Lliçó 25. Sobre els orígens de l’art del Plistocè

15 gener, 2015

1. El punt de vista clàssic i tradicional 

Enlluernat per l’esplendor de les pintures de la cova de Lascaux, Georges Bataille[1] (1897-1962) li va atribuir el paper del naixement de l’art. Segons ell[2] l’art és signe d’hominització i Lascaux és el símbol del pas de l’animal a l’humà («és el signe sensible de la nostra presència en l’univers»;  «mai abans de Lascaux havíem assolit el reflex d’aquesta vida interior de la qual l’art –i només l’art– assumeix la comunicació»; «cap diferència és més palesa: oposa a l’activitat utilitària la figuració inútil d’aquests signes que sedueixen, que neixen de l’emoció i s’hi adrecen (…) sentiment de presència, de clara i esclatant presència que ens donen les obres mestres de tots els temps»). L’home de Neandertal no produïa art; per contra, l’home de Lascaux demostra la seva aptitud sobrepassant la tradició i fent obres d’art: ultrapassa el que havia existit fins llavors creant el que no existia un instant abans. Lascaux, doncs, té el valor d’un començament.

Bataille oposa categòricament l’Homo faber, fabricant d’eines que pertanyen al món del treball, de l’Homo sapiens, ésser acabat i complert que pertany al món del joc (Homo ludens) i de l’art que, segons ell, però també segons una opinió àmpliament compartida, és joc per excel·lència.

A partir de Bataille, és habitual trobar expressions com ara «primer monument artístic de la història», «l’origen de l’art es troba a Occident, a les coves de Lascaux, Chauvet, Cussac, Altamira…», «potència, bellesa, emoció».

Per primer cop en la història, estem davant no només d’un art figuratiu, que representa elements de la realitat, sinó sobretot d’un art visual, que s’obre a la comunicació, que s’adreça als altres humans o als déus.

A partir d’aquí s’ha vingut considerant que l’art comença amb aquesta forma d’art espectacular apareguda de sobte a Europa fa uns 35.000 anys.

Segons l’opinió d’Henri Breuil[3], l’home de Cromanyó esdevingué artista descobrint accidentalment el poder de figuració de fenòmens naturals com ara les «pedres-figures», les formes rocoses naturals, els fòssils, les petjades animals i humanes (marques digitals, senyals de descarnament en els ossos). El gust per la imitació seria el fonament de les realitzacions artístiques.

El 1964, André Leroi-Gourhan afirma igualment que el primer pas va estar fet per l’Homo sapiens.

Per als grans experts de l’art prehistòric del segle XX, l’art comença en una fase final de l’evolució humana fa només algunes desenes de milers d’anys, encara que la història humana s’estengui uns tres milions d’anys. Aquesta emergència és percebuda com un progrés evolutiu el fonament del qual és biològic; és considerada com la marca distintiva exclusiva del darrer tipus humà, l’Homo sapiens. Per alguns, fins i tot, l’art hauria nascut d’una mutació genètica.

Els partidaris de la psicologia evolutiva proposen una teoria segons la qual la creativitat dels humans del principi del Paleolític Superior estaria vinculada a l’aparició de noves capacitats cognitives que permetrien el pas d’una intel·ligència sectorial o especialitzada a una intel·ligència generalitzada. Els neandertals només haurien estat capaços d’anàlisis puntuals que responien a una necessitat immediata de la vida quotidiana, mentre que l’humà modern seria l’únic que podria fer la síntesi i l’elaboració de conceptes generals que depassarien les necessitats immediates. Segons aquesta teopria, l’origen de l’art acompanyaria el desenvolupament del llenguatge articulat.

L’expert en art rupestre David Lewis-Williams[4] (professor emèrit d’arqueologia cognitiva a la Universitat de  Witwatersrand a Johannesburg) associa el naixement de l’art al de la consciència que concep com un continuum, de la consciència racional a la consciència alterada. Només l’Homo sapiens, amb el seu cervell perfeccionat, dominaria tot l’espectre de la consciència, de l’estat de vigília al del somni, passant pels somnis, els fantasmes i tota la imatgeria al·lucinatòria artificial o natural. Segons ell, els orígens de l’art estarien vinculats a les alteracions de la consciència i al xamanisme, que correspondria a una necessitat universal de donar un sentit als estats alterats de la consciència que està a l’origen de totes les formes religioses posteriors.

Aquestes teories globals –el xamanisme pretén explicar les arts de tot el món, de totes les èpoques– presenten una visió pregonament reductora de l’art prehistòric i de l’art en general. No són més que una derivació del punt de vista clàssic que atribueix la paternitat de l’art a l’home de Cro-Magnon. No es recolzen en dades arqueològiques, sinó sobre una argumentació teòrica de tipus metafòric, combinant el que és biològic amb el que és cultural, sense que se sàpiga clarament què prové d’un o de l’altre.

Totes pretenen explicar-ho tot mitjançant una única idea.

El punt de vista clàssic sobre l’aparició de l’art subratlla sistemàticament la incompletitud dels humans anteriors al sapiens, la seva ineptitud  intel·lectual i espiritual en sentit ampli, atès que està generalment admès que l’expressió artística    –sobretot en aquests temps llunyans– està lligada a les creences: si els neandertals i l’Homo erectus eren incapaços de produccions artístiques, és perquè el seu llenguatge estava insuficientment evolucionat i perquè no havien assolit l’estadi psíquic que permet el desenvolupament de creences màgico-religioses (observem com tot  el que fa referència a l’art del Plistocè està ple de paraules que remeten a la religió: ritual, màgia, santuari, culte a la fertilitat…, per no parlar de «produccions simbòliques» que, en no saber què simbolitzen, no clarifiquen gran cosa).

Si l’origen de l’art té a veure, doncs, amb l’aparició de l’Homo sapiens, l’emergència de l’art s’ha de produir en un temps relativament curt –un o dos mil·lennis com a molt–, que correspon a la instal·lació dels sapiens a Europa occidental. Es tracta, doncs, d’una revolució, o com diu John Pfeiffer[5], una «explosió creadora».

Totes aquestes concepcions estan basades en la idea de «progrés»: no només l’art és en ell mateix un progrés, sinó que la seva evolució interna només pot estar fonamentada en el concepte de progrés: l’art emergeix al paleolític superior, es desenvolupa de seguida segons el ritme habitual del creixement, passant de la infantesa a la maduresa, després a la decadència, anant de les formes simples a les formes complexes, de l’esquematisme i de l’abstracció balbotejant a un naturalisme triomfant, per acabar, a finals del paleolític Superior, després d’un recorregut de 25 mil·lennis, en una regressió marcada per un esquematisme cada cop més elemental fins a desembocar en la mort de l’art rupestre a Europa occidental fa uns 10.000 anys.

Aquestes perspectives contenen certes idees implícites: amb matisos etnocèntrics, l’art-progrés, figuratiu i naturalista, palesa la supremacia de l’home modern occidental, i el bressol de l’art no pot ser altre que Europa. Per altra banda, només és art la figuració espectacular i la representació del món real o imaginari. Així, l’art paleolític confirmaria que, des del seu origen, la funció primera de l’art seria la de representar la realitat; per això posa l’accent en l’aspecte més espectacular de l’art de les coves, les figuracions animals i tendeix a eclipsar els motius indeterminats i els signes, certament menys impressionants, però molt presents i nombrosos. Osques en un os, cúpules damunt d’una pedra, l’ús de colorants, els cops precisos per elaborar un bifaç, un entramat d’ossos de mamut formant la base d’una cabana…, per què no són comportaments «artístics»? No oblidem que, d’entrada, no totes les cultures tenen en el seu lèxic la paraula art, i que la nostra paraula art deriva del llatí «ars» i aquest del grec τέχνη (techné) que originalment s’aplicava a tota la producció realitzada per l’ésser humà i a les disciplines del saber fer: era, doncs, tant artista el cuiner, el jardiner o el constructor com el pintor o el poeta. L’art és, abans que res, una tècnica. Per què aplicar a l’art del Plistocè un determinat concepte d’art, el que va sorgir al segle XVIII vinculat a l’estètica?

L’interès per a estudiar els orígens de l’art és doble: per una banda, pot ajudar a clarificar una mica la gran diversitat de teories al voltant de què és l’art i per a què és, però sobretot, perquè se sol vincular art amb humans moderns i, per tant, és també una manera d’estudiar allò que ens fa humans. 

2. Art i tècnica 

2.1. Olduvaià – Mode I (2,7 – 1,8 milions d’anys)

Olduvaià és una manera d’anomenar a la primera indústria humana, nascuda a l’Àfrica fa 2,7 milions d’anys (finals del Pliocè). Rep aquest apel·latiu d’un dels jaciments més importants on s’hi ha trobat aquesta indústria: la Gorja d’Olduvai, a Tanzània. El terme olduvaià es pot considerar equivalent al que a fora de l’Àfrica s’ha anomenat pre-acheulià, cultura dels còdols tallats o pebble culture (en anglès), pel fet de fer servir còdols principalment, o mode tècnic I; si bé, al continent Africà les restes arqueològiques són sensiblement més antigues. A Europa l’olduvaià es correspon amb l’abbevil·lià.

Respecte les primeres eines fabricades per hominins existeixen certs interrogants que encara no han estat aclarits del tot. Primer hi ha la qüestió de quina va ser la primera espècie a elaborar eines i si aquest tret és suficient per a considerar l’espècie en qüestió dins del gènere Homo. Tradicionalment es considera descoberta per l’Homo habilis però alguns investigadors creuen que també l’hauria pogut inventar l’Australopithecus boisei. En segon lloc, no es pot afirmar, almenys pels vestigis més antics, que es tracti d’eines fabricades per algú amb consciència del que feia[6].

Considerant la desaparició d’utillatge en materials peribles com la fusta o l’os, la tecnologia olduvaiana més pura es limita al còdol tallat (entès com a útil, com a nucli o com a ambdues coses) i l’ascla (retocada o no), encara que, a mesura que evoluciona, se li afegeixen nous tipus lítics, més especialitzats i sofisticats.

Els jaciments amb les més antigues indústries humanes es troben, precisament, en el mateix espai on sembla que es va produir l’hominització. Això és degut, sens dubte, al fet que en aquestes zones les condicions de conservació dels fòssils són excepcionals, al que cal afegir-hi una més gran facilitat per a la prospecció arqueològica. És pensable que en altres indrets d’Àfrica, avui coberts per selves, amb unes condicions poc adients per a la fossilització o més inaccessibles a les investigacions també van poder ser l’escenari del desenvolupament d’aquest gran complex cultural.

La segueix, a partir de fa 1,8 milions d’anys, la cultura de l’acheulià.

Principals jaciments olduvaians a l’Àfrica

2.1.1. Origen de la cultura olduvaiana

Entre els 3 i els 2 milions d’anys d’antiguitat hi va haver un important canvi climàtic que, evidentment va afectar al continent africà. Les conseqüències ambientals d’aquest canvi van ser un descens de les temperatures i de les precipitacions, propiciant el retrocés de la massa boscosa selvàtica i un augment dels ambients oberts de praderia o sabana. Aquestes alteracions podrien associar-se al naixement de la primera cultura, l’olduvaiana, ja que els hominins van haver d’adaptar-se al nou entorn en el que haurien de sobreviure. Entre d’altres coses, els hominins prehumans van haver de diversificar les seves fonts d’aliments i canviar les seves estratègies de protecció enfront dels depredadors, ja que a camp obert hi ha menys fruita i menys refugis.

El canvi climàtic i el naixement de l’olduvaià coincideixen, a més a més, amb un tercer factor, el declivi dels australopitecs gràcils, que havien aparegut a l’Àfrica oriental fa entre 6 i 4 milions d’anys i que, encara que indubtablement eren bípedes i es desenvolupaven en ambients mixts de bosc i sabana, sembla que depenien més dels arbres per a la seva supervivència (eren petits per a poder enfilar-se i la seva dentadura no era suficientment robusta com per a adaptar-se als aliments de la  praderia). Les últimes espècies d’aquesta família, són l’Australopithecus garhi i l’Australopithecu africanus, que van desaparèixer pels volts dels 2,4 milions d’anys, data molt semblant a la de l’aparició dels primers humans i lleugerament posterior a l’entrada en escena dels australopitecs robustos o paràntrops.

Segons sembla, tant l’Homo com el Paranthropus depenien menys dels boscs i estaven més ben preparats per a la seva supervivència en espais oberts, encara que per raons diferents. Els paràntrops eren més corpulents, més forts, amb el que podien defensar-se millor dels atacs; a més a més, la seva mandíbula era més poderosa, i l’esmalt de la seva dentició més gruixut, pel que podien subsistir amb els aliments més durs de la praderia (llavors, arrels, escorces, insectes, petits animalons i carronya). I els humans disposaven d’eines, així com d’un avantatge social i material que suplia les seves carències somàtiques, o sigui, la cultura olduvaiana[7]. La qüestió encara no resolta és qui va fabricar les eines olduvaianes. Sembla probable atribuir-ho a l’Homo habilis (en sentit ampli, que inclou també a l’Homo rudolfensis) i les formes ancestrals d’Homo erectus(també en sentit ampli, que implica incorporar a Homo ergaster).

No obstant això, les indústries més antigues han estat datades en el rierol de Kada Gona, Etiòpia, en 2,63 milions d’anys com a mínim,  mentre que les restes més antigues d’Homo, precisament en aquesta mateixa zona (un maxilar del Hadar), es daten en 2,33 milions d’anys (hi ha restes dubtoses d’Homo en el llac Baringo, amb 2,4 milions d’anys). En qualsevol cas, s’aprecia una clara falta de sincronització entre evidències arqueològiques i paleontològiques. L’aparició de restes d’Australopithecus garhi prop d’objectes tallats en la depressió de l’Afar a Etiòpia, amb 2,5 milions d’anys, ha instigat la sospita que aquesta espècie va poder fabricar eines. Igualment sembla existir certa correlació entre els australopitecins robustos, és a dir, Paranthropus, i el olduvaià sud-africà, sent el cas més notable el de la cova de Swartkrans a Sud-àfrica. Però els estudis tafonòmics semblen apuntar que els ossos són restes deixades per depredadors i carronyers que van consumir hominins, o els seus cadàvers (especialment la hiena). A més, la mida del cervell i la dentició dels paràntrops no semblen correspondre amb un ésser que fos capaç de crear eines complexes.

Davant evidències tan febles, molts investigadors prefereixen inclinar-se cap l’exclusivitat de Homo com a artesà (“Homo faber»), doncs, sembla poc probable que els australopitecins elaboressin eines olduvaianes. De tota manera, a dia d’avui, és impossible omplir l’espai entre els primers utensilis i l’aparició d’Homo (entre 2,63 i 2,33 milions d’anys).

És habitual diferenciar, almenys, dues fases olduvaianes, una inicial i una altra avançada, per això també se sol fer distinció entre els humans relacionats amb cada etapa. Concretament, l’Olduvaià evolucionat s’atribueix normalment a formes ancestrals d’Homo erectus: possiblement la resta més antiga sigui un fragment d’occipital designat com KNM-ER 2598 de Turkana oriental (Kenya), datat entre 1,88 i 1,9 milions d’anys; aquesta circumstància provocaria el pas cap a una tecnologia més diversificada i cap a l’expansió fora d’Àfrica. Per a alguns autors, la colonització d’Euràsia es va produir abans de l’aparició de l’Acheulià, mentre que altres sostenen una idea totalment diferent: l’aparició, fa aproximadament milió i mig d’anys, d’una nova tecnologia lítica desencadenaria un solapament de dues tradicions culturals: una més antiga i senzilla, l’Olduvaiana, i una altra revolucionària –per a l’època–l’Acheuliana. És gairebé segur que va existir una competència ecològica en la qual l’Acheulià tenia avantatge, però hi ha constància que l’Olduvaià va sobreviure encara uns centenars de milers d’anys més. Així, no són pocs els autors que sospiten que la pressió acheuliana va obligar als humans de tradició olduvaiana a marxar d’Àfrica i començar la seva diàspora per la regió holàrtica (fa referència als hàbitats que es troben en el conjunt dels continents de l’hemisferi nord). Tot i que encara hi ha seriosos dubtes sobre quantes onades migratòries va haver i quines van ser les rutes seguides.

Almenys es diferencien dues fases que poden arribar a ser molt diferents: l’ olduvaià inicial i l’ olduvaià evolucionat.

L’anomenat olduvaià inicial es dóna abans d’1,5 milions d’anys, i s’associa a l’Homo habilis (o a espècies més primitives). Aquesta cultura va néixer segurament a Etiòpia fa entre 2,9 i 2,6 milions d’anys, i des d’allà es va estendre per l’actual Sàhara, la costa del Marroc i la vall del Rift a partir dels 2,5 milions d’anys, i a Sud-Àfrica a partir dels 2 milions d’anys. L’ambient d’aquests territoris es caracteritzava en aquella època per la barreja de boscos i praderies, pel que possiblement els fabricants d’eines olduvaianes van ser farratjadors i carronyaires. Al principi l’accés a cadàvers abandonats per depredadors, o morts per malaltia, era ocasional. Segurament, amb el temps, l’accés a la carn a través del carronyeig es va fer més constant i organitzat. Tot i això, la caça no seria una opció de supervivència; només la recol·lecció assegurava la subsistència diària. L’Homo habilisseria fonamentalment vegetarià, farratjador i, marginalment, un carronyer ocasional que se servia de les seves eines per a poder tallar trossos de mida manejable amb la major rapidesa possible i així, posar-se a cobert de seguida per a evitar l’enfrontament directe amb carnívors més poderosos. Aquests hominins van ser presa de grans carnívors, com qualsevol altre animal.

En aquesta fase trobem els jaciments de Kada Gona i Kada Hadar i, en general, els llocs ubicats en el curs mitjà del riu Awash (Gomboré I) tots ells a Etiòpia; a Kenya destaquen la Formació Shungura al riu Omo i Koobi Fora; i a Tanzània, la llera I de la Gorja d’Olduvai i Kanjera. Fora d’aquests països sobresurt el complex sudafricà de Sterkfontein, així com el curs alt del riu Semiliki  al Congo. Possiblement, també es puguin incloure els jaciments, pitjor datats del nord d’Àfrica, sobretot Reggan, a Argèlia, i alguns emplaçaments del litoral marroquí.

Còdol tallat de tradició Olduvaiana procedent de la regió del Sàhara atlàntic Guelmim-Es Semara. Museu Arqueològic Nacional de Madrid

Encara que també hi hagi objectes d’os, són les eines lítiques les que serveixen per a definir els caràcters essencials de l’olduvaià. Els objectes tallats en pedra apareixen sobre primeres matèries i suports molt diversos (quars, quarsita, riolita, andesita, basalt, obsidiana i d’altres roques volcàniques, sílex, etc.), i el percussor que s’hi troba és el dur, tant passiu (enclusa), com actiu, així com la combinació d’ambdós. La talla pot ser, igualment, monofacial o bifacial (sent aquesta, especialment usual en els còdols tallats i els nuclis). Les peces més característiques són, al principi, simples blocs i resquills tallats anàrquicament; després, apareixen els percussors, els còdols tallats, els nuclis i les ascles. Molt probablement els hominins coneixien perfectament el procés de fractura de les roques i eren capaços d’actuar amb certa previsió, obtenint productes preconcebuts i formalment estandaritzats. En general, es distingeixen succintament tres tipus d’objectes: les eines típiques, els objectes lítics amb marques d’ús i els rebuigs d’asclat.

Es desconeix el grau d’estabilitat dels grups, la seva dimensió i la seva territorialitat; se sap per les dades arqueològiques que visitaven el mateix lloc diverses vegades. En alguns llocs excepcionalment conservats s’hi pot veure el que semblen campaments, potser per proveir-se d’aliment o potser per protegir-se dels depredadors o de la intempèrie: la concentració de restes de fauna i utillatge lític de Kanjera, o la de diversos punts de la Toba KBS, de Koobi Fora és tan important que només es podria explicar per la reiterada presència d’hominins en el que seria un assentament provisional. De diferent estil serien les estructures constructives localitzades tant a Olduvai com a Gomboré I. En aquest darrer s’ha exhumat el que sembla ser un petit amuntegament intencional de còdols (manuports), que degué servir d’estructura per a aguantar algun tipus de protecció (contra el vent, els depredadors…). A Olduvai, l’anomenat nivell DK 1, situat en una zona inferior a la Llera I, va aparèixer un cercle de pedres, a manera de paviment, envoltat d’un petit mur de còdols, que podria ser l’antecedent de les futures cabanes.

Còdol treballat, un dels més antics exemples d’indústria lítica. Melka Kunturé, Etiòpia. 1,7 milions d’anys. 77 x 70 x 65 mm.

Protobifaç propi de l’olduvaià evolucionat

L’olduvaià evolucionat és sovint qüestionat, perquè podria tractar-se d’una fase de canvi, de transició cap a l’acheulià o, també un olduvaià aculturat, influït per la mencionada cultura, de la que n’hauria adoptat alguns trets. Està marcat pel pas cap a una tecnologia més diversificada i cap a l’expansió a fora de l’Àfrica. S’originaria cap als 1,8 milió d’anys i s’estendria per les mateixes zones que l’olduvaià inicial, sumant-hi l’Euràsia, fins als 700.000 anys. Es podrien citar els jaciments de Melka Kunturé (Etiòpia) que potser marcaria una fase transicional, i amb més seguretat Katari, a Kenya; la llera II de la Gorja d’Olduvai i Peninj a Kenya (que podria senyar una fase terminal, molt avançada); Swartkrans a Sudàfrica; Aïn Hanech a Argèlia i Sidi Abderrahman l Marroc.

L’ Homo erectus (en sentit ampli), espècie que caracteritza aquesta etapa, ja seria, a part de farratjador, un carronyer més sistemàtic i organitzat, capaç, almenys, de disputar, fins a cert punt, la carn a d’altres animals. El canvi d’una dieta vegetariana a una altra més omnívora –a la que s’hi incloïa la carn amb certa freqüència– provoca una reducció de la mida de l’aparell digestiu, que és la part del cos que més energia consumeix. L’energia que s’estalviava amb aquest nou règim alimentari seria aprofitada pel cervell, que és l’òrgan que més calories gasta (cal observar que en un cas es parla d’un sistema biològic i en l’altre només d’un òrgan, això va propiciar el seu ràpid creixement). La dieta omnívora i, sobretot, el consum de carn, també obliga a una major organització social: s’ha de cooperar i planificar més que en el simple farratjament. És a dir, la interacció intragrupal dels humans es va fer més complexa i aquesta necessitat d’interactuar més intensament necessitava un sistema de comunicació més sofisticat (llenguatge?).

En aquesta etapa, els conjunts lítics no només inclouen nombrosos objectes de talla polifacial que, si no són nuclis, passen a denominar-se polièdrics o esferoides facetats. Apareixen els primers bifaços, encara que potser, seria més apropiat parlar de protobifaços, els pics trièdrics i certes eines especialitzades sobre ascla. Per exemple, ganivets, raspadors, rasores, denticulats, perforadors toscos, encluses, etc. Les tècniques d’extracció també es perfeccionen, apareixent la talla discoide i, probablement la predeterminació, almenys parcial, de les ascles. Hi ha pocs estudis que associïn l’utillatge olduvaià a funcions concretes; potser podia servir, com mostren les peces de Karari i Koobi Fora d’1,5 milions d’anys) per a descarnar ossos, tallar carn, segar plantes (gramínies) i treballar la fusta. Aquesta última dada indica, d’altra banda, que l’olduvaià incloïa entre les seves eines alguna peça de fusta.

La col·lonització de l’Euràsia es podria haver produït abans de l’aparició de l’acheulià[8], tot i que també la podria haver provocat fa un milió i mig d’anys, el solapament de les dues tradicions culturals: una més antiga i senzilla, l’olduvaià, i una altra revolucionària –per l’època– l’acheulià. És gairebé segur que va existir una competència ecològica a la que l’acheulià hi tenia avantatge, tot i això l’olduvaià va sobreviure encara uns quants milers d’anys més. Així, és probable que la pressió acheuliana obligués als humans de tradició olduvaiana a marxar de l’Àfrica i començar la seva diàspora per la regió holàrtica. Tot i això encara no se sap quantes onades migratòries hi van haver i quines van ser les rutes seguides.

2.1.2. Primeres formes, primeres eines: poliedres, esferoides i boles 

La fabricació de les primeres eines[9], fa uns 2,7 milions d’anys a l’Àfrica oriental (a la vall de l’Awash, Etiòpia) implicava d’entrada un projecte intel·lectual.

Aquestes eines, d’ascles i de còdols escalabornats, constituïen els elements de base de la civilització dels còdols tallats, anomenada igualment «Pebble Culture» o «olduvaiana». Les necessitats de la talla limitaven l’oportunisme: calia elegir els còdols de dimensió convenient i de forma generalment aplanada, en una roca apta per ser tallada. Això implicava la projecció d’una imatge mental de l’objecte desitjat sobre la primera matèria. Gestos i formes produïdes es repetiren de manera idèntica durant més de 2 milions d’anys.

Còdol tallat procedent de les terrasses fluvials del Duero, Valladolid

A les ascles simples s’hi afegiren els «choppers», còdols que posseeixen un tall més o menys sinuós obtinguts per sostretes en un sol costat, i «chopping tools» o bifaços, el tall dels quals és obtingut per sostretes als dos costats.

En questa indústria ja estandarditzada apareixen, al costat de les tipologies comunes, formes més elaborades: còdols o nòduls de pedra tallats en tota la superfície, anomenats «poliedres» i després, una mica més tard, ««bifaços».

Poliedres i boles

Al llarg del paleolític inferior i mitjà, entre els còdols tallats de l’Acheulià i del Mosterià, i al costat de les ascles, còdols, bifaços i altres varietats d’eines, apareixen una boles de pedra enigmàtiques que els prehistoriadors anomenen «poliedres», «esferoides» o «boles»[10] (esferes de pedra, de la mida d’una bola de billar o de petanca que abunden en el Paleolític inferior i mitjà), de forma abreujada PSSB.

Esferoide del jaciment d’Aïn Boucherit, Argèlia, d’uns 2 milions d’anys

Segons François Bordes[11] es tracta d’objectes de sílex, quarsita, etc., de forma generalment polièdrica amb tendència a la forma esferoïdal, que es troben des de l’inici del Paleolític, del Villafranquià de l’Aïn Hanech, Algèria, fins a l’Acheulià superior o al Mosterià de tradició acheuliana de Bihorel (Seine Maritime) i el Mosterià d’Aïn Méterchen (Tunísia), la superfície dels quals ha estat totalment regularitzada per martelleig. Pesen des d’un centenar de grams  fins a un quilogram. Representen les primeres creacions de formes geomètriques, materialitzades, després d’un dur treball, en un material resistent. El seu ús, funció i significat és problemàtic.

Els PSSB constitueixen el que els especialistes de la tecnologia de la pedra anomenen una «cadena operatòria»: la bola, que és una esfera quasi perfecta, està continguda virtualment en el poliedre, que és en sí una esfera aproximativa. La cadena es pot parar en qualsevol dels estadis que la constitueixen. És per això que, segons els jaciments, es troben més poliedres, o esferoides, o boles, o una combinació de diversos d’aquests tipus.

Sembla que la relació entre el nombre de poliedres i el de boles és inversament proporcional al llarg del temps: els poliedres estan presents en els llocs més antics (Aïn Hanech a Algèria per exemple). Són després acompanyats de boles que esdevenen progressivament més nombroses durant l’Acheulià, mentre que la proporció de poliedres disminueix; les boles esdevenen, finalment, quasi exclusivament presents al Mosterià recent.

Apareixen fa uns dos milions d’anys a Àfrica, segueixen les migracions d’Homo erectuscap el Proper Orient abans d’un milió d’anys, a Europa oriental i a la resta d’Europa on són contemporanis de la glaciació de Riss.

Els poliedres es van perfeccionant gradualment per transformar-se en boles, les quals apareixen al costat dels poliedres a l’Acheulià antic d’Olduway, alhora que els bifaços. Són abundants en el conjunt de l’Acheulià africà, després en les seves prolongacions del Paleolític mitjà, a l’Acheulià i el Mosterià del Proper Orient, Àsia…

Esferoides (poliedres i bolas) del jaciment d’Hummal[12]. Es poden agrupar en dos grups : uns de 8-9 cm de diàmetre i els altres al voltant de 6 cm.

L’ús d’aquestes boles és objecte de debat. La majoria d’autors subratllen que no poden ser confoses ni amb els nuclis ni amb els percussors, sinó que podrien ser pedres de joc o pedres llancívoles utilitzades per a la caça (com les boles dels gauchos de la pampa argentina). Altres autors es sorprenen del gran nombre d’aquests objectes i de les seves dimensions: al nivell Acheulià de Sidi Abderrhaman (Marroc)  s’han trobat boles de 30 cm de diàmetre i un pes superior a 10 kgr. Altres boles fetes d’argila no han pogut ser utilitzades com a pedres llancívoles. La disposició amuntegada d’algunes d’elles i la seva associació amb dipòsits d’eines ha fet pensar que potser es tractaria d’objectes de culte.

Eines sobre còdols del jaciment d’Hummal

La fabricació d’un poliedre s’efectuava amb un percussor de pedra, escalabornant un bloc o un còdol traient-ne parts superficials, evitant al màxim la pèrdua de matèria i utilitzant la cicatriu d’una  sostreta anterior com a pla de cop per a la sostreta següent. L’experimentació ha confirmat la cura extrema presa pel fabricant per a «pelar» el nòdul evitant una incisió massa profunda de la matèria. El poliedre és, doncs, una bola de cares irregulars el centre de gravetat del qual es situa al cor del volum que el constitueix. Per passar de poliedre a esfera, cal picar amb un percussor de pedra i després martellejar sobre una enclusa. La regularització del poliedre porta a un desplaçament progressiu del centre de gravetat que es situa al centre geomètric de la bola esdevinguda perfectament rodona[13]. Es tracta, doncs, d’un objecte simètric per relació a un punt central.

Bola de Sidi Abderrahman. Acheulià.  Musée de l’Homme, Paris 
 Boles de pedra tallades. La majoria es troben a Aberdeenshire, Escòcia.  

Enginyers neolítics van poder haver utilitzat rodaments de boles (coixinets) en la construcció de Stonehenge. Les boles col·locades en rails de fusta amb estries haurien permès un fàcil moviment de pedres de diverses tones. Algunes, les “pedres blaves”, pesen quatre tones cadascuna i van ser portades des d’una distància de 150 milles des de Pembrokeshire, a Gal·les. Tenen la mida d’una pilota de cricket, i estan precisament modelades per ser, mil·límetre més o menys, de la mateixa mida. Això suggereix que estaven destinades per ser utilitzades juntes i no individualment.

Per provar la teoria (novembre 2010), els investigadors de la Universitat d’Exeter van construir un model en què les boles de fusta es van inserir en ranures tallades en taulers de fusta. Pesats blocs de formigó van ser col·locats sobre la plataforma per damunt de les boles, mantingudes en la seva posició per les ranures d’aquella, i els van poder moure amb facilitat. 

2.2. L’acheulià – Mode II (1,65 milions – 100.000) 

L’acheulià o indústria de mode 2 és el nom donat a una indústria arqueològica d’eines de pedra associada amb els hominins del paleolític inferior a través de l’Àfrica i fins a l’Àsia occidental i Europa. Les eines acheulianes solen estar associades a l’Homo erectus i s’atribueix el seu primer ús a l’Homo ergaster. Si l’olduvaià, o indústria de mode 1, va aparèixer a l’est d’Àfrica fa uns 2,5 milions d’anys, el mode 2 es va originar fa, pel cap baix, 1,65 milions d’anys segons les restes més antigues trobades a la regió de Turkana occidental, es va estendre per la vall del Rift i Àfrica oriental, excepte la densa selva pluvial al voltant del riu Congo. Es caracteritza pels bifaços i els fenedors (bifaç al que s’ha donat un cop oblic). Partint de la hipòtesi que la tecnologia progressa (?), es considera que la indústria acheuliana es va desenvolupar a partir de la més primitiva olduvaiana.

Fenedors. Sílex. 130 × 85 × 33 mm. Griquatown, Sud-Àfrica

Fou la tecnologia dominant d’una gran part de la història humana. Els seus bifaços distintius s’han trobat per tota una ampla àrea i alguns exemples assoleixen un alt nivell de sofisticació, cosa que ha suggerit a alguns que les arrels de l’art, de l’economia i e l’organització social humans van néixer com a resultat del seu desenvolupament. Tot i que es va desenvolupar a l’Àfrica, la indústria s’ha anomenat pel jaciment de Saint Acheul,  Amiens, a la França septentrional, on foren identificats alguns dels primers exemplars al segle XIX.

Es considera que John Frere[14] va ser el primer a suggerir una primerenca datació dels bifaços acheulians. En 1797 va enviar dos exemplars a la Royal Academy de Londres, des de Hoxne a Suffolk. Ell havia trobat ossos d’animals extints en els dipòsits lacustres on va trobar aquests bifaços i va concloure que havien estat fets per persones que no coneixien l’ús del metall, en un període molt antic. Les seves idees van ser ignorades pels seus contemporanis, encara amb una mentalitat pre-darwiniana de l’evolució humana.

Més tard, Jacques Boucher de Crèvecœur de Perthes, va escriure uns treballs entre 1836 i 1846, sobre la seva col·lecció de bifaços i ossos fòssils animals trobats a les terrasses de grava del riu Somme, a prop d’Abbeville, al nord de França. Novament, les seves teories que atribuïen una gran antiguitat a aquests troballes, van ser rebutjades pels seus col·legues, fins que un dels principals oponents, Dr. Jean Paul Rigollot, va trobar més eines a prop de Saint Acheul. Gràcies a les investigacions en ambdós jaciments (Abbeville i Saint Acheul) pel geòleg Joseph Prestwich, l’antiguitat d’aquestes eines va ser finalment acceptada.

Va ser el 1925 quan el nom associat a aquesta indústria, descrita més concisament per Louis Laurent Gabriel de Mortillet el 1872, va passar a anomenar-se Acheuliana (per Saint Acheul, el jaciment de Rigollot).

Fixar les dates i ordenar les seqüències cronològiques en l’estudi de la fabricació de les primeres eines de pedra és difícil i polèmic. La datació radiomètrica dels dipòsits que contenen material acheulià situen les tècniques acheulianes des d’1,65 milions d’anys fins els 100.000 anys, tot i que alguns autors ho fan retrocedir fins 1,8 milions d’anys. A cada regió, aquesta data pot variar. A Europa, per exemple, els mètodes acheulians no varen arribar al continent fins fa uns 400.000 anys, i en àrees d’estudi més petites l’abast temporal pot ser molt més curt.

Aquest mode 2 es va desenvolupar o bé com a conseqüència d’un o més períodes glacials o interglacials, o bé amb l’aparició de l’Homo ergaster o Homo erectus primerenc, qui va fer servir aquesta tècnica exclusivament. En les quatre divisions de treballs lítics prehistòrics, els artefactes acheulians es classifiquen com a Mode 2, que vol dir que són més avançats que no pas les (generalment anteriors) eines del mode 1 de les indústries clactonianes o olduvaianes/abbevil·lianes. És gairebé segur que aquesta indústria va seguir l’evolució de l’olduvaià, mètode de producció d’eines més grotesc, ja que en els primers temps compartia nombroses formes d’ascla i de nucli d’estil olduvaià. Aquesta primera etapa es coneix com a olduvaià evolucionat i és pràcticament segur que fos la transició entre l’olduvaià i l’acheulià.

A l’Àfrica, hi ha una diferència distintiva en les eines fetes abans i després de fa 600.000 anys, les més antigues són més gruixudes i menys simètriques i les més recent són més extensivament retocades. Això pot estar relacionat amb l’aparició de l’Homo heidelbergensis en el registre arqueològic.

Fa 600.000 anys, la tècnica acheuliana es va perfeccionar cap a un retoc més extensiu. Aquesta aproximació més sofisticada es podria deure a l’aparició de l’ Homo heidelbergensis. Un cop l’afilat esbossat estava creat, una fase més d’asclat s’emprenia per a fer l’eina més prima. Les ascles primes es treien fent servir un martell més suau, com l’os o la banya. El martell suau requeria més preparació acurada de la plataforma de copejament i aquesta es fregaria fent servir una pedra aspra per a assegurar que el martell no relliscaria quan es piqués. L’afilat final s’aplicava llavors a la vora tallant utilitzable de l’eina, un altre cop fent servir l’extracció fina d’ascles. Algunes eines acheulianes s’afilaven en canvi per l’extracció d’una última ascla. Aquesta es picava des del cantó lateral del bifaç proper a l’àrea tallant pretesa, resultant en l’extracció d’una ascla que seguia la fulla de la destral per a crear un cantó pulcre i molt afilat per a treballar.

Bifaç. Entre 500 000 et 300 000 anys. Sílex. 8,25 × 5,5 × 3 cm. Trobat a Saint Acheul, Amiens. Musée de Toulouse.

Els tipus d’eines acheulianes inclouen bifaços, simètrics i ovalats, fenedors, ascles retocades, rascadores, i còdols segmentats. Els materials fets servir es determinaven segons el tipus de pedra local disponible; a l’Àfrica les roques sedimentàries i ígnies com la lutolita i el basalt eren les més utilitzades. Altres materials font inclouen el sílex, la calcedònia, la quarsita, l’andesita, el gres, el chert i l’esquist. Fins i tot es podien explotar roques relativament toves com la pedra calcària. En tots els casos els productors d’eines van treballar els seus bifaços a prop de la font dels seus materials.

Les eines acheulianes tenen un cantó tallant d’utilitat mitjana de 20 cm fent-los molt més eficients que no pas la mitjana de 5 cm que tenien les eines olduvaianes. Generalment no hi havia cap especialització en els diferents tipus creats, eren multiusos. Les funcions incloïen tallar fusta, carn, pells, desenterrar arrels o especejar animals.

Els bifaços potser van poder tenir una intenció no utilitària. Alguns autors han considerat que els bifaços podien tenir una funció social. Conèixer com crear i fer servir aquestes eines hauria estat una destresa valuosa i jugar un rol en la identitat dels seus propietaris i les seves interaccions amb els altres. Alguns bifaços especials podrien haver estat fets i exhibits pels mascles a la recerca de parella, fent servir un bifaç gran i ben fet per a demostrar que posseïen suficient força i destresa per a transmetre a la seva descendència i tenir-ne cura. Un cop atreta la femella a un grup de recol·lecció, podrien haver abandonat el bifaç. Altres autors pensen que el bifaç hauria tingut la mà com a model: seria com una tercera mà que, complementant la mà original de carn i sang, seria capaç de colpejar i especejar les carcasses dels animals, tallar troncs…[15]

Des de l’Àfrica el seu ús es va difondre cap al nord i l’est a partir de fa un milió d’anys per a cobrir la terra d’Àsia des de l’Anatòlia a través de la península aràbiga, els actuals Iran i Pakistan fins al subcontinent indi i més enllà. A Europa els acheulians van arribar a la plana pannònia i a les regions de la Mediterrània occidental com també a França, Països Baixos, Alemanya occidental i la Gran Bretanya meridional i central. Les àrees més septentrionals no van rebre l’ocupació humana a causa de la glaciació. És possible que existís la Línia Roe[16]. Aquesta travessaria l’Àfrica del Nord fins a Israel i després fins al subcontinent indi i separaria dues tècniques diferents fetes servir pels fabricants d’eines acheulianes. Al nord i l’est de la Línia Roe, els bifaços acheulians es farien directament de grans nòduls i nuclis de pedra mentre al sud i l’oest es farien d’ascles separades d’aquests nòduls. A més a més, hi va haver una superposició cronològica considerable, en algunes regions, de grups de tècnica acheuliana amb d’altres indústries menys sofisticades com la clactoniana. A l’Europa occidental s’hi va fer servir el sílex com a principal material d’elaboració, que és el que s’associa més sovint amb les eines. El foc hauria estat necessari a l’hora de colonitzar l’Euràsia, més freda que no pas l’Àfrica.

La tecnologia del mode 3 va emergir cap al final del domini acheulià i incloïa la tècnica Levallois.  Les formes d’eines de transició entre les dues s’anomenen Mosterià de tradició acheuliana. El primerenc o no-modern (de transició) Homo sapiens idaltu va fer servir eines acheulianes tardanes com també ho van fer les espècies proto-Neanderthals. Hi ha una superposició cronològica considerable, en algunes regions, de grups de tècnica acheuliana amb el mosterià, la (generalment posterior) tecnologia més sofisticada del paleolític mitjà de mode 3. 

Els bifaços 

Un bifaç és una eina lítica prehistòrica de cronologia molt llarga, però que caracteritza, sobretot, l’etapa Acheuliana (es troba també, a més, en el Paleolític Mitjà i, fins i tot, amb posterioritat) . El seu nom li ve del fet que el model arquetípic seria una peça de talla , generalment, bifacial (és a dir, amb dues cares), de morfologia ametllada i tendent a la simetria segons un eix longitudinal i segons un plànol d’aixafament. Els bifaços més comuns tenen la zona terminal en punta i la base arrodonida, el que els dóna la seva forma tan representativa, que s’afegeix a la talla bifacial que cobreix ambdues cares totalment o parcialment.

Primer bifaç publicat en la història de l’Arqueologia, por John Frere

Els bifaços van ser les primeres eines prehistòriques reconegudes com a tals: l’any 1800 apareix la primera representació d’un bifaç, en una publicació anglesa de la mà de John Frere[17]. Fins llavors se’ls atribuïa un origen natural i supersticiós (se’ls anomenava «pedres del llamp»-o ceraunias -, perquè la tradició popular afirmava que es formaven a l’interior de la terra en caure un llamp, i que després sortien a la superfície; de fet encara són usades en certes regions rurals com amulets contra les tempestes). La paraula «biface», bifaç en francès, és utilitzada per primera vegada el 1920 per l’antiquari Vayson de Pradenne[18], convivint aquest terme amb l’expressió «destral de mà» («coup de poing»), proposada per Gabriel de Mortillet[19] molt temps abans, i es pot dir que, només a causa de l’autoritat científica de François Vores i Lionel Balouta, es va imposar el vocable definitiu[20].

No obstant això, atès que aquestes primeres definicions del bifaç es basaven només en peces ideals (o clàssiques), de talla tan perfecta que cridaven l’atenció fins i tot dels no entesos, durant anys s’ha tingut una noció massa encaixonada de l’objecte. Amb el temps, l’aprofundiment en el coneixement d’aquest tipus lític ha implicat una ampliació dels seus fonaments, distingint entre un bifaç pròpiament dit i una peça lítica bifacial; de fet, tal com s’entén avui dia, un bifaç no sempre és una peça bifacial i hi ha multitud de peces bifacials que no són en absolut bifaços[21].  El nom de «bifaç» s’hauria de reservar per les peces antigues, anteriors al interestadial Würm II –III.

Tampoc s’ha d’identificar bifaç amb destral: desafortunadament el vocable destral ha estat, durant molt de temps, una paraula comodí en tipologia lítica per a una gran diversitat d’estris lítics, sobretot en una època en la qual s’ignorava la veritable utilitat de molts d’ells. En el cas concret del bifaç paleolític, destral és un terme inadequat. Ja es va indicar en els anys 60 : «cal rebutjar-lo com interpretació errònia d’aquests objectes que no són” destrals”»[22].

Politetisme[23] 

És cert que el model de bifaç més característic i repetit presenta, en el seu extrem terminal, una zona apuntada o ogival, talls tallants laterals i una base més o menys arrodonida (és a dir, els bifaços de morfologia lanceolada i els amigdaloide, així com altres de la mateixa «família»). No obstant això, el bifaç és un instrument la forma del qual pot variar molt,  ja que n’hi ha circulars, triangulars, elíptics, etc. La seva mida mitjana oscil.la entre 8 i 15 centímetres, encara que n’hi ha de més grans i més petits.

Tecnològicament, es caracteritzen perquè es fabriquen sobre còdol , bloc o ascla, per mitjà d’una factura bifacial, amb negatius d’asclats que, normalment, envaeixen la peça en les seves dues cares. Aquesta talla es pot fer amb percussor dur (de pedra ), però pot completar-se, per obtenir resultats més fins, amb percussor tou (de banya ). En l’aspecte tecnològic el bifaç també presenta nombroses excepcions: per exemple, els anomenats monofaços estan tallats per una sola cara i els bifaços parcials conserven una gran porció de l’escorça natural del suport, de manera que de vegades és fàcil confondre’ls amb còdols tallats; i els «bifaços d’economia», en estar tallats sobre suports molt adequats (generalment ascles), tot just s’elaboren amb uns pocs retocs.

En resum, tot i que el bifaç és un tipus lític de personalitat reconeguda per múltiples escoles tipològiques i per diferents paradigmes arqueològics; tot, també, i ser fàcilment reconeixible (almenys els exemplars més característics), és pràcticament impossible determinar-ne els límits a causa de la seva personalitat politética: és a dir, el model ideal reuneix una sèrie de atributs ben definits, però cap d’ells és necessari ni suficient perquè una peça real sigui considerada un bifaç. Uns quants d’aquests atributs són suficients per identificar l’estri, encara que en manquin d’altres.

Bifaç acheulià típic

Cronologia i geografia del bifaç

Cenyint-nos als bifaços del Paleolític Inferior i Mitjà, hi ha bastant consens sobre l’aparició del bifaç a partir de l’Olduvaià africà. En efecte, els bifaços més antics coneguts procedeixen d’Àfrica, fa prop d’1,9 milions d’anys (si més no, al jaciment de Konso-Gardula i Melka Kunturé, al sud d’Etiòpia): els primers són toscos pel que és més adequat classificar-los com «protobifaços» (són rudimentaris, gruixuts i escassos), tot i que els veritables bifaços de contorns simètrics daten, en aquests mateixos llocs, de fa aproximadament 1,2 milions d’anys[24].

Els nivells més antics de Dmanisi ( Geòrgia ), designats amb els números II, III i IV, han ofert prop d’un miler d’objectes tallats, però no inclouen cap bifaç. Encara que a Europa i Àsia es coneixien nombrosos jaciments preacheulians sense bifaços, fins que es van descobrir els fòssils de Dmanisi (a més dels d’Atapuerca, una mica posteriors) no es va poder qüestionar la idea defensada per certs estudiosos que consideraven que els éssers humans havien sortit d’Àfrica amb utillatge relativament evolucionat, que inclouria els bifaços; des de llavors s’ha pogut parlar amb propietat d’un Paleolític inferior arcaic (preacheulià) fora d’Àfrica. És a dir, que els primers humans no africans desconeixien els bifaços i les seves indústries es basaven en ascles i còdols rudimentàriament tallats. Hi ha certes teories proposades per explicar per què a l’Àfrica es van usar bifaços durant centenars de milers d’anys, mentre que fora d’aquest continent la tecnologia era molt més primitiva:

«Si se’n van anar de l’Àfrica va ser perquè va passar alguna cosa que els va fer marxar. Els humans, si estem bé en un lloc, normalment ens hi quedem. I el que els va fer marxar, molt probablement, va ser la competència amb altres humans. A partir del moment en què uns grups van adquirir la tecnologia acheuliana i van començar a explotar els recursos naturals de manera més eficient, els grups que no la van adquirir es van veure obligats a canviar de residència per a guanyar-se la vida. I van haver de fer-ho fa poc més d’un milió i mig d’anys, que és la data en què va aparèixer l’Acheulià.»

Carbonell, Eudald y Corbella, Josep (2000). «Los Humanos: La gran migración». Sapiens. El largo camino de los homínidos hacia la inteligencia. Ediciones Península, Barcelona, pàg. 76.

Es constata que, a Europa, i més concretament a França i Anglaterra, els bifaços més antics no apareixen fins l’interglacial Günz – Mindel, més o menys, fa 750 000 anys, tot i que la seva generalització es va produir en l’anomenat Abbevillià (actualment considerat com una etapa arcaica de l’Acheulià antic).

L’apogeu dels bifaços es produeix en una extensíssima àrea del Vell Món , especialment durant la glaciació Riss, en un complex cultural conegut com Acheulià. En una zona més reduïda, sobreviu durant el Paleolític Mitjà, sent especialment important en la fàcies anomenada Mosterià de tradició Acheuliana, fins a mitjans de la glaciació Würm.

Pel que fa al continent asiàtic durant el Paleolític Inferior, els bifaços apareixen en el Subcontinent Indi i a l’Orient Mitjà (al sud del paral.lel 40° N), però estan absents a l’est del meridià 90° E.

Des dels primers experiments de talla es va poder comprovar la relativa facilitat amb què és possible fabricar un bifaç: això podria ser, en part la clau del seu èxit. D’altra banda, no és un instrument molt exigent respecte al tipus de suport, ni de roca, sempre que la fractura sigui concoide. Admet la improvisació i les correccions, sobre la marxa, sense necessitat de planificar excessivament i, sobretot, no és necessari un aprenentatge llarg ni sacrificat. Tot plegat, ha fet que els objectes de talla bifacial siguin extremadament persistents al llarg de tota la Prehistòria. A això, s’afegeix la seva falta d’especialització funcional, sent potencialment eficaços en una enorme varietat de tasques, des de les més pesades, com cavar la terra, talar un arbre o trencar un os, fins a les més delicades, com tallar la conjuntura d’una articulació, filetejar la carn o perforar diversos materials.

Finalment, el bifaç constitueix una forma prototípica que, refinant-se, dóna lloc a tipus més evolucionats, especialitzats i sofisticats, com puntes de projectil, ganivets, aixades, destrals, etc.

Anàlisi tècnica

 Bifaç acheulià d’economia sobre una gran ascla de quarsita (direcció de percussió: lateral).

Suport: el més habitual és que els bifaços es fabriquin sobre còdols o nòduls, però molts d’ells també van tenir com a suport una gran ascla. Els bifaços sobre ascla apareixen des del principi de l’Acheulià i es van generalitzant amb el temps. Quan es dóna el cas, la factura és més senzilla, més succinta, ja que no cal modificar tant el suport, ja que les ascles, sovint, tenen una forma molt adequada, permeten un major rendiment i uns pocs asclats permeten tenir l’eina acabada, fins i tot és més fàcil obtenir arestes rectilínies.

Reserva: per reserva s’entén l’escorça natural del suport lític (còdol, petit bloc, nòdul, gran ascla o plaqueta de pedra), que, a causa de l’erosió i de les alteracions fisicoquímiques, és a dir, la meteorització, fan que l’exterior del còdol sigui diferent de l’interior. Sovint rep el nom de còrtex o, simplement zona cortical, en el cas del chert , el quars o la quarsita, l’alteració és bàsicament mecànica i, a part del color i el rodament, manté les mateixes característiques (duresa , tenacitat…). No obstant això, el sílex està envoltat d’una escorça calcària, tova i sense profit per a la talla lítica. En el cas dels bifaços, en ser útils nuclears, convé indicar la quantitat i localització del còrtex per comprendre millor el tipus de factura, o treball que s’ha realitzat. Encara que el normal és pensar que, a major presència d’escorça, és a dir, a major zones en brut, més arcaica sembla la peça, la reserva no s’hauria de prendre com a criteri evolutiu o cronològic.

Molts bifaços parcialment tallats no són necessàriament arcaics, simplement és que no necessitaven més treball, són bifaços d’economia. Per contra, quan un suport és poc adequat, necessita una factura més prolongada. Hi ha bifaços el suport  dels quals és irreconeixible a causa de la profunda i completa talla que ha patit la peça, el que elimina qualsevol vestigi original del mateix.

Es poden diferenciar els següents apartats en aquest camp:

Monofaç                                                                     Bifaç parcial

Monofaços: (de vegades, també anomenats unifaços) només estan tallats per una de les seves cares i la reserva ocupa totalment l’oposada. La talla monofacial no impedeix classificar aquest tipus de peces com bifaços; d’altra banda, aquesta tampoc és cap tret d’arcaisme, de manera que la presència de monofaços no és, per res, un indicador cronològic.

Bifaços parcials: La reserva afecta la base i la part central. La zona en brut que, evidentment, no és tallant, arriba fins a 2 / 3 parts de la longitud de la peça.

Bifaços de base reservada: Només tenen la base reservada, que no és tallant, però el còrtex no supera un terç de la longitud màxima. En alguns casos, a la reserva basal s’hi pot afegir una reserva lateral, afectant una de les arestes, que seria, doncs, roma: és el que s’anomena «dors natural». Ja al segle XIX , Gabriel de Mortillet va posar l’èmfasi en la presència de dorsos corticals o basals que deixen una zona no tallant en el perímetre de la peça: «Fins i tot en algunes de les peces millor treballades s’aprecia habitualment, unes vegades a la base , més sovint en un lateral, una petita àrea deixada sense talla, en brut. Es podria pensar en un descuit o en un defecte. Però el més freqüent, per tant, el més plausible, és pensar que es tracta d’alguna cosa intencional. Hi ha un bon nombre de bifaços amb la base en brut, sense tallar o parcialment desbastada … són peces en les que s’ha deixat expressament una zona d’adherència que s’anomena taló. Aquest taló serveix d’agafador, doncs, és una zona de fàcil comprensió»[25]

Bifaz de base reservada. Bifaç de base reservada.

Bifaços amb reserva residual en l’aresta: Són bifaços amb tot el perímetre tallant, excepte algun petit dors parcial o zona cortical (deixant una petita zona sense tall). En qualsevol cas, aquest dors ha de ser petit, deixant a cada costat, dues arestes tallants.

Bifaç amb dors lateral

Bifaços amb tot el perímetre tallant: En aquest cas tot el perímetre del bifaç està tallat i té un tall tallant, la qual cosa no impedeix que quedin zones residuals d’escorça en alguna de les cares, sense que aquestes afectin l’efectivitat de les arestes.

La factura

La factura és la manufactura pròpiament dita. El més normal és que aquesta sigui la fase més important en la fabricació d’un bifaç, encara que no sempre passa així, com s’ha indicat en el cas dels bifaços sobre ascla o sobre un còdol molt adequat. Quan s’estudia l’elaboració d’un bifaç és necessari identificar el tipus de percussors que han intervingut en ella. Si hi ha diversos tipus de percussor, és imprescindible indicar l’ordre i el resultat de cada un. Per descomptat, hi haurà casos en què no sigui possible apreciar el tipus de percussor, però les opcions més habituals són:

Bifaç tallat amb percussor dur, sense rectificació.

Proporciona peces gruixudes i amb vores irregulars. Els asclats són escassos, amples i curts (molt profunds), que s’emporten, al taló, grans trossos d’aresta: la concavitat tan accentuada dels asclats provoca arestes sinuoses. La secció és irregular, sovint sub-losange, la intersecció entre les dues cares de la peça genera un angle obert, de l’ordre de 60° a 90° sexagesimals. Atès que, en aquests bifaços, no es rectifiquen les irregularitats de la talla, el seu aspecte és similar al dels nuclis, de fet, les ascles obtingudes eren aprofitades en la seqüència productiva. És comú que aquest tipus de factura proporcioni «bifaços parcials» (és a dir, amb la talla incompleta, deixant àmplies zones de la superfície original del suport), «monofaços» (bifaços tallats per una sola cara), « bifaços d’estil Abbevillià » i «bifaços nucleïformes».

Bifaç tallat amb percussor dur, amb les arestes rectificades també amb percussor dur.

Els bifaços tallats amb percussor dur i arestes rectificades també amb percussor dur tenen un aspecte una mica més equilibrat, ja que la rectificació consisteix, precisament, en una segona (o tercera) sèrie d’asclats amb percussor dur, que regularitza les imperfeccions i proporciona un acabat més correcte. La rectificació d’arestes amb percussor dur es dóna des del principi de l’Acheulià , i persisteix fins i tot fins al Mosterià, de manera que tampoc es pot prendre com a indicador cronològic (per poder considerar-lo com un senyal evolutiva, ha d’anar acompanyat d’altres dades arqueològiques complementaris i independents ). En tot cas, els bifaços resultants solen tenir una silueta menys pesada, més clàssica, de «forma ametllada» o «oval», tendent a la simetria i amb menor proporció d’escorça (és a dir, de la superfície original del suport).

Bifaç probablement escalabornat amb percussor dur i rectificat posteriorment amb percussor tou.

Els bifaços desbastats amb percussor dur, fins a aconseguir una preforma i acabats amb percussor tou: són aquells en els quals és plausible diferenciar asclats amples i curts, amb profunds contraconcoides (restes de la primera fase de la factura, això és el desbastat), i després han estat afinats amb percussor tou (de banya o de fusta dura ) deixant cicatrius més suaus, amb un contraconcoide amb prou feines visible, amb marques menys profundes, però més dilatades, invasores i, de vegades, amb petites i abundants ones de fractura. Els bifaços així obtinguts solen ser equilibrats, simètrics i, de vegades, fins i tot relativament aplanats. El seu major avantatge respecte al percussor dur és que permet extreure ascles més invasores, però també més fines i amb un taló amb prou feines desenvolupat, el que permet mantenir, o fins i tot millorar, l’eficàcia del tall, amb una mínima despesa de matèria primera. L’inconvenient és que és molt exigent amb la primera matèria, requerint roques de millor qualitat.

Bifaç tallat amb percussor tou, sense que s’apreciïn petjades de percussor dur.

Els bifaços tallats i rectificats exclusivament amb percussor tou són molt més rars. De fet és més que possible que també hagin estat inicialment desbastats amb percussor dur, però la talla cobrent, regular i invasora del percussor tou ha esborrat tot vestigi d’aquest. El percussor tou no pot atacar directament qualsevol plataforma de percussió i no és del tot adequat per a certes primeres matèries, totes dues han de ser accessibles a aquesta tècnica, per això, es necessita, o bé, una talla prèvia amb percussor dur, o bé, començar amb una ascla com a suport, ja que el seu tall és fràgil (també serveixen còdols molt aplanats i plaquetes). La factura amb percussor tou permet un major control sobre la talla, i, a més, gasta menys primera matèria, de manera que s’obtenen talls més llargs, més aguts, més uniformes, i s’allarga la vida útil de la peça. Els bifaços tallats totalment amb percussor tou solen ser extremadament harmoniosos, simètrics i plans, amb arestes molt rectilínies o helicoïdal i amb negatius d’asclats molt subtils, els contraconcoides són difusos, allargats, amb ondulacions palpables i nervis tan suaus que és difícil distingir on comença un asclat i on acaba l’altre. La secció és generalment regular i biconvexa, la intersecció de les cares forma un tall amb un angle agut, sovint al voltant dels 30°. Són peces de gran mestratge pel que és normal que siguin atractives Per això, solen associar-se a indústries evolucionades com les últimes fases de l’Acheulià (per exemple, el Micoquià ) o el Mosterià.

Cal tenir en compte que un bifaç no era l’objectiu dels artesans prehistòrics, sinó un mitjà, una eina i, com a tal, es desgastava, es deteriorava o es trencava durant el seu ús; per això, quan arriben a mans de l’arqueòleg, es troba una peça que pot haver sofert canvis dràstics al llarg de la seva vida útil. És habitual detectar talls revifats, puntes reconstruïdes i siluetes deformades per una talla destinada a seguir aprofitant la peça fins que aquesta és abandonada. Les peces poden, fins i tot, ser reciclades posteriorment.

Anàlisi morfològica

Tradicionalment, el bifaç ha estat orientat amb la part més estreta cap amunt (pressuposant que aquesta seria la seva part més activa). L’eix de simetria que divideix en dos el bifaç es diu eix morfològic, i com a cara principal se sol seleccionar la més regular i millor tallada.

Elements morfològics d’un bifaç.

Les siluetes dels bifaços es classifiquen en les següents categories:

Dimensions i coeficients

Dimensions bàsiques a prendre en un bifaç acheulià.

Des dels primers moments, els pioners de l’estudi de les eines paleolítiques varen atribuir al bifaç el paper de destral o, si més no, la realització d’activitats pesades. Aviat va sorgir la idea que el bifaç era una eina de múltiples funcions, no només cada bifaç era una eina multifuncional, sinó que les diferents formes i mides dels diversos exemplars feien del tipus en si el que s’ha anomenat col·loquialment «la navalla suïssa» de l’Acheulià.

El bifaç està destinat a tasques pesades, treballs de gran duresa, així mateix, cada un d’ells va servir per a diverses tasques diferents; és més, atès que els bifaços van poder ser reciclats, reafilats i, fins i tot, refabricats per mitjà de la talla, al llarg de la seva vida útil van poder servir per a comeses molt desiguals. Per això, no convé utilitzar el vocable «destral» per referir-s’hi, doncs, sens dubte, van servir per cavar, tallar, raspar, fendre, perforar, colpejar… Igualment, el bifaç –donada la seva massa– va poder ser, ocasionalment, aprofitat com a nucli , i, aprofitant la retalla rectificadora o reparadora, obtenir ascles que van poder ser utilitzades com ganivets o transformades en eines especialitzades per mitjà del retoc.

Un problema a l’hora d’estudiar els bifaços és la dificultat d’observar al microscopi peces de grans dimensions, de manera que, tot i conèixer milions d’exemplars, molt pocs han pogut ser estudiats adequadament. La segona gran incògnita sorgeix de la demostració fefaent que les mateixes tasques es realitzaven amb utensilis sobre ascla, amb més eficàcia, fins i tot:

«Es planteja la qüestió: per què fabricar bifaços, la producció dels quals és més complicada i costosa, si les ascles poden fer la mateixa feina amb la mateixa eficàcia? La resposta podria ser que els bifaços en general (excloent certs tipus especialitzats…) no es concebien per a una funció en particular […], no només es van tallar per a una tasca principal, sinó que abastaven un propòsit molt més general»[26].

Keeley, a partir de les observacions en diversos jaciments anglesos, proposa que en els assentaments base, on hi hauria més previsió i control sobre les activitats rutinàries, els estris preferits eren les rascadores, els ganivets de dors, els raspadors , els perforadors , etc. (és a dir, eines sobre ascla especialitzats). En canvi, en les expedicions i campaments estacionals, en els quals hi havia la possibilitat d’haver de dur a terme treballs imprevistos, els bifaços salvaven millor la situació, gràcies, precisament, a la seva falta d’especialització i a la seva capacitat d’adaptar-se a les eventualitats. Un bifaç posseeix un llarg tall amb curvatures diferents, angles diversos, uns més afilats, altres més resistents, puntes, osques, etc. Tot combinat en una sola peça i, si es donés la circumstància, se’n podrien extreure ascles profitoses. S’han trobat bifaços que es van usar com ganivets per tallar carn (al jaciment de Hoxne i al  de Caddington), altres com a trepants (jaciment de Clacton-on-Sea); les anàlisis més recents, sobre els bifaços més antics, al jaciment acheulià de Peninj (Tanzània) mostren que una sèrie de peces, datades en més de 1,5 milions d’anys  tenien un clar microdesgast produït pels fitòlits[27] de les plantes, la qual cosa convida a pensar que aquestes bifaços es van usar per treballar la fusta.

Alguns tipus de bifaços

Aquesta classificació té un caràcter merament orientatiu, basat en conceptes tradicionals, fortament arrelats en l’anomenat «mètode Bordes» (es tracta d’una classificació bàsicament morfològica), que pot ser útil pel generalitzat del seu ús. És bastant fiable quan es parla dels anomenats bifaços clàssics[28].

La transcendència del bifaç

Quan, segles enrere, va sorgir el debat sobre l’evolució, i sobretot, sobre l’origen de l’ésser humà, molts es van negar a acceptar el nostre parentiu amb éssers inferiors. Les primeres troballes de fòssils humans, com els neandertals o els pitecantrop, semblaven corroborar que proveníem de salvatges mancats d‘intel·ligència, que havien sobreviscut només gràcies a la seva força bruta. El bifaç va jugar un paper més important del que es pensa per trencar aquest prejudici. Les publicacions de John Frere, a Anglaterra, i, sobretot, de Boucher de Perthes, a França, al llarg del segle XIX, mostraven peces de factura excel·lent, equilibrada, plena de simetria i d’una puresa formal sorprenent. Aquestes eines només podien haver sorgit de ments intel·ligents amb cert sentit de l’estètica.

Tal com explica André Leroi-Gourhan[29], per a períodes tan remots convé preguntar-se què és el que s’entén per Art, sobretot, tenint en compte les diferències psicològiques entre els humans «no moderns» i nosaltres. La documentació arqueològica que maneja, porta a aquest autor a sorprendre’s davant la ràpida progressió cap a la simetria i l’equilibri, de tal manera que reconeix en molts útils prehistòrics la bellesa en el sentit més estricte, que apareix –segons ell– en el curs de l’Acheulià, és a dir, molt aviat:

«Sembla molt difícil admetre que aquests éssers no hagin experimentat certa satisfacció estètica, ja que eren excel·lents obrers que sabien escollir la seva matèria, arreglar els seus defectes, orientar les fractures amb precisió total, treure del nucli de sílex brut una forma que correspongués exactament al seu desig. El seu treball no era automàtic; guiat per sèries de gestos d’un encadenament rigorós, mobilitzava a cada moment la reflexió i, certament, el plaer de crear un objecte bell.»

No obstant això, no hem de perdre la perspectiva: molts autors només es refereixen a peces excepcionals, la majoria dels bifaços tendeixen a la simetria, certament, però no necessàriament desperten un sentit estètic. En la majoria dels casos estem parlant de sèries seleccionades amb les peces més cridaneres, sobretot aquelles que es van realitzar al segle XIX, o principis del XX, quan el desconeixement profund de la tecnologia prehistòrica no permetia reconèixer clarament l’acció humana en els objectes més toscos; altres vegades són col·leccions d’aficionats, els interessos dels quals no són científics, de manera que recullen només el millor, el que consideren més destacable, abandonat els elements més senzills que, de vegades, són la clau de la interpretació d’un jaciment . No obstant això, hi ha excepcions, hi ha jaciments estudiats per especialistes de metodologia estricta, on els bifaços són abundants i magistralment tallats, el que porta a expressar l’admiració que produeixen aquestes obres:

«Tal és la perfecció de la talla d’alguns bifaços, que, realment, fa l’efecte que l’artista es delecta en ella per se, doncs, almenys aparentment, no hi afegeix cap eficàcia a aquestes peces. De tota manera, nosaltres no podem pronunciar-nos aquí, si era l’art o la utilitat dels bifaços el que buscaven en tallar-los tan finament, encara que, en el nostre interior, pensem que buscaven la bellesa, l’estètica, doncs, realment, amb peces més tosques es podia aconseguir, potser, la mateixa eficàcia»[30].

El descobriment, el 1998, d’un bifaç oval, de gran factura, a la Sima de los Huesos d’Atapuerca, barrejat amb les restes de fòssils d’Homo heidelbergensis va avivar aquesta controvèrsia. Atès que es tractava de l’únic vestigi lític d’aquesta secció del jaciment (que, potser, podria ser un cementiri), unit a les qualitats de la peça, van fer que rebés un tracte especial, fins i tot va ser batejat com Excalibur i esdevingué una peça-estrella. Alguns s’han atrevit a considerar-lo una ofrena funerària, el que pot ser cert (o no), però, científicament és impossible de contrastar i ni tan sols hauria de ser una hipòtesi vàlida (almenys de moment). No obstant això, la consideració simbòlica d’aquest exemplar, en particular, i dels bifaços, en general, s’ha multiplicat en els darrers anys, alimentant el debat i la literatura, no sempre científics.

El que sembla quedar clar d’aquesta controvèrsia, almenys, és que el bifaç podria ser interpretat com un signe d’intel·ligència. Però, el que és paradoxal, és que, dins de la indústria Acheuliana, el bifaç és un dels estris més senzills de fabricar i no requereix tanta planificació com d’altres tipus d’objectes, generalment sobre ascles, molt menys cridaners, però, sense cap dubte, més sofisticats.

S’ha comentat, més amunt, que els bifaços típics apareixen fa més d’un milió d’anys. Tot i que ara se sap que són patrimoni de diverses espècies humanes, de les quals l’Homo ergaster sembla ser la primera; fins a 1954 no hi va haver proves sòlides sobre qui fabricava els bifaços: aquest any, a Ternifine (Algèria), Camille Arambourg va descobrir restes del que va anomenar «Atlantrop», amb alguns bifaços[31]. Totes les espècies associades a bifaços (des d’Homo ergaster fins Homo neanderthalensis) demostren una intel·ligència avançada que en alguns casos va acompanyada de trets tan moderns com una tecnologia relativament sofisticada, sistemes de defensa contra les inclemències climàtiques (construcció de cabanes, domini del foc, roba d’abric), primers indicis artístics, com l’ornament corporal, el gravat d’ossos, el desenvolupament del llenguatge articulat…. El bifaç és un més dels molts símptomes del desenvolupament intel·lectual dels nostres avantpassats.

[1] Escriptor, antropòleg i filòsof francès, la seva obra és multiforme i s’aventura tant en el camp de la literatura, l’ antropologia, i la filosofia, com en l’economia, sociologia i història de l’art. L’erotisme i la transgressió són els termes més vinculats al seu nom. També és conegut amb el pseudònim de Pierre Angélique, Louis Lord Auch i Trent.

[2] Georges Bataille (1986). La Peinture préhistorique: Lascaux ou la naissance de l’art. Ginevra. Skira. 152 pàgs. Cfr. També Jacques-J. Picard (2003). Le mythe fondateur de Lascaux. París. L’Harmattan. 310 pàgs.

[3] L’âge de pierre, Quarante millénaires d’art pariétal. París. Albin Michel. 242 pàgs

[4] Lewis-Williams, J.D. (2004). «Consciousness, Intelligence and Art: A view of the West European Upper Palaeolithic Transition», a G. Berghaus (Ed.).  New Perspectives on Prehistoric Art: A View of the West European Middle to Upper Palaeolithic Transition. Praeger Publishers, Westport.

Lewis-Williams, D.J. i Clottes, J. (1998). «The mind in the cave – the cave in the mind: altered consciousness in the Upper Palaeolithic». Anthropology of Consciousness, 9(1): 13-21.

Lewis-Williams, J.D. (2003). L’Esprit dans la grotte: la conscience et les origines de l’art. Monaco. Ed. du Rocher. 384 pàgs.

[5] John E. Pfeiffer (1986).The Creative Explosion: An Inquiry into the Origins of Art and Religion. Horizon Book Promotions. 270 pàgs.

[6] Cal fer notar que certes espècies de ximpanzés són capaces d’elaborar instruments senzills de pedra bastament tallada, com ho demostren les troballes del jaciment de Noulo a Costa d’Ivori d’eines de pedra utilitzades pels ximpanzés fa 4.300 anys. Els “martells” de pedra descoberts tenen forma irregular i patrons distintius i eren utilitzats per trencar les closques de fruits secs com nous o ametlles. Aquests artefactes no podien ser el resultat de l’erosió natural o utilitzats pels humans. Les pedres eren massa grans per ser utilitzades amb facilitat pels antics humans i a més tenien restes de midó de fruits que es creu que eren bàsics en la dieta del ximpanzé, però no en la dels humans. L’ús d’aquest tipus d’eina podria haver estat originada per un ancestre comú als humans, en comptes de sorgir de forma independent en homínids i ximpanzés o a través de la imitació dels humans. L’anomenada «tecnologia percussora» per aconseguir extreure les parts comestibles dels fruits amb closca és més complicada del que es podria pensar. Sabem que la conducta dels ximpanzés moderns amb què obren els fruits de closca requereix una força de compressió de més de mil quilograms. I la idea és trencar la closca però no desfer l’interior del fruit, cosa que no és fàcil. Se sol pensar que la cultura, i sobretot la tecnologia, és un domini exclusiu dels humans, però aquest no és el cas. Julio Mercader i altres: (Febrer de 2007). «4.300-Year-old chimpanzee sites and the origins of percussive stone technology». Proceedings of the National Academy of Sciences, nº 20 (PNAS 0607909104). Harvard University, Cambridge. En línia a http://www.pnas.org/content/104/9/3043.abstract

[7] Plummer, Thomas (2004). «Flaked Stones and Old Bones: Biological and Cultural Evolution at the Dawn of Technology». Yearbook of Physical Anthropology . Volumen 47  (Wiley Liss Inc.). Pàgs 118-164.  En línia a http://qcpages.qc.edu/ANTHRO/plummer/Plummer_2004.pdf

[8] Plummer, Thomas (2004). «Flaked Stones and Old Bones: Biological and Cultural Evolution at the Dawn of Technology». Yearbook of Physical Anthropology . Volumen 47  (Wiley Liss Inc.). Pàg. 126.  En línia a http://qcpages.qc.edu/ANTHRO/plummer/Plummer_2004.pdf

[9] Cfr. Sistemas tipológicos, en línia a http://www.euskomedia.org/PDFAnlt/munibe/1994047206.pdf

[10] Bernard Bétirac (1961): « Polyèdres et bolas». Bulletin de la Société préhistorique française. Vol. 58 nº 1-2. pàgs. 62-67

[11] François Bordes (2000). Typologie du Paléolithique ancien et moyen. París. Ed. du CNRS

[12] J.-M. Le Tensorer, Th. Hauck, D. Wojtczak, P. Schmid et D. Schuhmann: Le Paleolithique d’El Kowm (Syrie). Resultats de la campagne 2006-2007. Fonds national suisse de la recherche scientifique Rapport scientifique final 1. 04. 2004 – 31. 03. 2007. en línia a http://elkowm.unibas.ch/Bilder/Publikationen/2007/rapport-nf07.pdf

[13] Texier, P-J. et Roche, H. (1995) : « Polyèdre, sub-sphéroïde, sphéroïde et bola : des segments plus ou moins longs d’une même chaîne opératoire », Cahier noir, 7, pp. 31-40.

[14] Frere, John. «An Account of Flint Weapons Discovered at Hoxne, in Suffolk.» Archaeologia 13 (1800): 204-205.

[15] Kenneth P. Oakley, «Emergence of higher thought, 3-0,2 ma. b.p.», Philosophical Transactions of the royal Society of London, b 292, 1981, pàgs. 205-211

[16] Gamble, C and Marshall, G.: «The shape of handaxes, the structure of the Acheulian world» a Milliken, Sarah, i Jill Cook (eds) (2001). A Very Remote Period Indeed. Papers on the Palaeolithic presented to Derek Roe. Oxford: Oxbow. 274 pàgs.

[17] Frere, John: «Account of Flint Weapons Discovered at Hoxne in Suffolk», Archeologia, vol. 13.- London, 1800. Pàgs. 204-205

[18] Vayson de Pradenne, André (1920). «La plus ancienne industrie de Saint-Acheul». L’Anthropologie, tomo XXX. Publications Elsevier, Paris. Pàgs. 441-496.

[19] Gabriel de Mortillet (1883). Le Préhistorique. Antiquité de l’homme. Bibliothéque des Sciences Contemporaines. París. Pàg. 148.

[20] En anglès es manté l’expressió «hand axe» (destral de mà) com equivalent de bifaç, mentre que la paraula «biface» s’utilitza per qualsevol peça tallada per les dues cares. També l’expressió alemanya «faustkeil» es pot traduir com destral de mà.

[21] La presència de bifaços o de peces bifacials no és exclusiva del paleolític Inferior ja que n’hi ha per tot el planeta i d’èpoques molt diferents. De fet, la tipologia lítica fa temps que va deixar de ser una referència cronològica fiable i pe això s’ha abandonat com a sistema de datació

[22] Balout, Lionel (1967). «Procédés d’analyse et questions de terminologie dans l’étude des ensembles industriels du Paléolithique inférieur en Afrique du nord». Background to Evolution in Africa. The University of Chicago Press (Editat per Walter W. Bishop i J. Desmond Clark). Pàgs. 701-735.  (la cita és de la pàgina 707).

[23] La mateixa cosa pot servir per a diferents propòsits i usos en funció de la situació

[24] Cavaillon, J.; Chavailloin, N.; Hours, F.; i Piperno, M. (1994). «Le début et la fin de l’Acheuléen à Melka-Kunturé: méthodologie pour l’étude des chagements de civilisation». Bulletin de la Société Préhistorique Française Tome 72, pàgs. 134-138.

[25] Gabriel de Mortillet (1883). Le Préhistorique. Antiquité de l’homme. París. Bibliothéque des Sciences Contemporaines. París. Pàg. 139.

[26] Keeley, Lawrence H. (1993). «Microwear Analysis of Lithics». The Lower Palaeolithic site at Hoxne, England. The University of Chicago Press, Londres . Pàgs. 129-149. La cita és de la pàg. 136

[27] Una partícula microscòpica de sílice amorfa que precipita dins els teixits de determinats vegetals

[28] Bordes, François (1961). «Bifaces des types classiques». Typologie du Paléolithique ancien et moyen. Impriméries Delmas, Burdeus. Pàgs. 57-66.

[29] Leroi-Gourhan, André (1977). «Esbozo del Arte». El Arte y el Hombre, Tomo 1. Fournier, S. A., Vitoria. Pàg. 35

[30] Benito del Rey, Luis y Benito Álvarez, José Manuel (1992). «La Salamanca Paleolítica». Congreso de Historia de Salamanca 1989, Tomo 1. Gráficas Ortega, S. A., Salamanca. . Pàg. 160.

[31] Arambourg, Camille (1957). «Récentes découvertes de paléontologie humaine réalisées en Afrique du Nord française (L’Atlanthropus de Ternifine – L’Hominien de Casablanca)». Third Panafrican Congress on Prehistory, Livingstone 1955.  London, Chatto & Windus (Clark, J.D. et Cole, S., Eds.). Pàgs. 186-194.

Joan Campàs    Aura digital
Curs: Orígens de l’Art i evolució humana: l’homo significans
Estudis d’Arts i Humanitats de la UOC

Materials del curs en format .pdf

1. Una visió de conjunt de l’art paleolític
2. El paleolític: cronologia i referències etnoarqueològiques
3. Evolució tecnològica en el Paleolític. Referències etnoarqueològiques de l’hàbitat
4. La construcció del coneixement de l’art del Paleolític
5. El paradigma d’Henri Breuil i la seva crisi

6. L’estructuralisme de Leroi-Gourhan i Annette Laming-Emperaire
7. Del xamanisme a l’art com expressió de l’organització social
8. El procés evolutiu: Darwin i la selecció natural
9. Darwin i la selecció sexual. El cicle menstrual
10. La selecció sexual: la competència espermàtica
11. La selecció sexual: l’orgasme femení

12. Sobre els orígens de l’art: les coalicions de dones pintades
13. Una perspectiva ecològica de l’evolució humana
14. Els primers hominoides
15. Els homínids: els preaustralopitecins
16. Els hominins: els australopitecins
17. Paranthropus
18. Els primers Homo: Homo habilis
19. El poblament d’Euràsia: l’homo ergaster/erectus
20. Homo antecessor, rhodesiensis, heidelbergensis i floresiensis
21. L’Homo neanderthalensis
22. L’Homo sapiens
23. Sobre el concepte d’art
24. Les primeres expressions artístiques
25.  Sobre els orígens de l’art del Plistocè
26. L’art rupestre del Plistocè
27. Temes i distribució de l’art parietal

28. L’art moble del Plistocè
29. Temes de l’art mobiliari
30. Art mobiliari del Paleolític Superior. Interpretacions
31. Sobre els orígens del llenguatge

(Visited 292 times, 1 visits today)
Comentaris
Deixa un comentari