A propòsit de Bauman

Elsa Santamaría, Directora del Màster Universitari d’Ocupació i Mercat de treball

El passat 9 de gener ens deixava Zygmunt Bauman, sociòleg i filòsof polonès d’origen jueu, als seus 91 anys, amb una extensa obra sobre els processos complexos que travessen la vida a les societats occidentals contemporànies i amb una particular visió sobre els mateixos.

Al llarg de la seva trajectòria i la seva producció teòrica, Bauman ha reflexionant sobre qüestions de tota mena: l’holocaust, la globalització, l’educació, les migracions, les relacions personals, el consum, la identitat, la llibertat, l’ètica i la política entre altres. Pràcticament no hi ha un tema o problemàtica social que no hagi estat tractada per l’autor, la qual cosa li ha generat crítiques, així com per la forma senzilla i divulgativa de tractar-les, però potser per això l’ha fet mereixedor del Premi Príncep d’Astúries de Comunicació i Humanitats en l’any 2010, juntament amb el també sociòleg Alain Touraine.

No només deixa rere seu una fecunda producció científica, també una suggerent bateria de metàfores amb les què intentar comprendre i interpretar el món. A Bauman li devem una de les metàfores més gràfiques, i potser per això més reeixida, per descriure les societats occidentals en què vivim, denominades com “societats líquides”.

Amb la metàfora del líquid Bauman interpreta els grans canvis i transformacions socials esdevinguts durant el segle XX que han propiciat el pas d’una modernitat sòlida a una líquida. Les institucions de la modernitat com la família, la feina o la comunitat es caracteritzaven per ser elements estables i duradors (sòlids) i constitutius de les identitats (també sòlides), però s’han fragilitzat i erosionat de tal manera que ja res és per sempre, i per això cal estar preparats per a qualsevol canvi, per a qualsevol oportunitat, i adaptar-se a les exigències presents. El món líquid ve definit per la incertesa respecte al futur, la fragilitat de la posició social i la inseguretat existencial.

Volem destacar aquí les seves reflexions al voltant del món laboral, eix transversal en la majoria de les seves obres i central en algunes d’elles, com per exemple en: Trabajo, consumismo y nuevos pobres (1998), Vidas desperdiciadas. La modernidad y sus parias (2004) y Daños colaterales. Desigualdades sociales en la era global (2011). Destaquem aquestes tres obres perquè no són precisament les més conegudes de l’autor, però la lectura i relectura ens ha resultat sempre inspiradora i estimulant per comprendre les conseqüències personals i socials dels canvis globals esdevinguts en el món del treball en els últims temps.

Bauman denuncia la reestructuració de les relacions laborals en les últimes dècades o el que és més conegut com la flexibilització del mercat laboral en el context de la globalització, que genera més precarietat en l’ocupació, incertesa, inseguretat i por.

També denuncia l’augment de les desigualtats socials, qui no s’adapta o qui no té la possibilitat de fer-ho acaba sent un rebuig humà, un residu del sistema com els aturats, immigrants econòmics, treballadors pobres, etc. Aquesta extensió, del també anomenat precariat, està estretament vinculada al debilitament dels Estats de Benestar, en un context en el qual poder i política van per separat segons l’autor.

Pot semblar que amb aquest diagnòstic no queda molt espai per a la transformació i el canvi, el propi Bauman alerta que no hi ha promeses encoratjadores, ni receptes fàcils, però si alguna cosa li podem agrair és que ens situï en el procés de privatització i individualització de la condició humana precisament per fer-nos veure que no es tracta d’un procés determinat i inevitable, sinó que és des d’aquí des d’on és possible la construcció col·lectiva de nous escenaris.