Cent anys del inici de la Gran Guerra

20 gener, 2014

El 28 de juny de 1914 el jove Gavrilo Princip, membre del grup radical Joves Bosnis, assessinava a l’arxiduc Francesc Ferran, hereu de l’Imperi austro-hongarès, durant la seva visita a Sarajevo. No era el primer magnicidi, ni seria el darrer; però esdevindria l’excusa per l’inici d’un conflicte bèl·lic que transformaria profundament el món conegut. Res seria igual després de la Primera Guerra Mundial. No per casualitat, l’historiador Eric Hobsbawm hi situava l’inici real del segle XX.

Aprofitant la commemoració, han arribat a les llibreries diferents monografies. Algunes són recuperacions oportunes de llibres d’especialistes com David Stevenson (de 2004) o Norman Stone (de 2007); o de testimonis directes dels fets com les cròniques de Vicente Blasco Ibáñez o Agustí Calvet Gaziel. Però, sens dubte els dos treballs més interessants són les novetats publicades pel britànic sir Max Hastings i la canadenca Margaret MacMillan.

1914. De la paz a la guerra se’ns presenta com el perfecte complement del llibre previ de MacMillan, París 1919. Seis meses que cambiaron el mundo, publicat dotze anys abans. Mentre el primer s’havia centrat en les conseqüències del final de la Primera Guerra Mundial, aquest segon s’interessa de forma exhaustiva -potser un pèl excessiva en alguns moments- pels orígens del conflicte. Les conclusions no poden ser més contundents: la incompetència d’uns dirigents polítics i militars decimonònics va conduir a un autèntic desastre polític, material i, sobretot, humà. Les principals potències van apostar absurdament per la guerra com a solució per tancar els fronts interns oberts.

1914. El año de la catástrofe també se centra en els orígens, però afegint allò succeït als camps de batalla durant els primers mesos. Per Hastings, la Primera Guerra Mundial va ser en realitat la suma de tres conflictes: “el de los Balcanes, por las cuestiones de la Europa del Este; la lucha continental que debía determinar si el dominio alemán se impondría; y, por último, el desafío de los alemanes al control general de los ingleses en el campo naval”.

Gràcies a una increïble feina de documentació (impressiona la quantitat de dietaris personals, entrevistes i aportacions biogràfiques que il·lustren constantment el text), es basteix un relat que passa dels grans despatxos i els centres de comandament al peu de les trinxeres i del carrer. Tot plegat, evidencia com, malgrat els intents per racionalitzar a posteriori, la majoria de decisions es prenien sovint per raons absurdes i interessades.

Tot i els cent anys transcorreguts, encara avui la Gran Guerra és una fita present en l’imaginari europeu i, com a tal, és recordada. A qualsevol poble francès, per petit que sigui, hom troba sempre, en un lloc preferent, el gairebé prescriptiu monument als caiguts locals en el conflicte (honorats de forma molt més expressa que no els de la Segona Guerra Mundial). Fins i tot, els arxius segueixen aportant novetats sobre aquells fets, com els més de 300.000 documents penjats recentment a internet per l’arxiu nacional britànic.

Qualsevol mirada a un mapa d’abans i després del conflicte, ja evidencia la força transformadora d’aquella guerra: desapareixen els imperis austro-hongarès i otomà, es reconfigura bona part de l’Europa de l’Est (neix Txecoslovàquia, una pre-Iugoslàvia, els Estats bàltics…), es creen els dominis anglo-francesos del Proper Orient, etc. Davant d’un trastorn tan profund i generalitzat, sobta la marginació de la península Ibèrica.

Neutral durant tot el conflicte, el Regne d’Espanya va beneficiar-se econòmicament de la guerra. Qualsevol producte espanyol, ja fos agrícola o industrial, tenia sortida en els mercats dels païssos bel·ligerants. Sense competència directa, grans fortunes van forjar-se durant el període (o van consolidar-se com en el cas del financer mallorquí Joan March i Ordines Verga) i ciutats com Barcelona van esdevenir un autèntic cau d’espies, rumors, diners, espectacles i conspiracions. Però la bonança fou cojuntural, propietaris i industrials no van aprofitar per posar-se al dia, sinó que van limitar-se al guany a curt termini, i quan l’excepcionalitat de la guerra va acabar, la crisi va retornar amb força.

No va ser l’única repercussió directa. Malgrat la distància, l’opinió pública i els intel·lectuals van posicionar-se a favor d’un o altre bàndol. Durant tot el conflicte, es va viure una autèntica ‘guerra de paper’ a la premsa espanyola i catalana. Evidentment, el posicionament en un o altre sentit sovint s’explicava per raons de formació, simpatia o coneixement, però també per interessos particulars.

En el cas català i tot i les simpaties pro-alemanes d’un prohom com Enric Prat de la Riba, va haver un important corrent pro-aliat, sobretot arran de la defensa del dret d’autodeterminació pel president estadounidenc Woodrow Wilson. L’historiador Joan Esculies, en el seu treball sobre el metge i polític Joan Solé i Pla, va recuperar el record sobre el mite dels 12.000 voluntaris catalans allistats a la Legió estrangera francesa i, fins i tot, les imatges d’una visita dels impulsors d’aquesta unitat al front francès.

(Visited 44 times, 1 visits today)
Comentaris
Deixa un comentari