Entrevistem Àngels Gregori, creadora del Festival Poefesta

“És genial concebre com un espectacle de masses una activitat tan íntima com és la lectura” Àngels Gregori

Àngels Gregori va néixer a Oliva (La Safor) l’any 1985 i va viure a Barcelona des de l’any 2003, moment en què va publicar el seu primer llibre (Bambolines) que va guanyar l’Amadeu Oller. Un any més tard va crear El Festival Internacional de Poesia d’Oliva: Poefesta. El seu últim llibre, Quan érem divendres, va guanyar el Premi dels Jocs Florals de Barcelona.

Llicenciada en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada per la Universitat de Barcelona. L’any 2010 va fer el Màster de Gestió Cultural de la UOC i l’any 2012 el Màster de Didàctiques Específiques de literatura. Fa una setmana que és Doctora amb una tesi sobre les relacions entre la ciutat i la literatura i les geografies literàries.

· D’on va sorgir la idea de Poefesta? Què et va fer apostar per aquest camí? Consideres que és un projecte consolidat?

Ja vivia a Barcelona quan vaig decidir organitzar un festival literari. Des del primer moment vaig tenir clar el que volia: que esdevingués, amb els anys, un referent. Volia crear una cosa i veure-la créixer, des del principi, com una criatura. Observar l’impacte que generava i el comportament dels altres amb ella.

 L’any 2005 la Poefesta va néixer del no-res i ara és un festival de poesia conegut arreu del món, per on han passat els grans poetes actuals, cantants reconeguts i artistes que admiro i que ens recolzen, com Julie Christie. La Poefesta ha estat un gran repte: hem comptat sempre amb molt poc pressupost, i això t’obliga a oblidar-te de si ets competent o no i a esdevenir, necessàriament, brillant amb la feina, perquè si no és així, cau de seguida. I això és un gran repte.

Cada any, només en un dels actes que organitzem, el públic omple un teatre amb 800 butaques per escoltar poesia, s’emet en directe per la televisió (amb una audiència important), les associacions hi són al darrere… És un esdeveniment més que esperat en la zona. Podem parlar, fins i tot, d’un impacte econòmic a la ciutat durant els dies en què se celebra el festival, i això, tractant-se de poesia, no és gaire habitual.

· Què et va fer introduir-te en aquest món de la gestió cultural i quin és el motor que t’ha fet continuar amb el teu projecte?

Un gestor cultural és un lector que va més enllà del suport del paper, que sap llegir el moment i el públic, els seus gustos, les seves intencions i els seus interessos. A mi sempre m’ha fascinat la idea d’explotar i d’estirar al màxim les possibilitats d’un text, que la poesia arribi al màxim d’espectadors possibles, perquè això, amb el temps, es reverteix en lectors. És genial concebre com un espectacle de masses una activitat tan íntima com és la lectura.

Algú que es dedica o que treballa en la gestió cultural té més responsabilitat de la que sembla. Primer, sobretot, perquè juga majoritàriament amb diners públics, i després perquè d’alguna manera les seves tries, les seves eleccions i les seves decisions configuren una mena de cànon viu. I tot això, si no es condueix bé, pot ser perillós.

· Quins són els següents passos que tens pensats?

Fa poc vaig portar a Julie Christie a llegir poemes a La Pedrera. Vaig idear un espectacle (“Stop all the clocks…”) junt amb la poeta Marta Pessarrodona i el músic Xavi Lloses, i va tenir un èxit i un ressò espectacular. Enguany dirigiré la Nit de Poetes del Festival de Poesia de Sant Cugat, que se celebrarà a l’Auditori i enguany es compleixen quinze anys del festival. La meva intenció, ara mateix, és continuar estudiant el tema de la meva tesi i tot el que englobi les relacions entre la ciutat i la literatura, que és un tema que m’apassiona.

· Quins consells donaries a aquells que estan emprenent el seu primer projecte de gestió cultural? Què seria indispensable que haurien de recordar?

Algú que es dedica a la gestió cultural és un interlocutor entre l’administració pública i el creador, i això dóna un gran espai de llibertat, però també una gran responsabilitat. Si se sap aprofitar bé és genial, però tampoc ens hauríem d’oblidar que gestionar una petita o gran parcel·la de les arts és una gran responsabilitat social.

Aconsellaria als joves que comencen aquest camí que recordin sempre que ni un polític és un propietari ni un gestor és un empresari.

Tanmateix, les coses han de canviar, necessàriament.  Però és un canvi que s’ha de fer des de dalt. Els polítics són els qui han d’intervenir per canviar les coses, i tots guanyaríem. No és possible que al nostre país estuguin tan polititzats els gestors culturals; el càrrec d’un administrador de la cultura ha de dependre de les seves competències, de la seva formació, de la seva eficiència, de l’impacte que genera allò fa…

. Si es tracta dels altres, ha canviat la perspectiva cultural amb la qual observes la pràctica dels projectes culturals aliens?

Quan tenia vint anys ja estava cansada de veure com una part important dels càrrecs que ocupaven la gestió cultural eren dirigits per gent amb mèrits bastant dubtosos. Hi ha, evidentment, excepcions, però en general continuem sense canviar les coses: els gestors culturals no s’han de crear des dels partits polítics. Aquest és l’error més gran que patim. I mentre això no canviï, tampoc podem esperar gran cosa.

A diferència dels Estats Units, aquí un administrador de les arts està totalment polititzat, sovint importa poc la formació acadèmica o els resultats i els beneficis socials que, a llarg o a curt termini, dóna amb la seva gestió. Això explica moltes coses de com un teixit cultural tan potent com el nostre, en alguns sectors de vegades es queda flotant sobre la superfície.

Fixem-nos en com un país com el nostre: amb el potencial i els béns amb què compta Catalunya, que tingui, per posar un exemple, tan poc articulat el seu patrimoni literari és increïble… Si donem una ullada, només al país del costat, a França, i comparem les polítiques de protecció, de conservació i fins i tot de marketing, és realment per rumiar-s’ho… Una societat civil que té un hàbit de lectura per sobre de la mitjana és una societat que necessàriament compta amb una bona gestió del seu patrimoni literari. I tot això per no parlar de la potentíssima imatge literària a l’exterior que podria tenir una ciutat com Barcelona…

· Què ha canviat en tu abans i després de cursar el màster?

Vaig tenir molta sort, perquè a sobre de fer un TFG sobre un tema que m’agradava (els festivals de poesia com a eina de difusió de la literatura), vaig tenir també el privilegi de comptar amb un director com Jaume Subirana, que a part de tots els reconeixements acadèmics, és un gran poeta.

Aquest màster em va donar uns fonaments sòlids en el camp de la gestió que abans no tenia, i això dóna bastant seguretat. A més, quan vaig cursar aquest màster no tenia ni dea del que faria cinc anys després, i justament des d’aquesta setmana sóc doctora en literatura, amb una tesi sobre les relacions entre la ciutat i la literatura, la llegibilitat de les ciutats, les geografies literàries i el patrimoni literari. No seria seriós que m’hagués dedicat a aquest tema sense una formació acadèmica en el camp de la gestió cultural, i aquest màster m’ho va donar.