«Una ciència que posa la cura al centre s’ha de descolonitzar, desconstruir, despatriarcalitzar…» Ester Conesa – Cures, gènere i COVID-19

Entrevista a Ester Conesa: les cures en el centre en temps de la COVID-19

Encara ens trobem en temps de la COVID-19 arreu del món, però sembla que l’emergència sanitària per la pandèmia del coronavirus a l’Estat espanyol s’ha deixat d’accentuar. Ara que podem mirar des de la distància els esdeveniments desencadenats per la COVID-19:

Quines dinàmiques i desigualtats de gènere ha emfasitzat o accentuat la gestió de la pandèmia del coronavirus? 

Com bé dius a la teva pregunta, ha emfatitzat i accentuat una situació prèvia. Això vol dir que hi ha sectors i col·lectius que ja estaven en una situació molt precària i en molts casos insostenible, i tots tenen a veure amb la cura. Ho hem vist en diversos nivells i els enumeraré per tenir-ne una visió panoràmica. 

1. El més visible, el sector hospitalari, que sabem que va patir unes retallades molt fortes en la crisi anterior amb les consegüents demandes per pal·liar-les (marxes a favor de la sanitat pública i contra la privatització, concentracions contra les retallades, etc.) que no van ser escoltades. I aquí no parlem només del sector mèdic, sinó de la feina imprescindible i molt menys valorada del personal d’infermeria i del personal de neteja, constituït per una gran majoria de dones a causa de la feminització de les cures i, per descomptat, molt més precaritzat. 

A més, en aquest país no hem tingut una cultura de la prevenció, que també es podria pensar dins d’una cultura de la cura, com a punt de partida. Fa temps que persones especialitzades en biologia o en ecologia ens adverteixen del perill d’augment de virus i altres organismes que posen en risc la salut, a causa dels excessos d’un capitalisme globalitzat i de la pèrdua de biodiversitat, i hem vist algunes d’aquestes pandèmies a prop nostre. A això, hi sumem una actuació que s’ha resistit a actuar per por d’aturar l’economia tot i que podíem veure el que passava en països més llunyans i també més propers. Haver-nos de trobar en una lluita global salvatge per respiradors o per EPI, a més d’una gestió ineficaç i a la desesperada dels recursos propis d’un estat, ha estat vergonyós. Això també indica que una economia globalitzada que externalitza la mà d’obra i els recursos per explotar-la i treure’n més benefici no és sostenible. Però tornarem a l’economia més endavant. 

2. El següent nivell visible ha estat l’àmbit de les residències de gent gran, d’una banda, en què també s’han destapat les precarietats a conseqüència de la privatització i la subcontractació de personal en males condicions laborals, que afecten la seva pràctica de cures. D’altra banda, el fet de no tenir una política de prevenció sanitària ni de cures comunitàries adequada també ha afectat la manera de pensar i tractar les persones grans, que no han tingut un espai de cura assegurat ni a la seva pròpia residència ni als hospitals, per dir-ho suaument. Això també ha posat en relleu la situació de descurança envers la gent gran i en situació de dependència en unes institucions que per si mateixes ja les aparten del món social i comunitari en una cultura de l’individualisme i l’eterna joventut. El resultat és que un nombre important de personal contagiat va ser detectat tard i malament, i va haver de fer quarantena, i va caldre trobar urgentment persones disposades a entrar a treballar en centres amb contagis i en ple confinament; va ser una tasca difícil, per dir-ho suaument. Aquí hem vist el racisme d’aquest país en la seva esplendor; també reprendrem aquest punt de seguida. I una gestió de la mort en què ni qui l’estava a punt de patir ni els seus familiars no han pogut prendre cap decisió.

Posar les cures en el centre significa una redistribució important de la riquesa i de tot el que coneixem, transformar tot el sistema de relacions de poder i de jerarquies socials.

3. Després tenim el model de confinament, que va adoptar mesures molt fortes que van afectar completament la llibertat de moviment i durant massa temps. En altres països sabem que hi va haver altres maneres de gestionar —deixant temps de sortida per a les criatures i les famílies, per a les persones que ho necessitessin per al seu benestar mental i físic, per a l’esport, sense militarització ni discursos bèl·lics… Malgrat que la situació era greu i que morien moltes persones cada dia, amb una mirada diferent, centrada en les cures, hauria estat possible una altra gestió de la situació; fins i tot amb creativitat es podrien haver generat dinàmiques comunitàries amb protecció que trenquessin l’aïllament també emocional de moltes persones. Penso que aquestes primeres reaccions de caràcter bèl·lic reflecteixen bàsicament por, i això ens parla de l’estat d’un país, de la debilitat de la seva democràcia i dels seus valors, i de la manca d’escolta, una qualitat bàsica de la cura. 

4. En aquesta línia, el següent nivell important, i potser no tan visible i mediatitzat, és que s’ha reproduït la dinàmica ja establerta (i restablerta amb la crisi anterior) que les cures recauen de nou majoritàriament en els cercles femenins de les famílies (mares, tietes, germanes, cosines…), ja que molts homes encara no s’han responsabilitzat de la seva part i el sistema organitzatiu tampoc no ha canviat per impulsar aquest canvi. Algunes de les seves implicacions són que després no es pot deixar a les mans d’una empresa la decisió de si el seu personal continua o no treballant des de casa. Hem conegut casos en què s’ha reduït la jornada laboral, però pressionant per mantenir la mateixa productivitat; en altres ni tan sols s’ha donat l’opció de reducció de jornada; i una infinitat de circumstàncies que ni podem imaginar, i això, en famílies amb criatures, gent gran o en situació de dependència a càrrec, no és només desgastador, també és desesperant i insostenible. Una situació que ha posat moltes persones, especialment dones, en una situació impossible. Imaginem els casos de famílies monoparentals femenines amb pocs recursos. I tot això parla de la importància i el valor que la cura té en la nostra societat. I el coneixement, perquè, els qui no es fan càrrec de la cura no saben les complexitats i dificultats que comporta en un món organitzat d’aquesta manera. Això és el que Tronto anomena «irresponsabilitat privilegiada». D’altra banda, com que les dones solen tenir feines més precàries i inestables i amb salaris més baixos, han estat elles les que han perdut i continuaran perdent més feines, i això encara es reforça més perquè se’ls assigna el paper de cuidadores principals de la llar i de les criatures. No perdem de vista que l’Estat espanyol ja era un país amb un nombre molt alt de dones sense feina remunerada. 

5. I d’aquí saltem al següent nivell, el més dur i vergonyós, ja que se suma a una situació de partida molt desigual. Què ha passat amb les treballadores de cures? Invisibles i en la perifèria de qualsevol política, com sempre. Quantes n’hi ha que mantingut la feina? Què passa amb les que no tenien contractes ni estaven regularitzades, sense accés a ajudes? Aquí entrem en el fenomen de les «cadenes globals de cures», tal com la sociòloga Arlie R. Hochschild el va anomenar basant-se en el treball de Rhacel Parreñas, referit als moviments migratoris de dones que deixen les seves famílies i éssers estimats en els seus territoris per treballar com a cuidadores de persones i de llars de famílies dels països occidentals del nord global, les quals passen per experiències molt dures i ocupen una mà d’obra molt precaritzada. Un gran nombre d’elles treballa sense contracte i moltes altres no estan regularitzades a causa d’unes polítiques de racisme estructural.

Se sap que entorn del 90 % de treballadores de la llar són dones, de les quals la meitat són migrants i només una mica més de la meitat estan afiliades a la Seguretat Social (segons les enquestes de l’EPA). A més, les afiliades es troben en el sistema especial de les treballadores de la llar, un règim que no dona dret a prestacions d’atur i amb cotitzacions molt baixes (la qual cosa comporta unes pensions irrisòries), permet que siguin acomiadades sense causa i no preveu cap protecció per a les embarassades. Fa temps que les associacions de dones denuncien tota aquesta situació reclamant el Conveni 189 de l’OIT per poder equiparar els seus drets, però l’Estat espanyol encara no ratifica l’acord. És important no solament donar suport a la tasca de grups com ara l’associació Dones Migrants Diverses, Las Kellys, la Xarxa de Cures Antiracistes i TICTAC, Sindillar i altres organitzacions i activistes semblants, sinó també implicar-nos en aquesta situació activament. 

El més impressionant d’aquesta pandèmia és que les ajudes a les treballadores de la llar s’han endarrerit molt (el procediment es podia començar a tramitar a principis de maig) i que només es poden adjudicar a les afiliades a aquest règim especial que hagin cotitzat fins a quinze dies abans de l’estat d’alarma i fins que aquest s’acaba. De manera que ens trobem amb una situació insostenible per a totes les que no tenen papers ni contractes, una situació de desigualtat, de manca de drets, de pobresa extrema i d’un racisme estructural davant del qual la mateixa ciutadania no reaccionem ni ens mobilitzem prou per exigir regularitzacions, la fi de la Llei d’estrangeria i l’accés a ajudes urgents. A més, n’hi ha que treballen en condicions de semiesclavitud «servint» com a internes, sense temps suficient per al descans setmanal o obligades a pagar lloguer i el menjar propi. Moltes s’han hagut de confinar allà on treballen, sense protecció, en condicions molt dures. 

La pandèmia per la COVID-19 ha posat les cures al centre? Què entenem per cures? On se situaven en la nostra societat?

Sí i no. Les ha visibilitzat, però, així i tot, hi ha molta ceguesa sobre la importància de revalorar-les, i no s’estan produint les transformacions necessàries perquè realment estiguin al centre, i el que sobretot falta en les cures és la mirada antiracista.

Pel que fa a què entenem per cures, a mi m’agrada molt la definició que van fer servir Fischer i Tronto el 1991, perquè obre la perspectiva i fuig d’essencialismes (dona com a cuidadora) i de relacions diàdiques (només entre dues persones) que de vegades s’atribueixen a les cures. Aquestes autores diuen que «és tot allò que fem per mantenir, continuar i reparar el nostre “món” perquè hi puguem viure tan bé com sigui possible [sic]. Aquest món inclou els nostres cossos, els nostres “jos” i els nostres entorns, tot plegat, coses que volem entrellaçar en una xarxa complexa de suport de la vida».

Com diu Tronto, les cures s’han ubicat en la perifèria, en l’esfera reproductiva i en l’àmbit privat, i la nostra tasca és posar-les al centre. Però moltes vegades ni tan sols són a la perifèria, simplement estan tan fora de la nostra mirada que ni sabem que existeixen ni les tenim en compte, com la panoràmica que hem dibuixat en la qual les cures en diferents àmbits estan desvalorades i fora del mapa mental, malgrat que són tan bàsiques per al manteniment de la vida, per estar mínimament bé. La cura ha de ser polititzada i pensada com a noció filosòfica, ètica, analítica… 

Una cosa que diu molt d’una política que no posa les cures en el centre és que tenim persones i famílies senceres que no reben cap mena de salari o ajuda, i, d’altra banda, no hi ha cap esforç per part del que anomenem «el capital» (com ara empreses gegantines amb beneficis enormes a força d’explotar i espoliar les persones i els seus recursos). Com és possible que aquesta situació no es reverteixi? Que ni tan sols s’hagi optat per paralitzar el pagament de lloguers? En el capitalisme hi acostuma a haver aquest xoc entre capital i cures. Cures són també tot allò que no es veu com a rendible. Això s’ha contrarestat amb un munt d’iniciatives de suport mutu a barris i pobles, exemple de la capacitat de cures comunitària.

Qui s’encarrega habitualment de les cures? Està desprestigiat? Els sectors professionals destinats a les cures són precaris? A què és degut? 

Sí, són precaris, ja ho hem vist amb la panoràmica anterior. A més, si ens hi fixem, veiem que com més es feminitza un sector, més precaritzat es torna (com passa amb el sector mèdic) i encara més en els sectors de les cures ocupats per dones migrants. 

Qui se n’encarrega? Les cures han estat tradicionalment dutes a terme per dones i, encara més, per dones de classe baixa i dones racialitzades (les que són considerades les «altres» pel seu origen o pel seu color de pell), com hem vist abans. A l’Estat espanyol hi ha les dones que van migrar de regions més pobres cap a les urbs i que encara avui, algunes d’edat avançada, continuen netejant, cuidant i cosint sense haver cotitzat mai, sense que se n’hagi valorat la feina i els drets al llarg de la seva vida. I aquest camí és seguit per les dones que han migrat d’altres països, fent la mateixa feina, continuant sense cotitzar i amb l’agreujant que ni tan sols tenen papers. Això vol dir no tenir dret a res, ni tan sols a obrir un compte al banc. Ser invisibilitzades i entrar en circuits de vulnerabilitat i precarietat molt forts. Aquí també hi ha un tema clau i és el paper de les dones blanques que han aconseguit obtenir millors feines o que són de classe mitjana i alta gràcies al fet que d’altres, o mentre d’altres, tenen cura de les seves criatures, de la seva gent gran o de casa seva. I també dels homes, és clar, sostinguts per la cura, i que resten en silenci.

Necessitem un canvi profund que sembla difícil que arribi perquè les dinàmiques es resisteixen a canviar a causa dels interessos que hi ha en els sectors de poder.

Estem començant a reaccionar, però molt lentament, l’autocrítica costa i la ceguesa es produeix per aquest sistema de jerarquies i desigualtats entre les mateixes dones. I no es tracta de donar les culpes a ningú, però sí de veure quina és la nostra part en això i quines són les prioritats de les lluites. Això també demostra que la cura està enfosquida per les mateixes dones i pels nostres privilegis. Continuen essent les associacions de dones migrants, antiracistes i cuidadores les que alcen la veu. Després hi ha el paper i la gestió dels serveis domiciliaris, de les administracions públiques, de l’Estat. Hi fan poc i no és suficient, i, després de la regularització, si arriba, venen totes les traves per poder accedir a feines amb condicions laborals mínimes. Els estudis i trajectòries de les dones (i homes) migrants són devaluades, l’homologació i altres tràmits administratius són feixucs i tortuosos, i l’atenció moltes vegades és explícitament o implícitament racista. Cal una feina enorme sobretot d’escolta (escolta activa), d’autocrítica i de transformació. Per exemple, un dels temes més greus que algunes d’aquestes dones han començat a fer visible és una atenció a la infància amb biaixos racistes que pot acabar en pèrdues de custòdia totalment injustes, de vegades lliurant criatures a pares maltractadors, de vegades a famílies «benestants», en comptes d’ajudar aquestes dones en situació de precarietat per un sistema injust, desigual i racista de base. I això passa justament per aquesta mirada eurocèntrica blanca i patriarcal. Aquest és un tema que urgeix revisar, visibilitzar i canviar; per començar, es pot seguir el treball de Daniela Ortiz o el de Linda Porn.

A què és degut? Aquestes relacions són hereves d’un sistema patriarcal i colonial que posa en jerarquies les persones, les seves pràctiques i la seva valoració i retribució en la societat. I no ens adonem de les conseqüències històriques i presents. Ens sembla lluny, però no ho és. Cal reparació i un canvi en aquestes relacions que continuen tenint lògiques colonials, l’extractivisme continua sustentant, de «nord global» a «sud global», el nostre model capitalista de consum en què totes les persones estem implicades, i també continuen moltes formes d’esclavisme. És interessant seguir el treball d’autores com ara Camila Esguerra, Tania Cruz i Gabriela Ruales (del col·lectiu Miradas Críticas del Territorio desde el Feminismo), Rita Segato, Achille Mbembe… 

N’hi ha que s’escandalitzarien en escoltar tot això, però només cal que pensin en la dona migrant interna en una casa vint-i-quatre hores, set dies a la setmana, o en els temporers i les seves condicions laborals i vitals, una altra feina bàsica per a la vida. O ara amb els rebrots, què està passant amb la mà d’obra migrant en algunes empreses alimentàries, en quines condicions s’hi treballa… no s’està parlant clar. Que pensin en quines vides importen i quines es deixen morir (a les fronteres, al mar, a les mans de la policia…). Tot això ara està sortint una mica més pel cas mediàtic de George Floyd, però fa molt temps que es lluita i no hi ha resposta. I el més flagrant d’aquesta pandèmia ha estat aquesta visió utilitarista i denigrant de les persones migrants sense papers, només han importat quan ha faltat mà d’obra causada pels contagis i usant com a moneda de canvi uns mesos de permís de residència i feina. Ni tan sols se n’ha garantit el permís de residència, com ha fet Portugal. 

Normalment relacionem les cures amb cuidar, però en l’àmbit acadèmic també es perpetuen certes dinàmiques, potser masculinitzades, totalment allunyades del concepte de «cura». En aquest cas, també la ciència. Com ho podem detectar? Quins «conflictes» planteja socialment aquesta dinàmica? 

Sí. Aquí ja anem a un altre ambient, però és part del mateix joc de relacions jeràrquiques del sistema patriarcal, colonial i també capacitista. Per començar, quantes dones, quantes persones no blanques o amb diversitat funcional hem vist en llocs acadèmics de poder i responsabilitat? Detectar-ho és fàcil si ens fem aquestes preguntes i ens preguntem el perquè.

Quin model de vida és necessari per continuar en ciència? A l’antic model masculinitzat d’old school, diguem-ne, s’hi suma el model de capitalisme acadèmic basat en un productivisme ferotge en el qual només un tipus de persona que té la resta de la vida resolta perquè altres persones en tenen cura o perquè simplement no té altra vida que la seva feina és la que pot sobreviure sense conseqüències per a la seva salut física i mental (i ni així). I això, tot i que no passa així a tot arreu, cada vegada està més generalitzat. Les persones que treballen en ciència o a l’acadèmia cada vegada treballen més hores per poder respondre a les expectatives de productivitat, i han d’ocupar les nits, els seus caps de setmana, sense poder cuidar-se a si mateixes ni les persones que estimen, en un sistema d’acadèmia accelerada. Això també treu temps per pensar, per al debat, per a les relacions comunitàries amb els estudiants o amb els companys. I no solament això, la forta competitivitat provoca estralls, maltractaments entre companys i sobretot amb qui està en posicions inferiors.

A un doctorat ja no s’hi va a aprendre, s’hi va a produir, en tres anys. El científic es torna un emprenedor que gestiona la seva pròpia productivitat i projectes com una empresa. La cura cau totalment a la perifèria. Cada vegada més. I, a més, tota la feina afectiva, de cures que comporta el treball acadèmic està novament desvalorada, és invisible i la fa bàsicament el personal en situació precària: dones, joves, professorat associat, personal temporal… Després, les expectatives de mobilitat o més aviat de rotació eterna. Són vistes com a excel·lència, però en realitat també amaguen una forma de precarietat i de no estabilització de la feina en persones amb el nivell d’estudis més alt. Després, on és el professorat no blanc? És curiós, perquè els Estats Units, un país tan racista, alhora també té molt treballat el tema en alguns llocs i podem veure professorat negre, xinès, indi… L’Estat espanyol ha tingut població afrodescendent com a mínim des de les colònies més recents, però no l’hem vista a les universitats. De migració marroquina, en tenim des de fa dècades. El professorat de l’Amèrica Llatina també és minoritari i blanc. Per què? Què es necessita, quins camins hi ha per accedir-hi? Amb quants obstacles hauràs de topar, quants racismes i microracismes diaris hauràs de patir? Posar la cura al centre també és preguntar-se qui hi accedeix i qui no, i per què. Preguntar-se quin sistema de desigualtats sosté la nostra acadèmia. 

Quins reptes socials i acadèmics en relació amb les cures ha posat sobre la taula la pandèmia global de la COVID-19? Quin canvi social implicaria? I a efectes pràctics, com es podria aplicar?

Necessitem un canvi profund que sembla difícil que arribi perquè les dinàmiques es resisteixen a canviar a causa dels interessos que hi ha en els sectors de poder. Posar les cures al centre significa una redistribució important de la riquesa i de tot el que coneixem, transformar tot el sistema de relacions de poder i jerarquies socials, també de la justícia social global, que inclou reconeixement i reparació. Posar fi d’una vegada a les lògiques colonials d’explotació de persones i recursos, redefinir el sentit de l’economia i de les relacions econòmiques. I parar de córrer. Aturar-se a pensar, aturar la política feta a correcuita, la que posa pedaços aquí i allà, mal posats, que generen milers més de forats i més pedaços. 

La pandèmia també està demostrant el que dèiem abans: quines vides importen i quines es poden deixar morir. 

Aquest reequilibri de forces implica que totes les persones (aquest és un missatge per als homes) es dediquin a la cura i es responsabilitzin de la part que els toca, cosa que significa, per moltes resistències que hi hagi, un canvi en el model productiu i organitzacional. I això ha d’arribar i arribarà. Repartir les cures i les tasques (també redefinint col·lectivament què és feina, què ha de ser remunerat). Després, frenar tots els projectes extractivistes i esclavistes, també restablir aquest equilibri, però amb cura. Fa poc vaig veure un article d’unes companyes, Corinna Dengles i Lisa Marie Seebacher, que deien alguna cosa així: «compte a fer boicot a les multinacionals del negoci tèxtil perquè de sobte les dones de l’Índia s’han quedat sense poder alimentar les seves famílies». 

Cultura de la prevenció, de la reparació i de la cura. També cura del planeta, que és una cura per a tots els éssers i persones. Afrontar un canvi econòmic per frenar els efectes del canvi climàtic com més aviat millor, que, a més, afecta les comunitats més desfavorides d’aquest sud global.

Tot això requereix un canvi profund, diria que ontològic. I aquest és el repte per a la ciència. Una ciència que posa la cura al centre s’ha de descolonitzar, desconstruir, despensar, despatriarcalitzar, i actuar al servei de les persones i amb les persones i el seu entorn. Cal entendre que la ciència no és neutra perquè parteix de la mirada del que és normatiu. Els reptes són enormes. Una ciència que, per exemple, pensa en alternatives econòmiques enfocades a l’economia local també ha de tenir en compte l’economia global. Entendre i pensar el món en tota la seva complexitat i xarxa de relacions (si toco aquí, afecta allà). Amb una ciència global com la que tenim ara es podrien generar grups interconnectats que cuidessin aquestes relacions. 

Després, un altre aspecte que m’agradaria destacar, i que sembla allunyat de la cura, és l’ús de certa tecnologia que s’ha disparat durant la pandèmia. Per què no hi ha un debat ciutadà obert i ben informat de què passa amb les nostres dades (les nostres comunicacions, orientacions polítiques, afectes, necessitats…), com les fem servir, a qui es venen, per a què exactament, què passa amb el control social? On es dirigeixen els esforços científics en aquest àmbit? A crear intel·ligència artificial que substitueixi persones, que substitueix fins i tot la cura, que substitueix fins i tot les nostres decisions… No estic necessàriament en contra de tecnologies que ens ajudin en el dia a dia, però tal com van les coses en el neoliberalisme, quines garanties hi ha que no es reprodueixin i intensifiquin les desigualtats? Es parla de renda universal, la pagaran les megaempreses? En cas afirmatiu, què comportaria això? S’està definint el futur i no hi estem participant ni sabem tot el que passa, qui pren aquestes decisions, qui posa els recursos i per a quina finalitat. La pandèmia també està demostrant el que dèiem abans, quines vides importen i quins es poden deixar morir. Quant a la tecnologia, no es tracta de la tecnologia en si mateixa, sinó de quina tecnologia, per a què, sota quins interessos, amb quines finalitats i amb quines conseqüències a llarg termini. Les iniciatives ciutadanes dels col·lectius de makers i de hacktivistes són un exemple d’un altre model tecnològic. Un model sobirà, decidit ciutadanament, del bé comú, que, com a mínim, tingui els recursos públics suficients per emmagatzemar les nostres pròpies dades i assegurar-ne un ús ètic (o simplement, un no ús), sense reproduir les desigualtats socials, sinó més aviat amb l’objectiu de trencar-les, des de la cura i per a la cura. Al capdavall, un model de cures també és el que no tapa forats amb pedaços com deia abans, sinó que va a l’arrel de les desigualtats.