Història Antiga per Mònica Bouso

15 gener, 2018
Mosaic de l’Acadèmia de Plató, Pompeia s.I a.C. Museu Arqueològic Nacional de Nàpols. Font: Wikimedia Commons.
Mosaic de l’Acadèmia de Plató, Pompeia s.I a.C. Museu Arqueològic Nacional de Nàpols. Font: Wikimedia Commons.

Història Antiga vol ser una introducció en el món de l’antiguitat. Veurem com fenòmens que semblen tant moderns com la globalització, ja va tenir lloc al Mediterrani Oriental, Egipte i el Pròxim Orient durant l’Edat del Bronze Final. El nostre objectiu últim és fer entendre, valorar i difondre el coneixement d’aquestes antigues cultures en un moment certament crític, on gran part d’aquest patrimoni cultural de la humanitat està sent saquejat i destruït.

La Pedra Rosetta, 196 a.C. Font: Wikimedia Commons
La Pedra Rosetta, 196 a.C. Font: Wikimedia Commons

En primer terme, a través d’una aproximació a la metodologia, les disciplines implicades, el marc cronològic i geogràfic, així com a les fonts disponibles, reconstruirem i mirarem d’entendre els processos històrics que van tenir lloc, des del quart mil·lenni a.C. fins al s.V d.C., en una extensa regió que abasta des de l’àrea del Pròxim Orient fins al Mediterrani central. Per fer-ho, s’emprarà una metodologia interdisciplinària, entenent i valorant l’ús de totes les fonts al nostre abast (arqueològiques, textuals, iconogràfiques) amb la fi d’incorporar totes les dades accessibles per tal d’oferir una visió el més àmplia possible de pobles i cultures antigues; il·luminant, d’aquesta manera, la vida de sumeris, accadis, babilonis, assiris, egipcis, fenicis, hebreus, minoics, micènics, grecs, perses, etruscs i romans. Totes i cada una d’aquestes cultures han deixat una empremta en el nostre present, totes elles han configurat el nostre món.

En segon terme, tractarem tres dels desenvolupaments més transcendents –i transversals— de la història de la humanitat: l’aparició i la difusió de l’escriptura, la ciutat i la creença en una única divinitat. S’abordarà la invenció, la difusió i l’adaptació de l’escriptura en les principals cultures de l’Antic Orient, Egipte, l’Egeu i Itàlia. S’iniciarà el recorregut en l’origen de l’escriptura a la Baixa Mesopotàmia, amb el sistema cuneïforme, i a Egipte, on es van desenvolupar diversos sistemes d’escriptura, entre els quals el jeroglífic. Es tractaran els sistemes sil·làbics emprats a la Creta minoica i a la cultura micènica. I s’explorarà la invenció del sistema alfabètic al Llevant i la seva difusió al llarg del Mediterrani: primer a Grècia i més tard a Itàlia. Descobrirem, doncs, com la nostra ‘a llatina’ prové, a través de l’‘alfa grega’, de l’‘alef fenici’ inspirat en un signe hieràtic egipci. A més, contextualitzarem algunes de les obres mestra de la literatura universal com l’Epopeia de GilgameshLes aventures de Sinuhé o l’Odissea.

Persèpolis, Iran. Font: Wikimedia Commons
Persèpolis, Iran. Font: Wikimedia Commons

Estudiarem l’aparició de la ciutat, i viatjarem a la considerada primera ciutat documentada arqueològicament: Uruk, a la Baixa Mesopotàmia, al quart mil·lenni a.C. Veurem la seva evolució al Pròxim Orient amb la creació de les ciutats estat, i el desenvolupament del fenomen urbà estès a grans àrees amb els estats regionals, primer, i els imperis, més tard, dominant extensos territoris. S’analitzarà la situació a Egipte, on les seves específiques característiques, tant d’organització com de preservació de les restes, han condicionat el seu registre material; concretament veurem les ciutats dels «morts» i les dels «obrers». D’Egipte ens traslladarem al món mediterrani per estudiar l’aparició de la polis a Grècia, on va constituir una forma molt particular d’organització social i política que va caracteritzar el seu avenir històric. També veurem l’evolució de la ciutat en època hel·lenística. I, en darrer terme, l’expansió de la civilització romana, des de la península Itàlica fins a més enllà de l’àmbit Mediterrani, a partir de la civitas romana.

Planta de l’Etemenanki a Babilònia, Pergamonmuseum, Berlin. Font: Wikimedia Commons
Planta de l’Etemenanki a Babilònia, Pergamonmuseum, Berlin. Font: Wikimedia Commons
Maqueta de l’Etemenanki a Babilònia, Pergamonmuseum, Berlin. Font: Wikimedia Commons
Maqueta de l’Etemenanki a Babilònia, Pergamonmuseum, Berlin. Font: Wikimedia Commons

El darrer tema es dedicarà a l’àmbit religiós. S’abordarà l’univers politeista de la religió a Mesopotàmia, alhora que es tractarà l’henoteisme de certes divinitats en moments determinats, com la supremacia de Marduk i Sin a Babilònia, en el segon i primer mil·lenni a.C., respectivament, i la d’Assur a Assíria al primer mil·lenni a.C. S’estudiarà el complex sistema politeista de l’antic Egipte i el trencament del sistema religiós establert que va suposar la reforma amarniana d’Akhenaton al segle XIV a.C. Ens endinsarem en el món religiós del Llevant mediterrani, on entre el politeisme dominant va sorgir una religió singular que proclamava l’existència d’un únic déu: el jahvisme. Es tractarà l’evolució de la religió egea des de l’època minoica i micènica fins a l’època clàssica amb la configuració del panteó politeista, fent especial atenció als cultes mistèrics. Aquest politeisme antropomòrfic grec va ser heretat per Roma, on a més van proliferar altres cultes procedents dels diversos territoris conquerits per l’Imperi; especialment rellevants van ser els cultes orientals.

Mònica Bouso, professora de la UdL i PRA d’Història antiga del Grau d’Història, Geografia i Història de l’Art

(Visited 219 times, 1 visits today)