 1986). Medea es refereix al sacrifici dels seus fills. Malgrat que la cultura ha reprimit els sacrificis humans (el cor ho condemna en la mateixa obra d’Eurípides, encara que no de manera gaire explícita, i de forma més clara ho van fer les religions hebrea i cristiana), a Grècia hi havia reminiscències de l’infanticidi com a pràctica ritual, i la idea del sacrifici de l’innocent ha estat molt arrelada en la cultura occidental, fins al punt que el cristianisme ha tingut com a pedra angular la idea de Déu que sacrifica el seu fill per redimir la humanitat.

Segons Girard, la substitució es troba en la base de la pràctica del sacrifici: la víctima ritual és una criatura “innocent” que paga un deute per la part “culpable”. Mitjançant el sacrifici, la societat desvia cap a una “víctima sacrificable” la violència que podria afectar els que més vol protegir. El sacrifici esdevé així un acte de violència infligit en una víctima subrogada, que serveix per protegir la comunitat de la seva pròpia violència. Per a Girard, el principi de la substitució d’una víctima humana per una altra apareix en la Medea d’Eurípides en la seva forma més salvatge. La cerca de la víctima és percebuda per la dida: “Estic segura que la seva ràbia no cessarà fins que hagi trobat una víctima; preguem perquè la víctima sigui almenys un dels nostres enemics”.

Girard afirma que totes les víctimes sacrificials són distingibles, invariablement, dels “éssers no sacrificables” per una característica essencial: “Between these victims and the community a crucial social link is missing, so they can be exposed to violence without fear of reprisal. Their death does not automatically entail an act of vengeance”.

Aquesta seria la raó per la qual els nens tenen la condició de víctima sacrificial, i no pas els adults, incloses les dones, la immolació de les quals comporta el risc de venjança de part del grup afectat per l’ofensa. En la visió de Girard, els ritus sacrificials exerceixen un rol essencial en societats que no tenen un sistema judicial robust. Per això han deixat d’ocupar aquest paper en la societat actual, la qual cosa no impedeix preguntar-nos si queda alguna petjada d’aquesta marca cultural en què els nens són vistos com a éssers sacrificables, com a víctimes vicàries. Són percebudes com a víctimes vicàries quan són utilitzades per un adult per causar dolor a un altre adult, i ho són, també, quan la societat les reconeix abans, precisament, per la seva naturalesa vicària, derivada del mal reflex causat a un adult, que pel seu propi patiment.

Implicacions per a la criminologia

Des de fa temps s’ha qualificat de síndrome de Medea l’actuació del progenitor que mata els seus fills amb la finalitat de fer patir la seva parella, normalment com a venjança i amb la creença que això és el que més mal pot causar-li (“és el que farà més mal al meu marit” són les paraules que Eurípides posa en boca de la filicida). La recerca criminològica ha revelat que el filicidi és un comportament molt poc freqüent, que és comès tant per dones com per homes, per motius que poden ser els mateixos en elles i en ells. Al llarg de la història, la victimització infantil ha romàs invisible, i el filicidi per venjança contra un adult és potser l’exemple més extrem del poc valor que els nens poden tenir per a les persones adultes, fins i tot els propis fills, sense oblidar aspectes com el narcisisme exacerbat que sol haver-hi darrere d’aquests delictes.

Des del mite de Medea i amb l’ajuda del coneixement criminològic, cal posar en qüestió també la tendència a qualificar de síndrome allò que no encaixa amb la concepció estandarditzada de la racionalitat criminal. ¿Es pressuposa que algú que fa una cosa tan antinatural com matar els seus fills ha de tenir alguna mena de trastorn, especialment si és la mare, al contrari del que succeeix amb altres homicidis? El coneixement sobre la violència familiar és bastant recent i potser encara no s’ha arribat a acceptar que també aquests comportaments poden ser estudiats i compresos com a actes criminals, igual que una altra mena de delictes, no necessàriament a conseqüència d’una “síndrome”.

En l’actualitat, els principals actors polítics i mediàtics han difós el concepte de “violència vicària” per explicar aquesta mena de filicidis com a casos de violència contra la dona. Es percep aquí un salt conceptual des del concepte més assentat de victimització vicària (o trauma vicari), que descriu el mal reflex que algú pateix a conseqüència de la victimització experimentada per una altra persona. Afirmar que algú és víctima vicària no oculta la víctima directa ni la desplaça del primer pla. Però si és l’acte violent allò que es defineix com a vicari, es desfigura el sentit que pot aportar la idea del vicari o es reprodueix la idea atàvica dels nens com a víctimes sacrificables (vicàries). Com a resultat, s’invisibilitzen les víctimes directes de l’assassinat i es perpetua la invisibilització històrica de la victimització infantil.

Referències

Christie, N. (1986). The ideal victim. In E. A. Fattah (Ed.), From crime policy to victim policy: pp. 17–30. Palgrave Macmillan.

Girard, R. (1977). Violence and the sacred. Traducció Patrick Gregory. Baltimore and London: The John Hopkins University Press.

Pérez Gómez, L. (2018). Del mito de Medea al “Síndrome de Medea”, Florentia liberritana, 29: pp. 211-238.

Tamarit, J. (2013). Paradojas y patologías en la construcción social, jurídica y política de la victimidad. InDret, 1.

Van Dijk (2009). Free the victim: A critique of the Western conception of victimhood. International Review of Victimology, 16.