Art i moviment social a l’espai públic vigilat

¹ A l’era digital, és una realitat que les tecnologies de vigilància han transformat radicalment la nostra interacció amb l’espai públic, reformulant els paràmetres entorn dels drets que delimiten i emparen la nostra identitat individual i col·lectiva.

La intel·ligència artificial, a través de les càmeres de reconeixement facial, es divideix entre la promesa de seguretat i la recopilació de dades personals que reforcen el control estatal i corporatiu. En aquest sentit, els moviments socials, amb el suport del moviment artístic, critiquen aquests sistemes de vigilància “invisibles” que registren els moviments de la ciutadania sense el seu consentiment.

El segle XXI ha vingut acompanyat d’una transformació sense precedents en la forma com ens relacionem i gestionem la informació, de manera que l’omnipresència de la tecnologia ha canviat les nostres existències i subjectivitats, creant un sistema de control basat en l’acumulació i l’administració de dades.

Oriünda del model neoliberal, aquesta lògica universal hegemònica ha incentivat el modus operandi de les noves tecnologies (Dardot & Laval, 2013). És cert que la identificació biomètrica remota, també denominada reconeixement facial, pot ser entesa com una tecnologia controvertida que captura dades personals a distància, cosa que suscita un innegable grau de desconfiança social i de vigilància constant.

El fet és que la tecnologia s’ha infiltrat en tots els aspectes de la vida quotidiana, des de la comunicació fins a l’emmagatzematge i el processament d’informació. L’ordre digital desarticula l’existència humana i converteix l’ésser en una informació completament controlable. Així mateix, el poder rau en qui acumula i administra aquesta informació (Han, 2021).

El rostre es pot entendre com la carta de presentació física i anímica on esdevé part del cos essencial per distingir l’individu tant en la seva esfera personal i social com institucional. No obstant això, la identificació biomètrica remota crea un patró facial a partir d’un registre extens de dades facials.

Per tant, les càmeres d’identificació facial redefineixen i degraden els drets de la identitat individual i col·lectiva, traçant noves cartografies en les dinàmiques coercitives i de representació dels rostres a les societats contemporànies.

Aquesta tecnologia assegura preservar la seguretat pública i al mateix temps obtenir dades físiques que optimitzen el domini de l’individu per part dels governs i les grans corporacions. Tanmateix, per aquest motiu, és important reflexionar sobre el dret a salvaguardar la identitat i la preservació dels cossos en l’escenari públic actual.

En un context urbà, on hi ha una pluralitat de llenguatges i signes, la tècnica agregada a la política passa a tenir un paper fonamental i es converteix en un risc constant de manipulació i opacitat. En aquest cas, és evident destacar com la tecnologia s’imposa cada vegada més com un camí d’incerteses i exercint un domini aleatori sobre la societat (Tavolari, 2020).

Herbert Marcuse, quan va publicar una àmplia crítica dels capitalismes avançats en el seu llibre L’home unidimensional, editat originalment el 1964, amb gran anticipació va albirar que hi havia un pensament unidimensional advingut de la tècnica. El geògraf llatinoamericà Milton Santos, teòric de la tecnopolítica i de les transformacions en el territori, igualment pronosticava el debat entorn dels mitjans digitals, afirmant que hi ha una gran disputa per la tecnologia, però, així mateix també pel territori, que és justament on la tecnologia s’instaura.

Segons Santos, “la tècnica és una gran banalitat i el gran enigma, i com a enigma, comanda les nostres vides, ens imposa relacions, modela el nostre entorn, administra les nostres relacions amb l’entorn” (2008, pàg. 7).

Per als autors Evgeny Morozov i Francesca Bria (2018), les noves tecnologies volen substituir la democràcia per algorismes, fet especialment perceptible en l’espai urbà.

Als estats democràtics, aquestes tecnologies estan lligades a usos de control i vigilància, i això suscita atmosferes de desconfiança. Des del pensament del sociòleg Mike Davis (2020, pàg. 78) respecte a les ciutats americanes de fa trenta anys, podem adaptar les seves indagacions al context de la nostra realitat global actual: 

Les noves tecnologies de vigilància i repressió podran estabilitzar les relacions racials i de classe, superant l’abisme de les noves desigualtats? L’ecologia de la por es convertirà en l’ordre natural de les ciutats del segle XXI?

En aquest sentit, identificar estratègies de resistències és primordial per combatre autoritarismes. Dins de l’àmbit social i artístic s’ha encetat un debat crític important sobre l’obtenció d’imatges i vídeos en temps real del rostre de les persones als espais públics.

L’art i els moviments socials, des d’una perspectiva perifèrica, han generat una crítica a aquests panòptics invisibilitzats que, estratègicament repartits per la ciutat, registren sense autorització el lliure moviment del transeünt als espais comuns.

A partir d’una exploració documental que dialoga amb diferents bibliografies i un seguit de pràctiques dins del camp de la producció artística, alguns projectes són molt interessants pel seu caràcter notori i crític a aquests sistemes tecnològics de vigilància.

Les artistes britàniques Georgina Rowlands i Anna Hart van formar el Dazzle Club, un col·lectiu que obre debat sobre l’ús de tecnologies de reconeixement facial a l’espai públic. El grup es reuneix una vegada al mes per diferents localitzacions de la ciutat de Londres per sensibilitzar sobre la identificació biomètrica remota a l’espai públic, utilitzant tècniques de camuflatge inspirades en el cubisme per eludir les càmeres de reconeixement facial.

L’artista Zach Blas desenvolupa projectes que tracten sobre la desobediència a la visibilitat del reconeixement facial dins d’un context social i segregat. El seu projecte “Facial Weaponization Suite” crea màscares col·lectives en tallers que protegeixen la identitat dels seus portadors en usos lúdics de les màscares, especialment en actes, demostracions i espectacles públics.

El fotògraf Michael Wolf ja va capturar imatges a través dels servidors de Google Maps i Google Earth que mostraven un paisatge de ciutadans observats. Les seves fotografies parlen de les urbs sostingudes pel capitalisme global i l’allau d’imatges “sostretes” que recol·lecta Google.

En un treball sobre les estratègies de control social, mediambiental i econòmic en l’espai del capitalisme global, l’artista Paolo Cirio, en el seu projecte “Capture”, recopila fotografies de policies francesos en protestes i les processa amb tecnologia de reconeixement facial per crear una base de dades dels rostres dels agents. El projecte apunta sobre la pràctica i els abusos del reconeixement facial i la intel·ligència artificial i posa en dubte els desequilibris de poder pel que fa al control estatal i dels cossos de seguretat, en una comparativa amb la indefensió del ciutadà. L’artista exposa les esquerdes de privacitat i transparència que aquesta tecnologia inverteix en contra de la mateixa autoritat. Els qui sustenten les estructures de vigilància són així mateix observats i registrats.

 L’artista i geògraf Trevor Paglen documenta l’estat de vigilància permanent als Estats Units. Fa servir tècniques de telefotografia i drons per capturar imatges d’instal·lacions militars i sistemes de vigilància ocults.

En el marc de l’aprovació al Parlament Europeu d’una primera llei que legislés sobre la intel·ligència artificial ², l’organització Lafede.cat va llançar el juny del 2023 la campanya “Sospitoses per la cara”, per recordar els riscos que comporta la vigilància massiva lligada a les tecnologies del reconeixement facial. La campanya subratllava que la tecnologia de la vigilància massiva coarta la nostra llibertat de moviment a l’espai públic, igual que registra uns estereotips de les rutines diàries, emocions individuals o estètiques en la indumentària de la vida quotidiana dels individus. Aquesta tecnologia incrementa, també, la tendència a discriminar col·lectius, minories desprotegides o persones de diferents orígens ètnics, especialment pel color de la pell.

En aquest sentit, és crucial fer una anàlisi crítica d’aquestes pràctiques que, malgrat estar regulades, deixen llacunes sobre l’ús de les tecnologies per a finalitats encara discutibles i, per tant, destacar el paper d’experiències dissidents des del camp de l’art i dels moviments socials recalca la importància d’ampliar espais de debat i assenyalar les contradiccions dels sistemes de videovigilància. Així doncs, l’oposició de diferents sectors de la ciutadania a aquests sistemes de reconeixement biomètric a distància ha crescut en els últims anys i ha generat una controvèrsia oportuna sobre la necessitat de debatre’ls i regular-los.

L’art és una de les possibilitats i es configura en un instrument de confrontació que obre espai a un camp de batalla de l’acció estètica, política i social. A través de la seva perspectiva contestatària, reivindica canviar estereotips i derives ideològiques supremacistes cap al fet institucionalitzat, i en el context del debat públic quotidià, exerceix de factor determinant com a reflexió.

Referències:

Dardot, P. i Laval, C. (2013). La nueva razón del mundo: Ensayo sobre la sociedad neoliberal. Gedisa.

Davis, M. (2020). Control urbano. Más allá de Blade Runner. Virus Editorial.

Morozov, E. i Bria, F. (2018). Rethinking the Smart City. Democratizing Urban Technology. Rosa Luxemburg Stifung.

Santos, M. (2008). Tècnica, Espaço, Tempo. Globalização e Meio Técnico-científico Informacional, Edusp.

Tavolari, B. (2020). Utopias inteligentes: As novas tecnologias pretendem substituir a democracia por algoritmos, mas as cidades podem reconquistar sua autonomia. Revista Quatro, Cinco, Um. Disponible a: https://quatrocincoum.com.br/colunas/arquitetura-e-urbanismo/utopias-inteligentes/

Webs:

Campanya Lafede.cat: disponible a: https://www.youtube.com/watch?v=8MIZ6ZGfjQI. Accés el 5 de març de 2024.

Los Angeles Times: disponible a: https://www.latimes.com/espanol/internacional/articulo/2020-03-09/artistas-britanicos-plantan-cara-al-reconocimiento-facial. Accés el 20 de febrer de 2024. 

Projecte Fotocolectania: disponible a: https://fotocolectania.org/ca/activity/342/trobada-amb-paolo-cirio. Accés el 5 de març de 2024.

1. Aquest text és una adaptació breu del treball presentat en el Congrés Corporalitats Socials, Subjectivitats i Dissidències. Cossos en Trobada: Conflictes, Interseccions i Dissidències. Posteriorment publicat a Fauth, G.; Cobo Arnal, E. (2024), Reconocimiento facial: movimientos sociales y prácticas artísticas como espacio de disidencia. Arocas, Elisabet Marco; Bertomeu, Aina Faus (Coord.), Cuerpos en tránsito: explorando intersecciones emergentes y raíces culturales, Editorial Dykinson, pàg. 159-181.
   ↩︎
2. Es publica el Reglament (UE) 2024/1689 del Parlament Europeu i del Consell el 13 de juny de 2024, pel qual s’estableixen normes harmonitzades en matèria d’intel·ligència artificial.
   ↩︎