Mercedes Irigoyen: “Les persones no som les discapacitades, és l’entorn que ens discapacita”

14 març, 2022
Les persones no som les discapacitades, és l'entorn que ens discapacita!

Mercedes Irigoyen està estudiant el Grau d’Arts a la UOC. Un accident la va deixar tetraplègica fa gairebé trenta anys i fuig de la paraula “discapacitada”, ja que explica que “les persones no som les discapacitades, és l’entorn que ens discapacita”. Assegura també que assignatures com a Videocreació, que li permeten visibilitzar la diversitat en el seu sentit més ampli, les està gaudint molt.

Abans de res, qui és Mercedes Irigoyen?

Vaig néixer i visc a Pamplona, tinc cinquanta anys. Soc veterinària de formació: l’últim curs el vaig estudiar després d’un accident a conseqüència del qual tinc lesió medul·lar i vaig estar-me un any a l’hospital de paraplègics de Toledo. Vaig haver d’adaptar-me a una nova vida: no té res té a veure amb la teva manera de viure d’abans. Aferrar-me als estudis va ser una bona decisió. Vaig acabar l’últim any de la carrera, vaig acabar fent la tesi sobre malalties parasitàries i em vaig posar les piles amb la informàtica: la meva gran aliada, ara. Sempre m’ha agradat el tema del dibuix, de l’art, perquè sempre he tingut una part creativa.

A la UOC et fan pensar, raonar, buscar moltíssima informació, tenir moltíssims referents

Una vena artística que has pogut desenvolupar a la UOC. Com vas conèixer aquesta universitat?
Per un anunci al diari d’un màster de creació i producció multimèdia, el 2005. I com
que sempre m’havia quedat amb les ganes del disseny gràfic, vaig dir-me: “vinga, el faré”. Aquí va ser quan em vaig matricular a la UOC per primera vegada. Del 2005 al 2009. Vaig aprendre moltíssim i des de llavors no me n’he desconnectat.  Com que l’oferta formativa que té és tan flexible, em vaig poder anar matriculant d’assignatures soltes. I des del 2018 estudio el Grau d’Arts.

El fet que sigui en línia et deu haver comportat molts avantatges.
El tema en línia és fantàstic. Imagina’t què suposa per a mi, que no puc conduir, no haver de traslladar-me a l’hivern enlloc, no haver de dependre dels altres. La metodologia de la UOC és molt efectiva i enganxa molt bé. Havia intentat estudiar en altres universitats a distància, però tot era més obsolet. A la UOC, en canvi, tot és molt nou. Et fan pensar, raonar, buscar moltíssima informació, tenir moltíssims referents, fer resums… insisteixo: t’enganxa. I que l’avaluació sigui contínua és magnífic.

Quines facilitats et dona per a cursar les assignatures i què destacaries de la seva adaptació curricular?
Sempre que he demanat ajuda, els professors han estat disposats a donar-me facilitats. Per exemple, em permeten lliurar els treballs més tard.

Hi deu haver tallers, com el d’escultura, en el qual deus haver necessitat més ajuda, oi?
És clar. Però l’escultura no és tal com la gent la concep perquè sembla implícit que cal tenir una destresa manual. Estava tan preocupada per si podria desenvolupar aquesta modalitat artística, que fa dos anys vaig anar a Barcelona per a entrevistar-me amb els professors d’escultura i que veiessin, de prop, com m’ho manego per fe les coses. Em van rebre molt amablement i vam parlar de com dur a terme els treballs de l’assignatura. Em van lliurar les activitats i em van donar un temps per a llegir-les i pensar si necessitaria alguna adaptació concreta. Finalment, em vaig matricular el segon semestre del 2021.

Estic encaminant els meus treballs per a mostrar la diversitat en general

I finalment vas fer el taller amb èxit. Però, quina és la teva assignatura preferida?
Així és. I la meva assignatura preferida és, sens dubte, Videocreació. L’he gaudit molt. Al principi, em preocupava tot: on posava la càmera, com em movia i com mostrava la realitat… L’edició de vídeo mitjançant softwares destinats a això permet suplir la destresa que no tinc en gravar. En aquesta assignatura vaig aprofitar un dels treballs perquè servís a la UOC (a professors, tutor, etc.) per a conèixer la meva realitat corporal, el meu maneig, i així, en futures ocasions, poder utilitzar aquest element gràfic per a visibilitzar més fàcilment la meva diversitat funcional. El vaig titular My way i vaig posar de manifest com és el meu dia a dia, com me les apanyo en diferents àmbits de la meva vida.

Aquests estudis d’Art i Humanitat t’estan servint per a visibilitzar la diversitat?
Exacte. Estic aprofitant per a posar de manifest una manera de visibilitzar l’àmbit de la diversitat. Els meus treballs els estic encaminant per a mostrar també corporalitats diverses, la diversitat sexual… la diversitat en general! Perquè moltes vegades les paraules no ens permeten expressar unes certes coses, mentre que l’art ens dona molta llibertat.

La inclusió és una assignatura pendent de la societat?
I tant que ho és, i en molts àmbits. Sempre dic que soc una persona que té una lesió medul·lar, però no m’agrada utilitzar termes com a incapacitada i  iscapacitada perquè denoten aquesta part negativa. Soc una persona que funciona d’una altra manera, que es trasllada en una cadira de rodes. No hauria de ser més que això, però tots sabem que sí que ho és. La inclusió em sembla súper important: tenir accés a l’educació, a les feines, a l’oci…

Em fa mal que menuts i nenes que tenen una diversitat funcional no accedeixen en igualtat de condicions als seus centres formatius. En aquesta edat tan decisiva, se’ls van tancant portes perquè no hi ha prou suficients suports o adaptacions. I, finalment, molts segueixen el seu itinerari educatiu en centres especials, quan no en tots els casos és necessari. Els porten a centres especials de formació quan haurien d’estar inclosos a la societat. I acaben estudiant i vivint en guetos, quan no té per què ser així. Continuen havent-hi barreres arquitectòniques a centres oficials, en habitatges: es continua edificant amb barreres! Al final, la vida es converteix en una carrera d’obstacles. Defineixo l’entorn com a discapacitant. Les persones no som les discapacitades, és l’entorn que discapacita!

(Visited 4 times, 1 visits today)
Autor / Autora
Periodista freelance especialitzada en música i temes d'accessibilitat i inclusió. Creadora i directora del cicle enCantados: experiència inclusiva a través de la música en Llengua de Signes. La seva trajectòria ha estat molts anys vinculada al EL PERIÓDICO DE CATALUNYA. Va ser redactora de la secció de cultura i espectacles durant trenta-tres anys, on va poder escriure de teatre, literatura, cinema i, sobretot, de música. Va ser l'encarregada de l'àrea de música en els suplements Dominical i On Barcelona. En el 2012 va posar en marxa l'enregistrament d'acústics de noms consagrats i emergents, que podien veure's en la web del diari. Per a festejar el 5è aniversari de Música Directa (així es deia la secció), va organitzar un concert a Luz de Gas. El recital va suposar el retorn a l'escenari de Pau Donés i va reunir noms com els de Joan Manuel Serrat, Elefants, Love of Lesbian, Sidonie, Joan Dausà, Els Catarres, Andrés Suárez, Rafa Pons, Joana Serrat, La Pegatina i Zahara, entre altres. A més, va servir d'altaveu a Òscar Camps i la seva ONG Open Arms, a la qual es va destinar els diners recaptats. Forma part de l'equip de pilotatge del Festival Esperanzah! de Sant Cosme i de la Fundación Actúa Ayuda Alimenta. Va rebre un guardó de la FECAC per la divulgació del flamenc i és jurat dels premis de la Música Independent MIN.
Comentaris
Deixa un comentari