Evolució de les telecomunicacions marítimes: del codi Morse a l’alta velocitat satel·litària

Des del principi de la navegació moderna, les telecomunicacions en el sector marítim han recorregut un llarg camí. El que va començar amb senyals de fum, banderes i el telègraf ha evolucionat fins a convertir-se en un ecosistema complex de connectivitat digital d’alta velocitat que permet les comunicacions en temps real des de qualsevol punt de l’oceà.

Més del 70 % de la superfície terrestre està coberta per oceans, fet que fa evident la necessitat de tenir sistemes de telecomunicacions eficients i robustos a la mar. Aquesta vasta extensió marítima no només és crucial per al comerç mundial, sinó també per a la recerca científica, la seguretat internacional, la sostenibilitat ambiental i el turisme global.

Primeres etapes: comunicació bàsica i dependència de la costa

Durant una gran part del segle xx, els vaixells depenien de la ràdio d’alta freqüència (HF) i l’ús del codi Morse per comunicar-se amb la terra o amb altres embarcacions. Aquestes transmissions eren limitades i vulnerables a les interferències atmosfèriques, i no oferien gaire cosa més que missatges bàsics.

Limitacions de les xarxes mòbils i la 5G en l’entorn marítim

Tot i que les xarxes mòbils terrestres —incloses les d’última generació, com la 4G i la 5G— ofereixen velocitats molt elevades i una latència baixa en terra ferma, la seva aplicació en l’entorn marítim és extremadament limitada. Aquestes xarxes depenen de la proximitat a torres terrestres, fet que restringeix el seu abast a una distància d’entre vint i cinquanta quilòmetres des de la costa.

Això vol dir que quan una embarcació s’endinsa mar endins, perd ràpidament la cobertura mòbil convencional. A més, les condicions atmosfèriques i la curvatura terrestre afecten negativament la propagació del senyal. Per això, tot i que la 5G és una solució potent en ports i zones costaneres, no és viable com a solució de connectivitat oceànica més enllà del litoral.

Els inicis de l’era satel·litària: satèl·lits geoestacionaris (GEO)

Amb el desenvolupament dels satèl·lits geoestacionaris, durant els anys setanta i vuitanta, van sorgir serveis com Inmarsat, que van permetre fer trucades de veu i enviar dades des d’alta mar. Era un sistema revolucionari, però tenia algunes limitacions importants:

• Latència elevada (600-800 ms).
• Costos molt elevats.
• Antenes de grans dimensions i difícils d’instal·lar.
• Velocitats de dades baixes.

Durant molts anys, aquestes xarxes GEO van ser l’única opció per a la connectivitat marítima en temps real i es van fer servir, sobretot, en vaixells de recerca, plataformes petrolieres i embarcacions militars.

Evolució de les comunicacions per satèl·lit: xarxes d’òrbita baixa (LEO)

Des del 2022, el desplegament de xarxes de satèl·lits d’òrbita baixa s’ha intensificat i ha permès que la connectivitat marítima faci un salt qualitatiu. Aquestes xarxes permeten:

• Latències molt baixes (20-50 ms).
• Velocitats superiors a 100 Mbps.
• Accés a serveis digitals complets (estríming, videotrucades, internet de les coses, etc.).

Impacte i futur de les telecomunicacions en el sector marítim

La possibilitat de tenir connexió constant a alta mar ha transformat la seguretat, l’eficiència operativa i el benestar de les tripulacions i dels passatgers. A més, ha obert noves possibilitats per a l’ús de tecnologies emergents, com ara les que es presenten a continuació.

Internet de les coses (IoT) marítima

Els sensors i els dispositius connectats permeten monitorar en temps real:

• L’estat del motor, el combustible i els equips de navegació.
• Les condicions meteorològiques i de la mar.
• La càrrega i la posició dels contenidors en vaixells mercants. Això facilita el manteniment predictiu, redueix el consum de recursos i millora la seguretat operativa.

Intel·ligència artificial aplicada a la navegació

Tenint en compte que, a escala mundial, entre el 80 % i el 90 % del comerç internacional de mercaderies es transporta per via marítima, la integració de la intel·ligència artificial (IA) avança ràpidament per aportar millores en diverses àrees, com ara les següents:

• Optimització de rutes en funció del clima, els corrents marítims, l’estat dels ports i el trànsit marítim.
• Manteniment preventiu dels vaixells i les embarcacions.
• Automatització de les tasques rutinàries i detecció d’anomalies en la navegació.

Telemedicina remota

La connectivitat satel·litària permet oferir atenció mèdica especialitzada a bord mitjançant:

• Videoconsultes amb serveis mèdics a terra.
• Diagnòstic remot de malalties o lesions en tripulacions o passatgers.
• Accés a historials mèdics digitals i serveis d’emergència. Això és vital en viatges llargs o en embarcacions que no tenen personal sanitari permanent.

Formació professional a bord

Qui diu que continuar estudiant a la UOC a bord d’un creuer no és possible? Gràcies a la connectivitat d’alta velocitat, l’accés a plataformes educatives en línia ha transformat la capacitació marítima, ja que la tripulació i els passatgers poden seguir cursos, certificacions i formacions des de la mar:

• Facilita l’actualització constant en normatives, seguretat i tecnologia.
• Permet l’aprenentatge continu, fins i tot durant travessies llargues.

En aquest context, el paper dels enginyers i enginyeres de telecomunicació esdevé fonamental. Aquests professionals dissenyen, implementen i optimitzen les solucions tecnològiques que fan possible aquesta connectivitat. La seva feina no només impulsa la innovació tècnica, sinó que també respon a problemàtiques socials crítiques, com ara l’accés a l’educació, l’atenció mèdica remota i la inclusió digital en entorns tradicionalment aïllats com és la mar.

Aquesta transformació no només afecta grans navilieres, sinó també plataformes científiques, operacions militars i el turisme nàutic, i converteix els oceans en espais cada vegada més interconnectats i intel·ligents.

L’evolució de les telecomunicacions marítimes és un exemple poderós de com la tecnologia pot redefinir un sector sencer i obrir horitzons que, fins fa poc, semblaven inassolibles.

Des de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) continuem formant enginyeres i enginyers de telecomunicació en el grau d’Enginyeria de Tecnologies i Serveis de Telecomunicació i en el màster universitari d’Enginyeria de Telecomunicació, professionals que han de ser clau en els avenços de la tecnologia i la societat del futur.