El museu a casa (27) – Bernini: Èxtasi de santa Teresa

S’analitza el grup escultòric de marbre obra de Gian Lorenzo Bernini, d’estil barroc, realitzada entre 1647 i 1652, per encàrrec del cardenal Cornaro, per ser col·locada on aniria la seva tomba, a l’Església de Santa Maria della Vittoria (Roma), basílica del segle XVII erigida per commemorar la victòria de l’emperador Ferran II a la Batalla de la Muntanya Blanca. Va costar l’exorbitant suma de 12.000 escuts (uns 120.000 dòlars actuals).

La cúpula té frescos amb un cel al trompe-l’œil, ple de querubins, amb la llum que baixa de l’Esperit Sant representat en forma de colom. El cel, la glòria divina, penetra a l’església a través d’uns núvols d’estuc i uns raigs daurats que escenifiquen la llum del sol. A les parets laterals, hi ha relleus a mida real de la família Cornaro que simulen presenciar l’escena.

La composició és un joc de diagonals descendents que subratllen els contrastos entre el querubí i la santa, amb el gest de l’àngel, dempeus, que mira cap a l’interior i el de la santa que, ajaguda, mira cap a l’exterior.

Les dues figures principals que centren l’atenció deriven d’un episodi descrit per santa Teresa d’Àvila al seu escrit autobiogràfic conegut com a Llibre de la Vida, en què la monja carmelita explica com un àngel li travessa el cor amb un dard d’or. És el principi femení transformat per la intervenció del principi masculí.

L’escena recull el moment en què l’àngel treu la fletxa i l’expressió del rostre mostra els sentiments de Santa Teresa, barreja de dolor i plaer. La posició del cos de Santa Teresa i l’expressió del seu rostre (parpelles pesades, ulls encegats per la visió mística, llavis entreoberts) han portat alguns observadors, com Jacques Lacan, a explicar-les com el signe d’un moment d’èxtasi sexual.

Joan Campàs i Montaner