Esquarterar i ocultar

Es comenta que els penalistes tenim una certa inclinació pel que és sòrdid. Doncs bé, el tema d’aquesta entrada no en serà una excepció. El cas? Una persona comet un delicte d’homicidi/assassinat (no em posaré tècnic amb aquest assumpte) i, tot seguit, decideix ocultar el cadàver per evitar ser descobert per les autoritats. A vegades, de la pitjor manera possible: realitzant actes que generen severes lesions postmortals en el cos del finat. L’ús del verb esquarterar en el títol és només exemplificatiu, perquè els actes poden ser d’allò més variats (tots ells reals): llançar el cos per un barranc de tal forma que el rostre del difunt queda completament desfigurat, cremar-lo amb papers de diari o tallar-lo a trossos per després amagar-los en diferents ubicacions (segurament els deu sonar el cas Daniel Sancho). És en supòsits com aquests en què apareix amb més força el que veritablement caracteritza el dret penal. Sobre això, no hi ha prou paraules per il·lustrar-ho: patiment, víctima, botxí, maldat, injustícia, moralitat, retret, compassió i una infinitat d’atributs que emfatitzen el component essencialment humà d’aquesta disciplina. Siguem sincers, l’ús d’informació privilegiada en el mercat de valors no té tant de recorregut. I avorreix fins i tot les pedres. 

Seguim, doncs, amb el cas de l’ocultació del cadàver i observem, de moment, les intuïcions que pot despertar en qualsevol espectador. No tinc cap mena de dubte que al lector mitjà n’hi sorgiran dues de principals (i contradictòries). D’una banda, que realitzar actes d’aquestes característiques “no és correcte”. Això és perquè aquestes accions afecten tant el difunt com els seus familiars i propparents (recordeu el cas Marta del Castillo, en què l’autor de l’homicidi va oferir multitud de pistes falses sobre el parador del cadàver, avui dia encara ocult). De l’altra (i aquí us demano un exercici de sinceritat), que tots nosaltres, amb un “cadàver sobre la taula”, faríem el mateix si el nostre instint de supervivència guanyés (com sol fer habitualment) el nostre sentiment de culpabilitat. En efecte, això d'”assumiria la culpa” (“acudiria a la policia i confessaria el que he fet”) pot resultar una imponent declaració d’intencions, però n’hi ha prou amb una sessió de teràpia per destruir fins la més refinada de les “cuirasses de virtut”. Els éssers humans tendim a escapar del perill, i l’expectativa de passar-se de 10 a 15 anys a la presó és un risc més que real. En la majoria de les ocasions, aquesta perspectiva funcionarà com un poderós estímul aversiu davant la possibilitat d’acostar-nos a l’ideal d’home o dona virtuosa. Si el teu orgull moral (“doncs jo sí que ho confessaria!”) no t’impedeix compartir aquesta reflexió, el més segur és que estiguis d’acord amb mi en això: quin sentit té castigar un acte (l’ocultació del cadàver) que (pràcticament) tots faríem? De forma més refinada: podem obligar-nos a anar en contra del nostre instint de supervivència i autoconservació?

Traduïm tot l’anterior en termes juridicopenals. En la tradició continental, es diu que qualsevol delicte ha de lesionar o posar en perill un “bé jurídic”, és a dir, un interès preponderant en el si de la comunitat política de què es tracti (ja sigui la vida, el patrimoni, la Corona o les pomes –n’hi ha de tots colors… o Estats). Per al cas de l’ocultació del cadàver, els interessos lesionats possibles són dos. En primer lloc, el degut respecte a la memòria dels morts (entengui’s: no per preparar-los per a la parusia i la seva posterior resurrecció –en una societat política aconfessional, l’escatologia cristiana no pot servir de fonament–, sinó com a manifestació d’una especial consideració cap a la dignitat humana del difunt). En segon lloc, la integritat moral dels familiars i propparents de la persona morta. No obstant això, que una conducta afecti abstractament un bé jurídic no és suficient per castigar-la. En un estat de dret, estructurat sobre la base del principi de legalitat (no hi ha pena ni delicte sense llei), cal que aquesta afectació estigui “recollida” (tipificada) per alguna de les conductes legalment castigades amb pena (els delictes). En aquest punt és on entra en joc el Codi penal i, en concret, dos dels seus preceptes. D’una banda, l’art. 526, que castiga a qui, “faltant el respecte degut a la memòria dels morts, violés els sepulcres o les sepultures, profanés un cadàver o les seves cendres o, amb ànim d’ultratge, destruís, alterés o danyés les urnes funeràries, els panteons, les làpides o els nínxols”. De l’altra, l’art. 173.1, que prohibeix infligir “a una altra persona un tracte degradant, menyscabant greument la seva integritat moral”. 

Amb aquest marc exposat, el camí per castigar l’ocultació d’un cadàver a través d’algun d’aquests dos delictes s’albira amb prou claredat. Quant a l’art. 526 CP, causar lesions postmortals (desmembraments, desfiguracions facials, cremades, mutilacions, etc.) pot considerar-se un acte de profanació com una manera de “deslluir” la imatge de la persona morta. Pel que fa a l’art. 173.1 CP, ocultar el parador del cadàver (profanat o no, això ja no importa ara) pot incrementar el sofriment dels seus familiars i afins, donada la impossibilitat que aquests puguin vetllar i oferir una sepultura al familiar o l’amic, una part essencial del seu procés de dol. Així doncs, en termes si més no formals, hi ha marge per castigar (imposar pena) conductes com les exemplificades en el primer paràgraf. No obstant això, aquí ha de tenir-se en consideració la segona de les anteriors intuïcions: que no faríem tots el mateix? Quin recorregut real té imposar un deure juridicopenal el compliment del qual va en contra de l’instint d’autoconservació de qualsevol ésser humà? Lluny del que es pogués pensar, les impressions que susciten aquests interrogants tenen una traducció jurídica en dues fites fonamentals: la denominada teoria de l’autoencobriment impune i el dret a la defensa i a la no autoincriminació. Encara que estiguin estretament relacionats, a efectes didàctics, relaciono el primer amb els actes de profanació ex art. 526 CP (1), i el segon amb aquella ocultació del cadàver que pogués menyscabar la integritat moral dels familiars del difunt segons el que es disposa en l’art. 173.1 CP (2).

1. D’acord amb reiterada jurisprudència del Tribunal Suprem, “l’autoencobriment és, en termes generals, impune, excepte en el cas que els actes practicats per l’autoencobridor constitueixin per si mateixos un nou delicte” (SSTS 934/2022, de 30 de novembre; 701/2020, de 16 de desembre; 20/2016, de 26 de gener; 497/2012, de 4 de juny; 671/2006, de 21 de juny). Sobre aquesta definició, cal precisar dues coses. Primera: per autoencobriment hem d’entendre una conducta funcionalment vinculada a evitar les conseqüències negatives de la comissió d’un delicte previ (p. ex., fugir del lloc o persuadir un testimoni perquè no parli). Segona: la declaració del Tribunal Suprem és una tautologia, perquè és evident que una conducta (sigui com sigui) és impune si no constitueix “per si mateixa un nou delicte”. En realitat, el que pretén dir la Sala Segona és que, en determinats casos, quan aquest autoencobriment sigui constitutiu d’un delicte diferent al delicte previ (seguint els anteriors exemples: una desobediència en fer cas omís a l’alto d’un policia o unes amenaces sobre aquest mateix testimoni), podem estalviar-nos la desaprovació per aquest nou delicte en entendre que aquest no és més que una “extensió” del primer. En quin sentit? De forma molt simplificada: és “comprensible” que l’autor d’un delicte pretengui ocultar-lo de cara a les autoritats i que, a aquest efecte, cometi nous delictes. Si aquests són de menor entitat, resulta raonable deixar-los sense càstig, perquè la pena del delicte principal “ja té en consideració” que es realitzaran aquests il·lícits de menor gravetat, destinats principalment a evitar les conseqüències negatives del primer (es tractaria d’un cas de concurs de lleis per resoldre de conformitat amb l’art. 8.3.a CP). El supòsit paradigmàtic és el de la persona que condueix un vehicle portant un carregament de drogues al maleter (delicte contra la salut pública) i omet parar davant un control policial (delicte de desobediència); no castiguem el conductor per aquest nou delicte en entendre que la seva desaprovació ja està continguda en el delicte principal.

Els supòsits d’ocultació del cadàver de la víctima en els quals s’acaba causant una lesió postmortal no han quedat fora de la projecció pràctica d’aquesta teoria. Una sentència del 24 d’octubre de 1989, en la qual es plantejava la possibilitat de castigar pel delicte de l’art. 526 CP (avui vigent) l’homicida que va destruir en una incineradora el cos de la seva víctima, va exposar amb certa ironia la idea general: “seria paradoxal, quan no risible, obligar l’homicida a sol·licitar prèviament a les autoritats sanitàries aquest trasllat [del cos a la incineradora]”. En termes iguals (menys jocosos) es va pronunciar l’STS 6931/1992, de 18 de setembre: “la simple ocultació del cos del delicte [és un] acte posterior impune en què el desvalor de l’acte primer condueix, i consumeix, el desvalor de l’acte posterior, perquè no és factible exigir, en dret, que l’homicida que pretengui ocultar el corpus delicti per evitar la sanció penal acudeixi al Registre Civil [entengui’s, a informar de la mort de la víctima], la qual cosa suposaria denunciar-se a si mateix”. Llavors, la qüestió quedaria de la següent manera: si, per ocultar el cadàver de la víctima del delicte d’homicidi del qual soc autor, causo algun acte de profanació, aquest hauria de quedar impune en entendre que el seu desvalor està “contingut” en el judici de desaprovació del mateix homicidi. Però, serà així sempre i en tots els casos? A l’efecte d’ocultar un cadàver per no autoincriminar-me, puc cometre qualsevol tipus d'”atrocitat” sobre el cos? La (molt més recent) STS 650/2021, de 20 de juliol, estableix algun “però” a aquesta idea general. Transcric un fragment de la resolució:

Com que en el delicte d’homicidi o assassinat no és infreqüent que els actes d’execució s’estenguin a l’ocultació del cos de la víctima, amb la finalitat de facilitar la impunitat del responsable a partir de l’ocultació dels vestigis o de les evidències de la seva comissió, la Jurisprudència d’aquesta Sala ha proclamat que aquests actes queden integrats en l’antijuridicitat del delicte principal, excepte en aquells supòsits en els quals l’actuació sobre el cos del finat sigui de tal entitat que pugui entendre’s afectat el bé jurídic de manera substancial i específica. 

En resum: la possibilitat que el tipus d’homicidi abasti els actes realitzats sobre el cadàver dependrà de si aquests no “revelen una falta de respecte de tal entitat que desborda molt l’antijuridicitat abastada” per aquest tipus penal “i les exigències funcionals de l’autoencobriment”. Això ha donat peu a una casuística molt variada, en què la condemna o l’absolució respecte al delicte de l’art. 526 CP depèn, moltes vegades, de la major o menor perícia de l’acusat. Exemples: l’STS 650/2021, de 20 de juliol, absol a qui va embolicar el cos de la seva víctima amb un edredó i el va llançar per un barranc, cosa que li va causar ferides postmortals i el cos va quedar enganxat en una branca. En canvi, l’STS 20/2016, de 26 de gener, ratifica la condemna d’una dona que, en intentar desfer-se del cadàver de la seva víctima, el va començar a trossejar i, després de canviar d’opinió, va decidir cremar-lo, introduint a l’interior del cos papers de diaris ruixats amb un líquid inflamable, cosa que va causar cremades de tercer grau en tot el cadàver. D’això es deriva una espècie d'”enunciat deòntic” (molt fràgil i imprecís) que, sense pompa ni circumstància, resaria: “pots realitzar aquelles accions que siguin necessàries per ocultar el cos de la teva víctima, encara que causin lesions, però sense passar-te”.

2. Com deia més amunt, l’ocultació del cadàver de la víctima també pot menyscabar la integritat moral dels seus familiars i afins, circumstància que es capta típicament en l’art. 173.1 CP. Encara que hi ha raons per obviar aquest tractament diferenciat (el mantinc a efectes estrictament expositius), indicava que, en aquests casos, la intuïció projectada en la frase “tots faríem el mateix” obté la seva traducció jurídica amb el dret a la defensa i a la no autoincriminació. La idea és senzilla: si bé ocultar el cos pot privar els familiars d’un element fonamental per superar el procés de dol, realitzar l’acció contrària (informar sobre la ubicació del cadàver) vulneraria el dret que tots tenim a no declarar contra nosaltres mateixos. Entengui’s: mancaria de sentit, a l’efecte de defensa, que negués la meva participació en un homicidi alhora que assenyalo on es troba el cos de la víctima. A manca d’una explicació plausible per a aquesta dissonància narrativa, el més raonable és que el jutjador interpreti aquesta informació com un indici poderós que jo he participat d’alguna manera en el crim objecte de la recerca. Però, com tot en el dret, sempre hi ha excepcions. La sentència del cas Marta del Castillo les va precisar de manera molt clara (STS 62/2013, de 29 de gener). Vegem-ho:

L’autor de la mort de Marta del Castillo va informar, durant la instrucció i el judici, sobre múltiples ubicacions del parador del cadàver de la víctima. Tal com precisa la sentència, el processament va obrir “errònies línies de recerca dirigides a la cerca i la troballa del cos de Marta del Castillo” que no van donar cap resultat i que van provocar, “a més de (…) una important inversió humana, tècnica i econòmica sabent la seva inutilitat”, que s’aprofundís en el “patiment psíquic o moral de les víctimes del delicte [el pare i la mare de la Marta], fruit de les variacions successives de l’acusat sobre la destinació del cadàver”. Tot això, considera la sentència, va constituir un “increment voluntari del dolor dels familiars de la Marta, amb la important repercussió emocional en els seus pares”, ressaltant les greus seqüeles psicològiques que presentaven. Davant la possibilitat d'”embolcallar” totes aquestes informacions contradictòries i falses en una “estratègia de defensa” emparada pel dret a la no autoincriminació, el Tribunal Suprem deixa les coses molt clares: “no és acceptable sostenir una regla absoluta segons la qual, en nom de l’autoencobriment impune, com a expressió extensiva del dret de defensa, l’autor pugui vulnerar la integritat moral d’un tercer”.

Que serveixin les paraules anteriors per remarcar dues coses. La primera: el dret reconeix, fins a un cert punt, que els éssers humans disposem d’un instint d’autoconservació i supervivència. Això permetria relativitzar la vigència de determinats deures juridicopenals quan el seu compliment pogués situar-nos en la perillosa tessitura d’haver de triar entre “complir amb el dret o conservar indemne la nostra llibertat”. La segona: tot té uns límits. Per al cas que ens ocupa, aquesta màxima es projecta en forma de prohibició d’aquells actes que depassin les fronteres funcionals del que és estrictament necessari a l’efecte de l’exercici del dret a la defensa i a la no autoincriminació. Per a homicides i assassins: el dret entén que cap autor d’un delicte d’aquestes característiques acudirà amb el cadàver de la víctima a les autoritats (i si ho fa, li ho recompensarà a través de l’atenuant de confessió ex art. 21.4.a CP). És més, el dret arriba fins a tal punt que comprèn que aquests mateixos autors poden dur a terme actes de profanació sobre el cos a l’efecte d’una ocultació que, col·lateralment, també pot afectar la integritat moral dels familiars del finat. No obstant això, tota tolerància té novament un límit: ni es poden cometre actes de deslluïment del cadàver que vagin més enllà dels estrictament necessaris per ocultar el cos (segons la jurisprudència: esquarterar-lo, sí; cremar-lo amb papers de diari introduïts a l’interior, no), ni el (diguem a efectes retòrics) “dret a ocultar el cadàver” implica que el presumpte autor pugui dir o fer el que li vingui de gust (segons la jurisprudència: callar davant la pregunta “on és el cos?”, sí; aportar multitud de pistes contradictòries, generant falses expectatives en els familiars, no).