10 raons per a reclamar la independència a la Unió Europea

Reivindicar la independència en el marc d’una Unió Europea que es vol cada vegada més integrada es titlla de contradictori o, com a mínim, paradoxal. En aquest sentit, l’eminent Joseph H.H. Weiler ha reiterat que aquesta reivindicació traeix els mateixos ideals d’integració i solidaritat de la construcció europea. En contra d’aquesta mena de crítiques, he publicat un article en el qual exploro deu raons que poden explicar la demanda d’“independència a Europa” i la seva compatibilitat amb la integració europea.

A través d’un plantejament multidisciplinari que inclou consideracions polítiques, jurídiques, històriques, econòmiques, psicosociològiques i filosòfiques, el treball aporta nous enfocaments a l’estudi de la secessió i la integració des de la perspectiva de nacions minoritàries com ara Catalunya. Les deu raons que s’exposen són de naturalesa ben diferent: es tracta d’una barreja heterogènia de raons descriptives, explicatives, especulatives i normatives en el sentit més ampli possible, incloent-hi causes, motius i arguments.

Tal com és esperable i, en efecte, habitual en uns contextos universitaris cada vegada més especialitzats, el debat acadèmic sobre la secessió i la integració a la Unió Europea s’ha tendit a examinar des dels prismes particulars de cada camp de coneixement. En l’àmbit del dret i la política, la qüestió de la secessió respecte d’un estat membre i la seva compatibilitat amb la integració europea s’ha tractat des de “l’estranya parella del legalisme ‘pur’ i la ‘impuresa’ de l’oportunitat o conveniència política”.

Mentre que la perspectiva de gènere ha guanyat interès universitari, no sembla que hagi ocorregut quelcom similar pel que fa a les nacions minoritàries, les quals són parts clarament febles en un dels debats polítics que ha ocupat més minuts i caràcters en els nostres mitjans de comunicació. 

Més enllà de l’interès acadèmic d’aquesta reflexió, un interès pràctic rau en el fet que la compatibilitat amb la integració europea és clau per a les reivindicacions secessionistes de les nacions sense estat. Sabedors que el suport independentista depèn significativament de tal compatibilitat, els actors a favor de la unitat estatal i la seva integritat territorial insisteixen que les noves entitats resultants d’una secessió unilateral no seran mai reconegudes com a estats i encara menys com a estats membres de la Unió Europea.

Tot seguit presentaré breument les 10 raons:

1. Una raó política: Europa només escolta els seus estats membres. En general, la manca de veu (voice) ben sovint pot animar o desencadenar sortides (exit). En la qüestió que ens ocupa, la importància primordial dels estats membres i la insignificança dels pobles subestatals en el si de la Unió, alimenten la reivindicació “Catalunya, nou estat d’Europa”.
2. Una raó basada en la integració: la ciutadania europea importa. En certa tensió amb una Unió que sols presta atenció als seus estats membres, aquesta raó posa l’accent en la integració europea tot argüint que també haurien de ser rellevants les preferències de la ciutadania de la Unió en el seu conjunt i també les d’aquesta ciutadania quan forma un poble diferent de l’estatal o a la nació majoritària (segons criteris culturals, històrics i sociològics) i vol esdevenir un nou estat de manera democràtica. 
3. Una raó constitucional: els valors fonamentals europeus com a pilars d’una doctrina sobre la secessió. Els valors en els quals es fonamenta la Unió Europea, com ara la llibertat, la democràcia, la igualtat, la primacia del dret, el respecte dels drets humans i dels drets de les minories (article 2 TUE), proporcionen eines jurídiques per a construir una doctrina jurídica sobre la secessió. Més concretament, determinats valors fonamentals de la Unió poden operar com a principis constitucionals que permetin a les institucions de la UE seguir la línia del cèlebre Dictamen del Tribunal Suprem del Canadà sobre la secessió del Quebec. 
4. Una raó comparativa: es pot sortir d’Europa, doncs també s’hauria de poder dels seus estats membres. Atès que els estats membres van establir un dret de retirada respecte de la Unió Europea (article 50 TUE), les nacions subestatals poden reclamar un dret similar. Es tractaria de bastir un argument analògic: si els estats membres es van autoconcedir un dret de separar-se de la Unió quan precisament la volien articular a partir d’un tractat en forma de constitució, això planteja la qüestió de per què no reconeixen un dret anàleg dins els seus ordenaments constitucionals.
5. Una raó competencial: Europa fomenta la centralització. La integració europea afecta la distribució de poders dins dels seus estats membres. Concretament, la dimensió intergovernamental de la Unió Europea és clau, i tal dimensió està dominada pels executius centrals. A més, quan els estats membres confereixen competències a la Unió, les seves autoritats centrals, obstinades a no perdre quotes de poder, tendeixen a ocupar espais competencials que posseïen les autoritats subestatals. Tot i que es pensa que el federalisme genera més federalisme, la crua realitat és que les competències (o sia, els poders jurídics sobre una matèria) no són il·limitades i, per tant, s’han d’entendre com a recursos escassos.
6. Una raó econòmica: la integració europea fa viable la desintegració estatal. Tot sembla indicar que la integració econòmica, tant la global com l’europea, fa que la fragmentació política dels estats sigui més viable. La liberalització del comerç resulta, tal com mostren prestigiosos economistes, inversament proporcional a la grandària mitjana dels estats, entre altres raons perquè la integració econòmica tendeix a reduir costos econòmics de la independència política.
7. Una raó estratègica: Europa podria dividir a fi d’integrar. Inspirada en l’antiga màxima del divide et impera, la Unió Europea podria aplicar el que anomeno divide et integra. Sota aquesta estratègia, la UE podria fomentar la fragmentació (per exemple, recolzant o acomodant secessionismes europeistes) amb l’objectiu de facilitar i promoure una major integració. Com més petits i febles siguin els estats membres, més apreciada i necessària serà la Unió o, com a mínim, menys capacitat tindrien per a detenir l’avenç cap a una unió cada vegada més estreta.
8. Una raó històrica: Europa ha reconegut i integrat estats esdevinguts de secessions.  La història recorda que la Unió, incloses les antigues comunitats europees, va exercir un paper clau en el procés de creació i consolidació dels nous estats sorgits del desmembrament de les federacions socialistes de l’Europa de l’Est, tot imposant condicions rellevants per al reconeixement dels estats emergents i també per a la seva entrada gradual a la UE. La Unió va mostrar que pot funcionar com un fòrum deliberatiu en el qual s’acorden col·lectivament directrius per a la desintegració estatal i la integració supraestatal.
9. Una raó psicosociològica: Europa tempera la repressió contra la secessió. En el si de la Unió Europea i també del Consell d’Europa, incloent-hi el Tribunal Europeu de Drets Humans, una coerció estatal severa contra les entitats secessionistes i llurs membres és menys temuda. Aquesta raó es basa, doncs, en els sentiments (de por) i les expectatives (de càstig) dels líders i votants independentistes.
10. Una raó filosòfica: Europa anhela una pau duradora. Per a la consecució de la “pau perpètua”, Kant va aconsellar que els estats fossin regits per constitucions republicanes basades en sistemes representatius i que s’integressin en una mena de (con)federació pacífica que gradualment s’expandís. En aquesta línia, els projectes de pau duradora i de democràcia liberal expliquen la formació de la Unió Europea i haurien d’orientar la seva acció. Atès que els conflictes territorials dins dels estats membres podrien posar en perill la pau i l’ordre liberal-democràtic, aquests projectes podrien constituir fonaments filosòfics per a tractar l’autodeterminació i la secessió dins la Unió.

La Unió d’estats membres i la legió d’acadèmics que la defensen semblen interessats a preservar i difondre l’aparença de contradicció entre la secessió i la integració europea. En contrast amb aquesta pretesa contradicció, les deu raons que aquí he presentat ajuden a explicar la seva possible compatibilitat. Des d’un enfocament pluridisciplinari i des de la perspectiva de les parts febles en aquesta mena de conflictes, he explorat la potencial legitimitat de les demandes d’independència dins la Unió. Resulta difícil copsar el grau de legitimitat política sense considerar de manera conjunta la moralitat, la legalitat, la història, l’economia i altres ciències socials.

Malgrat que la secessió, l’autodeterminació, el nacionalisme i la sobirania es consideraven idees caduques i reivindicacions en vies d’extinció a la Unió Europea, resisteixen i fins i tot ressorgeixen amb cert vigor. No totes les concrecions d’aquestes idees constitueixen necessàriament amenaces per a la Unió. Obrir la porta a formes raonables per a la seva realització podria contribuir a la convivència pacífica i la cooperació entre els diversos pobles d’Europa i, en darrera instància, a l’enfortiment del procés d’integració.